Trajecte

'Ghost World', dissabte vinent 21 de gener, a l'Ateneu de Celrà

2012-01-15T11:11:00.000-08:00

Dissabte que ve 21 de gener es projectarà a Celrà la pel·lícula Ghost World, de Terry Zwigoff, amb Thora Birch, Scarlett Johansson i Steve Buscemi, basada en el còmic del mateix títol de Daniel Clowes. El còmic es va llegir prèviament a la Biblioteca de Celrà, dins les sessions que organitza el Club de Lectura de la vila.

La pel·lícula es passarà en versió original subtitulada.

'Vincent' i 'Tamara Drewe', a l'Ateneu de Celrà aquest dissabte

2011-11-19T05:20:00.000-08:00

Aquesta nit, a dos quarts de deu, el Cineclub 21 de Celrà ha programat el curtmetratge Vincent, de Tim Burton, i el llargmetratge Tamara Drewe, de Stephen Frears.

Vincent és un curtmetratge d'animació que Tim Burton va rodar l'any 1982, en què un nen que es diu Vincent vol ser Vincent Price, icona dels films de terror de les dècades dels cinquanta i seixanta. Curiosament aquest Vincent s'assembla molt físicament a Tim Burton. És un curt de sis minuts, en blanc i negre, que ens recorda molt l'estil i els continguts dels films d'animació posteriors d'aquest director. Una petita joia que val la pena reveure.

Per la seva banda, Tamara Drewe és una pel·lícula de Stephen Frears, rodada l'any 2010, basada en el còmic homònim de Posy Simmonds. La protagonista nominal és una jove periodista que, després d'operar-se el nas, s'ha fet un cert renom escrivint cròniques de societat als diaris. D'alguna manera ens recorda el personatge de Carrie Bradshaw a Sexo en Nueva York, ja que les cròniques de l'una i l'altra giren insistentment a l'entorn d'un mateix epicentre temàtic: elles mateixes. La història comença quan Tamara torna al seu poble natal, un poble de mala mort, doblement transformada: amb una aparença diferent, que la fa d'allò més sexy, i famosa. I en tornar trastoca els fonaments d'aquest petit poble rural i de la granja residència d'escriptors que hi ha als afores, regentada per un matrimoni en què el marit, escriptor també, de best-sellers, desplega les seves armes de seducció sobre la jove nouvinguda.

Tant el còmic com la pel·lícula són un retrat irònic de l'Anglaterra d'avui, la pel·lícula potser un pèl més amable, tant en el tractament dels personatges com en la resolució de determinades situacions. Cosa que estranya una mica venint del director d'Ábrete de orejas, i és que de llavors ençà ha plogut moltíssim.

En fi, que si podeu, no us ho perdeu. És un doble programa el d'aquesta nit que val moltíssim la pena!

La fal·lera tintinaire de nou

2011-11-12T13:04:00.000-08:00

L'estrena de la pel·lícula El secret de l'unicorn, de Steven Spielberg, ha revifat la fal·lera tintinaire. Les llibreries han rescatat els pilots i pilots de còmics d'aquest personatge que tenien endreçats al costat d'altres clàssics i els han situat en un lloc preferent. Les botigues de joguines també s'han vist envaïdes de cop pels objectes més identificadors de la saga. A les biblioteques la sèrie ha començat a circular amb un nou vigor, al costat de les novetats del manga. I alguns autors, com Àlex S. Roca, El Tentacle (d'on hem extret la imatge que encapçala aquest article), ens fa una picada d'ullet reversionant el mite.

Tot plegat té la seva gràcia perquè, encara que Tintín sigui un personatge etern, dels que no desapareixeran mai, ara ens és presentat com una novetat imprescindible a Europa, quan a Amèrica -on el personatge no és una icona del còmic com aquí- encara ni s'ha estrenat la pel·lícula que aquí l'ha catapultat de nou al cim més alt, a la cúspide dels productes editorials (i dels videojocs) . Ens n'alegrem, i encara més després d'haver-ne vist el resultat. Spielberg, que duia de cap portar Tintín al cinema des que algú li va comentar que Indiana Jones l'hi feia pensar, ha trigat anys a embrancar-se en aquesta aventura i se n'ha sortit prou bé.

4a Setmana del còmic a Tarragona

2011-11-12T12:39:00.000-08:00

Del 18 al 25 de novembre a Tarragona se celebra la 4a Setmana del còmic, amb una programació d'activitats d'allò més atractiva. Hi haurà exposició d'originals de Manara, Giardino, Moebius, Liberatore, Quino i Ibáñez, entre altres; conferències; projeccions de pel·lícules (Scott Pilgrim, American Splendor, Watchmen, Persèpolis...); Horacio Altina i Jaume Capdevila (KAP) com a convidats... Trobaràs més informació d'aquest esdeveniment aquí.

'Con dos tacones', nominat com a millor còmic on line

2011-11-12T12:18:00.000-08:00

Dies enrere podíem llegir que Miquel Casals buscava guionista per a la seva websèrie en còmic Con dos tacones. Avui ens acabem d'assabentar que ha estat nominada com a millor còmic on line a Expocómic. Felicitats, Miquel! Si voleu llegir-la, només heu d'anar aquí.

Estrena de 'Un gat a París' en català

2011-10-23T12:13:00.000-07:00

Al cinema acaben d'estrenar en català Un gat a París (Une vie de chat, 2010), un film d'animació de coproducció francobelga dirigit per Alain Gagnol i Jean-Loup Felicioli, els quals ja havien treballat plegats anteriorment. La pel·lícula és esplèndida visualment: els pintors Hockney, Modigliani i Vermeer, segons he llegit, n'han estat els referents estètics (uns més que altres). Les imatges de París són d'un preciosisme absolut. A més a més, no és un film en què les picades d'ullet als adults desvirtuïn una història en principi adreçada al públic infantil. Llàstima, però, que el guió no hi estigui a l'alçada.

