dijous, 9 de juny del 2011

Lulú, mujer desnuda, d'Étienne Davodeau



Recentment ha caigut a les meves mans el segon volum de Lulú, mujer desnuda, d'Étienne Davodeau, un autor de qui ja havia llegit La mala gente i Caída de bici.

Aquest cop la història d'aquesta mare quarantina m'ha arribat al cor. És la crònica vivencial d'una dona que abandona la família, cansada d'un matrimoni infeliç i després de quedar-se a l'atur. La crònica dels fets ens la serveixen els qui la coneixen: un amic, la filla... I el personatge, el podríem haver trobat fàcilment acampat aquests dies entre les munions d'indignats de diferents ciutats del país, replantejant-se el seu futur, la seva vida, mirant cap enfora i procurant entendre's, ideant solucions a les seves necessitats més bàsiques, fent coneixences i establint-hi lligams altres temps totalment inviables.

És una obra que fa pensar... i molt, que no té grans efectes, que s'explica amb la naturalitat pròpia d'una conversa entre amics, dibuixada amb senzillesa però elegància, amb un tractament del color que la fa càlida i entranyable.

Absolutament recomanable.