És veritat que alguns crítics l'han aplaudit: treballs com aquests demostren que hi ha un altre món més enllà de Disney. També l'han aplaudit els espectadors. La història té tots els components per esdevenir una aventura atraient, però es queda a mig camí de ser-ho. La màquina de les emocions s'esbossa i prou, i és una pena, perquè, a diferència d'altres produccions que t'aclaparen amb els seus focs d'artifici, a aquesta història, més pausada, menys vertiginosa, més digerible en definitiva, li falta un xic d'imaginació.

Exposició de dibuixos de Tim Burton al Museu del Joguet de Figueres

2011-09-24T09:13:00.000-07:00

'La trista mort del noi ostra', aquest és el nom de l'exposició que s'ha inaugurat aquest dissabte 24 de setembre al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres), amb una selecció de dibuixos de Tim Burton publicats per Angle Editorial en un volum amb el mateix títol. En l'esdeveniment, a més d'Angle Editorial, hi ha col·laborat també el Cineclub Diòptria.

En l'acte d'inauguració, que ha tingut lloc aquest migdia, l'escriptor Miquel Desclot, que ha estat el traductor dels textos del llibre, n'ha llegit una selecció de poemes.

Segons la publicitat de l'exposició, 'La trista mort del noi ostra' és la primera obra com a escriptor i il·lustrador de Tim Burton. Els personatges són criatures monstruoses que pensen i actuen com humans. Això permet a Tim Burton mostrar el seu humor negre característic en aquest treball.

Aquí trobareu més informació sobre l'exposició.

Productes generacionals: trencant estereotips i creant-ne de nous

2011-09-24T02:30:00.000-07:00

Juanjo Sáez, amb Arròs covat, ha esdevingut el paradigma dels retrats generacionals amb la seva visió estripada dels anomenats Peter Pan. No sé si es pot dir que ha creat escola; el cas és que li està sortint competència. Avui us vull presentar una websèrie, molt més modesta, Treintañeros, amb situacions i diàlegs força divertits. Com en tots aquests productes, Treintañeros té l'afany de trencar motlles (per crear-ne de nous). La protagonitzen Pedro, Alauda i Mila, tres joves que ronden la trentena als quals la vida no els ha proporcionat precisament un esdevenidor gaire falaguer. Produïda per Acheron Films i dibuixada i musicada per José F. Ortuño, té la seva gràcia. La podeu trobar al Facebook, on ja té més de 400 seguidors i us tenen al corrent de la sortida de nous capítols. De moment disfruteu aquí dels cinc primers.

Si gratéssim una mica, trobaríem segur força productes d'aquest tipus, A mi, a més del ja esmentat, em vénen al cap dos ara mateix: el còmic d'Aleix Saló Fills dels 80: la generació bonbolla, editat per Glénat, i el webcòmic -aturat des de fa un any- de Miquel Casals, que retrata la generació dels vint-i-tants i que podreu llegir aquí.

'Terra baixa', novel·la gràfica d'Hernán Migoya i Quim Bou

2011-09-10T02:30:00.000-07:00

Ahir 9 de setembre va sortir a la venda la novel·la gràfica Terra baixa, amb guió d'Hernán Migoya i dibuix de Quim Bou, editada per Glénat amb la col·laboració de TV3 i Fausto Producciones. L'àlbum és una versió de l'obra teatral d'Àngel Guimerà, que tindrà a més a més la seva versió televisiva, la qual estrenarà TV3 aquest diumenge 11 de setembre.

En una operació comercial de les mateixes característiques, temps enrere Glénat ja va editar el còmic Serrallonga, amb guió de Niki Navarro i dibuix també del mateix Quim Bou. La sèrie televisiva va tenir força èxit i el còmic es va vendre segurament més del que s'hauria venut sense les possibilitats de difusió que donen aquest tipus d'operacions.

Des d'aquí aplaudim aquestes iniciatives i més si hi intervenen persones del talent i la sensatesa dels mateixos Hernán Migoya i Quim Bou. La qualitat del dibuix està més que assegurada. Pel que fa a l'adaptació de l'obra, el mateix Migoya explica que tant ell com Quim Bou van apostar des d'un primer moment per ser al màxim de fidels a l'obra original (la forma parlada, per exemple), tenint en compte, però, que no es pot reproduir tot el que hi ha (tots els diàlegs) i que també cal fer-hi afegits: "un més gran moviment i el canvi escènic", ja que l'obra està pensada per al teatre i per tant té determinades limitacions que no funcionarien en mitjans com la televisió o el còmic.

Esperem que el còmic sigui un èxit de vendes i que tot plegat ajudi a recuperar un dels nostres clàssics; Àngel Guimerà i a fer-lo més pròxim al gran públic, jove i no tan jove.

Phineas i Ferb arriben a la gran pantalla... aquí

2011-09-04T12:48:00.000-07:00

El dimecres 31 d'agost s'estrenava a l'Estat espanyol la pel·lícula Phineas y Ferb, la película. A través de la segunda dimensión. Als Estats Units s'estrenava el 5 d'agost a la televisió de pagament; a la televisió generalista s'estrenava el 20 d'agost, i sortia en DVD el 23 d'agost. Quines coses!

L'he vista, la pel·lícula i, a diferència del que ha passat amb altres productes d'animació que s'han fet populars per televisió, aquesta cal veure-la, perquè és sensacional. Hi continua havent creativitat, humor, ironia, enginy, colorisme, diversió... per a grans i petits alhora. És una boníssima pel·lícula! Argumentalment, la pel·lícula beu de sèries ben actuals com Fringe o pel·lícules de molt d'èxit comercial com Hombres de negro. Té els seus moments sublims, les seves conyes i picades d'ullet a l'espectador i els seus minuts musicals, imprescindibles.

Vegeu-la i valoreu... No crec que us decebi.

L'estiu ha arribat, per fi...

2011-08-10T01:53:00.000-07:00

A l'estiu sembla que el món s'aturi... si més no el món de les notícies relatives als còmics, perquè el planeta en general està molt i molt calent. Ara que per fi ha arribat l'estiu, aprofito per acomiadar-me de vosaltres fins al setembre. Llegiu còmics!

Lulú, mujer desnuda, d'Étienne Davodeau

2011-06-09T15:06:00.000-07:00

Recentment ha caigut a les meves mans el segon volum de Lulú, mujer desnuda, d'Étienne Davodeau, un autor de qui ja havia llegit La mala gente i Caída de bici.

Aquest cop la història d'aquesta mare quarantina m'ha arribat al cor. És la crònica vivencial d'una dona que abandona la família, cansada d'un matrimoni infeliç i després de quedar-se a l'atur. La crònica dels fets ens la serveixen els qui la coneixen: un amic, la filla... I el personatge, el podríem haver trobat fàcilment acampat aquests dies entre les munions d'indignats de diferents ciutats del país, replantejant-se el seu futur, la seva vida, mirant cap enfora i procurant entendre's, ideant solucions a les seves necessitats més bàsiques, fent coneixences i establint-hi lligams altres temps totalment inviables.

És una obra que fa pensar... i molt, que no té grans efectes, que s'explica amb la naturalitat pròpia d'una conversa entre amics, dibuixada amb senzillesa però elegància, amb un tractament del color que la fa càlida i entranyable.

Absolutament recomanable.

'Feines fotudes', nova revista de 4 Rius de Tinta

2011-05-14T01:08:00.000-07:00

4 Rius de Tinta, col·lectiu de dibuixants professionals i amateurs del qual formo part, acaba de publicar digitalment el seu segon treball: Feines fotudes, que podreu trobar penjat aquí (pàgina d'Issuu) i aquí (bloc del col·lectiu), juntament amb la seva primera revista, L'emancipació.

A Feines fotudes hi hem participat Ivan Hernández, Dani Saus, Tònia Bauçà, Raji, Joan Puig Júnior, Mercè Fortià, Meri Gil, Pere Saguer, Quim Bou, Jet i Jose Arnau, que també n'ha fet una acurada maquetació.

La revista recull experiències autobiogràfiques i fictícies (algunes d'allò més surrealistes) relacionades amb el complicat món laboral. Hi trobarem també un magnífic text de Dani Saus que prologa els treballs i una mena de declaració d'intencions del col·lectiu.

Al darrere hi ha tot un any de treball i molta il·lusió. Com diu Dani Saus al pròleg, "Els membres del 4 Rius de Tinta no som pas molt diferents de la resta de mortals, i hem viscut tots, molts o pocs, ara o abans, l'amarga experiència d'exercir un treball on ens sentíem francament incòmodes. Però en comptes de guardar-ho en un raconet dels nostres creatius cervells, el que hem fet és plasmar-ho sobre el paper (o sobre la pantalla, més ben dit). El resultat és d'allò més variat, ja que no és un recull d'anècdotes desagradables sobre aquella feina que no desitjaríem ni al nostre pitjor enemic. Errat va qui es pensa que trobarà aquí un abocament de les nostres penes laborals, fet expressament per autosatisfer el nostre egocentrisme propi dels autors d'art (per a això ja tenim altres vies). En aquesta revista podreu delectar-vos amb relats d'altres temps i dimensions els protagonistes dels quals, tot i ser-nos llunyans, tenen unes vides que no es distancien pas de la duresa de les nostres quan es tracta de posar-se a treballar."

Arrugas, la pel·lícula

2011-05-08T11:28:00.000-07:00

Una de les pel·lícules que espero amb més delit ara mateix és Arrugas, l'estrena de la qual està prevista per al 2012. Basada en el còmic del mateix nom de Paco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008), el rodatge, en dibuixos animats en 2D, va començar l'hivern de 2010 i està previst que s'acabi aquest estiu. Tindrà una durada de 80 minuts i entre l'equip artístic, a més del mateix Paco Roca, que hi figura com a guionista i dissenyador, hi ha Ignacio Ferreras (director i coguionista) i Nani García (compositor), En la producció, trobem, entre altres, Cromosoma (que ja va participar en la producció de la premiada Bicicleta, cullera, poma) i Perro Verde Films.

El còmic, publicat per Astiberri, ens explica les circumstàncies personals d'Emilio, un malalt d'Alzheimer que ingressa en un geriàtric, on fa amistat amb diversos ancians, entre ells Miguel, amb el qual lluita per dur una vida digna malgrat tenir-ho tot en contra. Aquesta història d'amistat i de lluita se'ns narra amb molta sensibilitat. El dibuix és elegant i el color, exquisit. La història té un punt de bogeria que commou.

Esperem que les sales de cinema tractin el film amb el respecte que es mereix i que sigui un èxit, tant o més que Chico & Rita.

Podeu descarregar-vos el tràiler de la pel·lícula en la seva web.

5è Festival del Còmic a Torroella de Montgrí i l'Estartit

2011-05-08T10:34:00.000-07:00

Ja tenim dates per a la cinquena edició del Festival del Còmic de Torroella de Montgrí i l'Estartit, organitzat per l'Ajuntament de Torroella, amb la col·laboració de Panini, COM Ràdio, La Ràdio Activitat, l'Estació Nàutica l'Estartit-Illes Medes i Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Es farà el 25 i el 26 de juny. De moment s'està preparant i no hi ha ni llista d'autors convidats, ni llista d'activitats programades, ni informació relativa a exposicions o concursos... Haurem d'estar atents, doncs, a la informació que anirà apareixent pròximament en aquest enllaç.

"Com fer vinyetes periodístiques", curs d'en Kap a Girona

2011-05-03T12:08:00.000-07:00

Aquest dissabte 7 de maig, a la seu del Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona, tindrà lloc un curs intensiu sobre "Com fer vinyetes periodístiques: l'humor com a eina de comunicació", impartit per Jaume Capdevila (KAP), ninotaire de La Vanguardia, Mundo Deportivo i El Triangle, entre altres mitjans, i Premi Internacional d'Humor Gat Perich.

El curs consistirà en una sessió de 4 hores en què s'exploraran "els mecanismes de l'humor i les seves capacitats comunicatives" i així mateix es tractarà el dibuix "com a eina d'expressió o anàlisi". Per a més informació, cliqueu aquí.

Com fer webcòmics

2011-05-01T02:54:00.000-07:00

Astiberri Ediciones ha publicat un suplement en línia en què Scott McCloud ens explica com fer un webcòmic. Aquí hi teniu l'enllaç. Us el recomano!

Avui que és Sant Jordi, alguns suggeriments

2011-04-23T01:04:00.000-07:00

Aquestes són algunes de les novetats en còmic que avui podríeu comprar. Bona diada!

Patrimoni.gencat publica en format digital un monogràfic sobre el còmic a Catalunya

2011-04-17T02:27:00.000-07:00

Amb motiu del Saló Internacional del Còmic, patrimoni.gencat, pàgina del web de la Generalitat dedicada al nostre patrimoni, fa un repàs del passat, el present i el futur del còmic a Catalunya, amb la publicació digital d'un monogràfic.

En el repàs històric, titulat "Un gènere amb història", el monogràfic parteix de les pintures rupestres, els frescos i relleus de l'art egipci, grec i romà, i arriba a l'edat mitjana amb l'esment de les bafarades que utilitzava Ramon Llull per il·lustrar alguns dels seus llibres. Seguidament fa referència a l'auca com a producte cultural propi de l'època industrial. El naixement del còmic català el situa al segle XX amb el naixement de tot un seguit de revistes infantils o patufets i les publicacions satíriques. Pel que fa al còmic de postguerra, esmenta el paper cabdal de Bruguera en la difusió d'un tipus de còmic barat i popular. També esmenta el paper cabdal, als anys seixanta, de Cavall Fort i Tretzevents en la recuperació de la nostra llengua i la nostra cultura, i ja en plena transició, el naixement d'altres propostes de còmic adult, provocadores i atrevides.

En un segon apartat, dedicat a "Personatges molt familiars", hi tenen un lloc: Massagran, la família Ulises, Mortadelo i Filemón, Jep i Fidel, Ot el bruixot, Esther, Superlópez, Eric Castel i Makinavaja.

El tercer apartat es titula "Dibuixar amb art", i aquí es fa una referència especial als còmics en què s'ha utilitzat el patrimoni català com a escenari de les historietes i a autors com Oriol Garcia i Pilarín Bayés. Les Tres Bessones tenen subapartat propi, per la seva tasca d'acostar algunes de les principals figures de l'art internacional al públic infantil.

En el quart apartat, "Cultura en majúscules", el Saló del Còmic, el futur Museu del Còmic i la Il·lustració i novament les Tres Bessones hi apareixen com a icones del nostre patrimoni en aquest àmbit.

En el cinquè apartat, "Del còmic a...", s'esmenten els principals treballs d'adaptació de còmics catalans al cine, el teatre i la televisió. Aquest criteri d'agafar només el còmic fet a Catalunya com a material traspassat a altres formats fa que trobem a faltar, per exemple, l'esment de les adaptacions que va fer Dagoll Dagom en teatre d'alguns còmics de Lauzier, que per mi són de les més sonades. En canvi, hi té un subapartat més que justificat Animac, Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya. El manga i la seva difusió per Televisió de Catalunya també hi té un lloc destacat i, en conseqüència, el Saló del Manga.

Pel que fa a l'últim apartat, "Parlem amb... Xavier Mariscal", es tracta d'una entrevista amb el pare del Cobi, en què entre altres temes es parla del futur del còmic. Tant de bo aquest darrer apartat es vagi ampliant amb entrevistes futures a moltíssims altres autors que mereixerien tenir-hi el mateix protagonisme o si més no un de semblant.

El reportatge disposa d'enllaços a determinats temes, que reben un tractament diferenciat, a webs destinades a algun aspecte del qual es parla en l'article, i també d'un calendari, "La màquina del temps del còmic català", que abraça des de finals del XIX fins als nostres dies.

Si voleu llegir el reportatge, cliqueu aquí.

Comença el Saló del Còmic

2011-04-14T10:56:00.000-07:00

Ja tenim aquí una nova edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Aquest any, el Saló ens sorprèn, entre altres coses, amb diversos actes relacionats amb còmics que han estat traspassats a altres mitjans, televisius o cinematogràfics. Aquest dijous, hi haurà una videoconferència amb Robert Kirkman, el creador de The Walking Dead, la famosa sèrie televisiva de temàtica zombi, i una marató amb sis episodis de la primera temporada. A l’acte hi participarà el dibuixant del còmic en què es basa la sèrie, Charlie Adlard. I divendres, a la una del migdia, està prevista la presentacióde la pel·lícula Capitán Trueno y el Santo Grial, basada en el còmic que Víctor Mora va crear el 1956 i dirigida per Antonio Hernández.

Pel que fa a les taules rodones, divendres a les sis de la tarda, n'hi haurà una sobre El còmic en català, que moderarà Joan Navarro amb la participació d'Oriol Garcia Quera, Jordi Riera i l'exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras.

Una altra presentació molt interessant és la del documental que vam poder veure ahir per televisió, El Papus: anatomia d'un atemptat, dirigit per David Fernández de Castro.

A banda de les exposicions, a l'entorn del 23-F, gats de vinyeta, zombis, Alfonso Zapico, El arte de volar i Rubén Pellejero, hi haurà tallers, concursos, concerts i activitats relacionades amb els jocs d'estratègia i els videojocs.

Annie Goetzinger és una de les autores convidades al Saló, de la qual cal destacar la seva col·laboració amb Víctor Mora en l'elaboració de la sèrie Felina, i amb el guionista Pierre Christin, amb qui va publicar nombrosos treballs: La Demoiselle de la Légion d'Honneur, La diva et le Kriegsspiel o Charlotte et Nancy, entre d’altres. Una altra autora molt interessant, des del meu punt de vista, és Camille Jourdy, de qui he tingut el grandíssim plaer de llegir la trilogia Rosalie Blum, publicada per Ediciones La Cúpula.

Esperem que el resultat d'aquest any estigui a l'alçada de tantes i interessants expectatives.

Crítica literària en còmic

2011-03-27T03:17:00.000-07:00

Sempre m'ha meravellat l'habilitat que tenen alguns autors per fer del còmic una eina apta per als usos més diversos. Entre altres, la crítica -literària, cinematogràfica, de còmic mateix, etc.-, que pot donar resultats boníssims. 'Els còmics del Jan', a casa nostra, ens han fet riure moltíssim, pel seu enginy i, cosa molt important, la seva capacitat de síntesi! Altra cosa són les paròdies, en les quals l'amic Miquel Casals és la bomba!

Avui, però, amb aquest pretext, us vull presentar un autor americà, Ward Sutton, especialitzat en humor polític, que anys enrere ja va fer per a The Village Voice, publicació amb la qual col·labora des de fa moltíssims anys, una crítica en còmic de la novel·la Indignació, de Philip Roth, que he llegit recentment i aprofito per recomanar. Philip Roth és un escriptor premiat amb el Pulitzer, entre altres, que fa més de cinquanta anys que escriu i que potser recordareu per la versió cinematogràfica que Isabel Coixet va fer de L'animal moribund -Elegy, el títol de la pel·lícula-.

Aquí teniu la ressenya literària que us esmentava de Ward Sutton. I en aquesta web més informació d'aquest autor tan interessant.

Chico & Rita

2011-03-20T02:18:00.000-07:00

Després de llegir-me el còmic, no em va quedar cap dubte que havia d'anar a veure la pel·lícula.

Chico & Rita és una història de les d'abans, una història clàssica, de pel·lícula dels anys quaranta, que no pretén altra cosa que homenatjar una música i una època, sense allunyar-se en cap moment dels dos protagonistes, que són l'eix al voltant del qual gira l'argument. I això es fa amb un dibuix, elegant i esteticista, que ens evoca una manera de fer trencadora amb el passat que vam descobrir dècades enrere, de la qual la revista Cairo era la principal impulsora, amb la col·laboració essencial d'artistes tan diferents com el mateix Mariscal, Daniel Torres, Gallardo, Montesol o Pere Joan, entre molts altres, i que encara avui dóna boníssims resultats.

En aquest treball reeixit, a Mariscal l'únic que se li pot retreure en algun moment és la falta d'expressivitat dels seus personatges. Aquest esteticisme a ultrança imposa un hermetisme en les faccions de les seves criatures que algun cop arriba a molestar. Malgrat això, excel·leix en la recreació d'atmosferes i en la posada en escena, de la qual deu tenir part de culpa el mateix Fernando Trueba, ja que la pel·lícula es va rodar primer amb actors reals i després es va dibuixar.

Per mi hi ha dos moments a la pel·lícula que haurien de passar a la història: el primer, el moment en què Rita es desperta després d'haver passat la primera nit d'amor amb Chico; el segon, el moment en què Chico somnia el retrobament amb Rita.

L'ús que es fa del color és impressionant. T'embolcalla, senzillament.

No us la podeu perdre!

'Wilson', de Daniel Clowes

2011-03-13T11:41:00.000-07:00

Daniel Clowes no és un autor fàcil de llegir, entre altres coses perquè té una tendència a abordar la misèria humana amb una impietat que no sempre ve de gust compartir. Wilson no se n'allunya gens. És la biografia crua i sense contemplacions d'un idiota malparit. Podria ser un cabró a la manera de House, però a diferència d'ell no té res que el salvi. Ni un bri d'intel·lecte; com a molt, una esquifida sensibilitat per la bèstia amb qui s'evadeix de la seva soledat "i és probable que per ningú més", com resa una frase publicitària. Wilson és un retrat del pitjor d'un mateix. És un home del qual en la vida real ens allunyem. Un destorb. Un ésser sense ètica. Un egoista fefaent. Un ingrat o un desagraït.

He llegit que Alexander Payne en vol fer una adaptació al cinema. El material és bo i el resultat pot ser lluït. De moment, si us el voleu llegir, trobareu el còmic editat en català, per Ediciones La Cúpula.

A un mes de la 29a edició del Saló del Còmic

2011-03-13T10:53:00.000-07:00

Som a un mes de la inauguració de la 29a edició del Saló del Còmic de Barcelona. De moment sabem que els zombis hi seran protagonistes, que hi haurà un munt d'autors europeus convidats i que, entre altres exposicions, en tindrem una d'originals d'Alfonso Zapico -que espero amb deliri- i una altra de dedicada a El arte de volar, d'Antonio Altarriba i el dibuixant Kim, premi nacional de còmic de la Generalitat i del Ministeri de Cultura.

Pel que fa als premis del Saló, aquest any s'hi ha inclòs un de nou a la millor pel·lícula nacional o estrangera basada en un còmic o que tingui el còmic com a protagonista. Ja ha acabat la primera ronda de votacions i el proper 25 de març comença la segona. Els nominats són els següents:

Blacksad 4. El infierno, el silencio, de Juan Díaz Canales y Juanjo Guarnido (Norma Editorial); El invierno del dibujante, de Paco Roca (Astiberri), i Ken Games 3: Ciseaux, de José Manuel Robledo i Marcial Toledano (Diábolo Ediciones) tenen tres nominacions cadascun: millor obra, millor guió i millor dibuix d'autor espanyol publicat el 2010. Autobiografía no autorizada 3, de Nacho Casanova (Diábolo Ediciones), ha estat nominada com a millor obra; Duelo de caracoles té una nominació al millor guió, de Pere Joan (Ediciones Sins Entido), i Jazz Maynard 4. Sin esperanza, una nominació al millor dibuix, de Roger (Diábolo Ediciones).

Com a millors obres estrangeres estan nominades Asterios Polyp, de David Mazzucchelli (Ediciones Sins Entido); En mis ojos, de Bastien Vivès (Diábolo Ediciones); Los muertos vivientes, de Robert Kirkman i Charlie Adlard (Planeta DeAgostini), i Wilson, de Daniel Clowes (Random House Mondadori / Ediciones La Cúpula, en català).

Ximo Abadía, Jesús Alonso Iglesias, David Sánchez i Martín Tognola estan nominats com a millor autor revelació espanyol 2010.

Opten al premi a la millor pel·lícula de 2010 basada en un còmic o en què el còmic sigui el protagonista: El Gran Vázquez, d'Óscar Aibar; Kick Ass, de Matthew Vaughn; María y yo, de Félix Fernández de Castro, i Scott Pilgrim vs The World, d'Edgar Wright.

Per a més informació, consulteu la pàgina de nominacions de Ficomic.

El català, a l'escola

2010-12-28T05:27:00.000-08:00

Amb aquesta imatge, corresponent a una portada de la revista Cavall Fort de l'octubre de 1970, Rosa Lizandra, des del seu interessantíssim bloc, encapçala un article que, entre altres coses, ens fa de recordatori de com estaven les coses fa quaranta anys i es ressent de com estan en aquests moments pel que fa al nostre model d'immersió lingüística, que una sentència del Tribunal Suprem ara posa en tela de judici.

La immersió lingüística, tal com diu Rosa Lizandra al seu bloc, garanteix "una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d'element integrador" i, malgrat això, tot i que ha estat i és un model que funciona sense posar en perill la convivència a Catalunya, garantint que l'alumnat, en acabar l'ensenyament obligatori, tingui les mateixes competències en català que en castellà, ara és objecte de recurs. La raó que ens dóna la Sentència és que el model d'immersió ha de ser un model transitori que cal aplicar mentre el català no estigui normalitzat. Ara mateix, però, segons la mateixa Sentència, la situació ha canviat, si tenim en compte el que expressa, al seu torn, el Tribunal Constitucional en la Sentència 31/2010, perquè el català ja està normalitzat. El català, doncs, no pot continuar tenint el tracte de favor que li hem donat al llarg de tots aquests anys i el castellà, per tant, ha d'esdevenir llengua vehicular a l'ensenyament en la mateixa proporció que el català. Amb aquests arguments, doncs, sembla que la teoria del castellà com a llengua amenaçada a Catalunya va prenent cos!

És veritat que el català ja està normalitzat, senyors magistrats? Si fos així, en quants àmbits públics (ja no dic privats) hauríem de trobar-nos que la desproporció inicial en detriment del català definitivament ha desaparegut?

Puigbert, a l'edició d'El Punt digital de 25 de desembre, dins la secció "Gat i gos", publicava l'acudit anterior, el qual expressa, certament, el sentiment de molts catalans cap a aquesta nova imposició. Ens sentim agredits, apallissats, anorreats. Amb Catalunya tot s'hi val? A qui pretenen enganyar?

Les supernenes, a mercè de la indústria

2010-10-16T07:15:00.000-07:00

Sovint ens queixem de l'afany dels nord-americans per reconvertir qualsevol èxit forà en un producte al gust del seu públic. El cinema és un mitjà ple d'exponents d'aquest tipus. Nikita, Abre los ojos o Dark water són tres exemples de procedències ben diferents que han acabat versionades pel cinema nord-americà.

En el cas de la sèrie de dibuixos animats Las supernenas, el procés ha estat invers. Creada per Craig McCracken a començaments dels anys noranta, l'any 1996 el projecte va interessar Hanna Barbera i Cartoon Network va començar a emetre-la el 1998. McCracken, per crear aquestes superheroïnes, admet haver-se inspirat, entre altres, en el Batman d'Adam West, en Mister Magoo, George de la jungla i, evidentment, l'anime japonès. L'any 2002 fins i tot se'n va estrenar una pel·lícula, en la qual s'aprofundeix en l'origen de les superheroïnes, que s'enfronten a un Mojo Jojo passat de voltes. Anys més tard, els japonesos en fan la seva pròpìa versió, que és la que es pot veure actualment a l'Estat espanyol, amb el nom de Las supernenas Z.

Las supernenas, sens dubte, són una de les millors sèries dels darrers anys. A part d'estar protagonitzada per uns personatgets d'allò més entranyables, tenen un punt de mala bava que les fa irresistibles. Las supernenas Z, en canvi, en són una mala còpia a l'estil Pretty Cure, en què aquests tres personatges han passat de ser uns cigronets terribles a esdevenir unes noies espigades que, endins d'uns vestits més adequats per ramblejar que per plantar cara al món, es barallen amb malvats de pega sense ni despentinar-se.

A qui se li va acudir aquesta reformulació dins dels estàndards de l'anime japonès més desgastat? Qui va decidir que aquests tres personatges havien d'abandonar l'estètica geometritzant dels orígens i reconvertir-se en un producte típic, sonso i sense extravagàncies estilístiques o de contingut inquietant per agradar als japonesos? Quines són les regles que ho han predeterminat?

Segur que, com jo, molts us deveu preguntar si calen tantes reformulacions. Per què no deixar com està el que està bé? Per què empobrir-ho? Per què?

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta

2010-10-09T14:22:00.000-07:00

Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.

Vacances fins al setembre

2010-08-26T07:09:00.000-07:00

Tornarem a estar en contacte al setembre. Fins llavors, bones vacances!

Harvey Pekar ens ha deixat

2010-07-18T01:51:00.000-07:00

Un càncer s'ha emportat Harvey Pekar, un home 'corrent' a qui la vida no va tractar gaire bé però que va tenir la gran sort de poder donar sortida als seus impulsos creatius gràcies a l'amistat amb Robert Crumb, amb qui compartia la passió pel jazz.

Harvey Pekar serà recordat per la sèrie autobiogràfica American Splendor, que va començar a dibuixar-li Crumb i el títol de la qual també dóna nom a l'excel·lent pel·lícula, interpretada magistralment per Paul Giamatti, que en van fer Robert Pulcini i Shari Springer Berman.

Per a més informació, llegiu-vos les ressenyes que n'han fet, amb motiu del decés, els diaris Telegraph, El País o El Periódico.

Som una nació!

2010-07-10T04:56:00.000-07:00

Aquests dies els diaris han anat plens d'acudits referents a l'actual situació política del país. Amb brillantor, els ninotaires han anat esbossant fragments d'aquesta realitat i ens els han ofert amb una lucidesa que ja voldríem, moltes vegades, per als que ens representen. Avui, 10 de juliol, aquests són dos dels acudits que hi podrem veure publicats. La cara i la creu d'una mateixa moneda.

El primer, d'en JAP, surt publicat a El Punt, que a la seva edició digital té obert un canal, La punxa d'en JAP, des d'on podrem veure la resta d'acudits. El segon, d'en Tàssies, surt publicat a El Periódico. Per la seva banda, aquests dies a El Web Negre també hi trobem tot d'acudits referents a la sentència del Tribunal Constitucional i a les reaccions que ha provocat entre els polítics. Tot plegat no deixa de ser significatiu, si més no, de la bona salut de què gaudeix l'humor a casa nostra, que de moment no ens han retallat.

La sentència de l'Estatut i el Mundial. Avui, senyeres i estelades; demà banderes espanyoles... Qui mana? Qui fa la feina? Avui, a les 6 de la tarda, si més no, tothom a la manifestació! Pel dret a decidir.

4 Rius de Tinta al 4t Festival del Còmic de Torroella de Montgrí i l'Estartit

2010-06-27T02:16:00.000-07:00

Aquest cap de setmana a Torroella de Montgrí i a l'Estartit celebren el 4t Festival del Còmic, una iniciativa organitzada per l'Ajuntament de Torroella i la multinacional Panini, amb seu en aquest municipi.

Ahir a la tarda el col·lectiu 4 Rius de Tinta hi va ser present en un estand en el qual va repartir un centenar de revistes que recullen el treball de diversos membres del col·lectiu. L'experiència va ser positiva. Força gent s'acostava a l'estand interessant-se per la tasca del col·lectiu. D'altra banda vam aprofitar per exposar algunes il·lustracions. Esperem poder tornar-hi l'any vinent.

Aquí hi trobareu l'agenda d'activitats del Festival, que s'acaba avui diumenge.

L'Ornis a Cavall Fort

2010-06-20T02:37:00.000-07:00

Aquest juny la revista Cavall Fort ha publicat la primera aventura de l'Ornis -l'Orn infant-, amb històries curtes, autoconclusives, en les quals de moment no es plantegen grans epopeies, sinó uns petits traços de la vida del personatge, que, juntament amb els seus amics, fa el que faria qualsevol nen de poble: aprendre de la vida tot jugant al carrer.

L'Ornis és el nen que molts nens de ciutat, en sortir d'escola, no poden ser: un nen que fa vida al carrer, que hi juga amb els amics i experimenta en directe. No és un nen tancat a casa, davant d'una pantalla, que es relaciona amb els companys per xat o correu electrònic i té experiències bàsicament virtuals a través del joc. L'Ornis està a les antípodes de tot això. Aquest personatge, doncs, ens recupera un món que per sort encara subsisteix però que en determinats àmbits s'està perdent, i viu de la manera com ho han fet els herois infantils de tots els temps, cercant aventures al carrer, encara que siguin petites aventures.

Curiosament, si ens fixem en la resta d'històries que s'expliquen en aquest número de Cavall Fort, no n'hi ha cap altra que compleixi les expectatives anteriors. Els nens que hi surten ho fan en entorns urbans o a dins de casa; la minsa disposició al joc o al contacte humà es palesa en una de les històries també. Els animals, per la seva banda, personatges insignes de la literatura infantil, viuen les seves pròpies aventures extravagants o bé ens acosten a la vida dels adults des de la perspectiva de la inadaptació. En algunes, en què els adults han passat a ser-ne directament els protagonistes, es debaten en qüestions que als nens els toquen de ben lluny: què hi fa a Cavall Fort, per exemple, en Manu Lacernet parlant dels seus conflictes amb els editors?

I arribats a aquest punt, jo em pregunto: aquesta adequació de la revista als temps actuals, no fa que perdi el punt d'atractiu que va tenir Cavall Fort en altres moments, en què l'aventura era el reclam absolut per a l'entreteniment dels petits? L'Ornis ho recupera tot això. Aquest "món molt especial" en què viu el personatge no ho és tant perquè els insectes són gegants i fan de mascotes d'aus i mamífers humanitzats, sinó perquè el que viu l'Ornis és la infantesa ideal.

Un drama total

2010-06-14T08:37:00.000-07:00

TV3, que sempre s'ha avançat a la resta de televisions de l'Estat pel que fa a l'emissió de sèries de dibuixos animats trencadores, actualment emet Un drama total d'illa (Total Drama Island), una sèrie de factura canadenca adreçada a un públic major de tretze anys en la qual vint-i-dos adolescents participen en un reality show envoltats de càmeres arran i arreu i vivint tot un seguit d'experiències que l'únic que aconsegueixen és treure la pitjor part de cadascun. Semblaria que, de rerefons, hi ha una crítica soterrada a aquesta mena de productes mediàtics que s'han incorporat, per saturació, a les nostres vides de manera tan espantosament natural.

Els personatges són un retrat fidel de la tipologia de subjectes que sol prendre-hi part. De moment, als capítols que hem vist, hi hem descobert els que tenen afany de lideratge i els que es deixen emportar pels primers per sobreviure, els que esbatussen i els esbatussats, els que tenen totes les de guanyar i els que tenen totes les de perdre, els que les canten clares i els que amaguen el cap sota l'ala...En aquest cas la ficció no supera la realitat. La reprodueix no sabem si amb un punt encara massa dolç, amb falta d'histrionisme i de mal gust. Cap on ens portarà, no ho sé. A la pàgina de publicitat de la sèrie se'ns explica el següent: "T'imagines 22 adolescents de ciutat que no tenen res en comú convivint 8 setmanes en el campament d'estiu més atrotinat i més ronyós dels boscos d'Ontario? T'imagines que, a sobre, es tracti d'un "reality show" amb reptes tan esbojarrats com ara llançar-se d'un penya-segat dins d'un llac ple de taurons? Un drama total d'illa transporta la realitat i la comèdia a un altre nivell! Històries d'amistat, d'amor, d'odi, de traïció, la tensió cada vegada és més evident, les càmeres sempre són a tot arreu... L'únic que és clar és que només hi pot haver un guanyador. Qui serà el que no acabarà al Moll de la Vergonya per convertir-se en l'estrella mediàtica més ridícula de tota la història?"

Hem de pensar, doncs, que el desenllaç no ha de ser gaire benèvol amb ningú? Tant de bo compleixi aquestes meves expectatives! De moment jo no me la vull perdre, per si de cas. La curiositat em mata.

La podeu veure al Canal Súper 3 els diumenges a les 12.05 i els dilluns a les 16.30.

Per a més informació, us convido a visitar el bloc de la sèrie (en anglès) perquè comproveu fins a quin punt puc tenir raó o això acabarà sent un producte autocomplaent com tants d'altres.

Premsa i còmics: les aventures d'en Siset, de nou, a Operació Iceberg

2010-06-11T09:01:00.000-07:00

El diari El Punt, de Girona, va treure diumenge passat una nova aventura d'en Siset, la segona, amb el títol Operació Iceberg. L'autor, Jordi Codina Negre, que signa els seus àlbums com a J.C. Negre, és un advocat que ha dibuixat tota la vida, tal com explica al seu web, i ja des de ben petit li encantava llegir-se les aventures de Cavall Fort. De fet el seu estil és deutor d'una determinada línia promoguda des de sempre per aquesta publicació insígnia, una línia de la qual tenim els màxims exponents en el còmic franco-belga, que tants bons fruits han donat a Catalunya. El personatge, d'altra banda, té una estètica actualitzada: amb aquest tupè glamorós, no sé per què, em fa pensar en la línia de personatges desenvolupats a Cleopatra per Mique Beltran.

Fa cinc anys, El Punt publicava la primera aventura d'aquest personatge, La llegenda del Tapís, que jo personalment vaig descobrir, amagat, a les lleixes d'una biblioteca.

Les aventures d'en Siset se situen a les comarques gironines. En aquest segon àlbum, aquest agent especial que treballa per a la Generalitat es veu enfrontat a un especulador immobiliari amb el canvi climàtic com a qüestió de rerefons. L'àlbum, de 56 pàgines, es distribuiïa gratuïtament diumenge passat amb el diari (el podrem adquirir a les botigues?) i ha estat editat conjuntament per El Punt i la Diputació de Girona, amb la col·laboració d'Espai Gironès.

L'autor explica a El Punt que ja té en marxa una tercera aventura. Des d'aquí només podem demanar que no trigui tant de temps a publicar-la.

Aquí podreu llegir la notícia sencera i una entrevista amb l'autor.

Còmics en una hora pel col·lectiu 4 Rius de Tinta de la mà de ComiCat

2010-06-11T08:15:00.000-07:00

Els amics de ComiCat han fet un muntatge al seu bloc en el qual mostren el col·lectiu 4 Rius de Tinta durant el procés de creació de còmics en una hora, activitat que vam dur a terme aquest cap de setmana passat a la Fira MerCAT Tot Cat. La veritat és que ens fan molt bona propaganda. Són un sol. També donen testimoni de les signatures de còmics d'Aleix Saló i els germans Deamo i de l'activitat que va dur a terme Àlex Solà per ensenyar-nos com es fa un webcomic.

De l'esdeveniment, se'n va fer ressò Nació Digital, l'Agència Catalana de Notícies, directe.cat i el diari Avui, entre altres.

La trobada va ser molt profitosa per a tothom. Alguns ens vam veure per primer cop, després d'intercanviar correus, xerrar als fòrums, etcètera. També feia patxoca veure tants còmics editats en català, tot i que en faltaven un munt! -a ComiCat només hi havia els de Norma i Glénat-. Vam conèixer indirectament alguns projectes interessants -entre ells, aquest-.

En fi, només podem esperar que el proper any es torni a repetir i que la iniciativa vagi molt més enllà.

La creació d'un còmic

2010-06-04T16:16:00.000-07:00

Avui he tingut l'oportunitat d'assistir a una xerrada sobre el procés de creació literària a Celrà. Hi han intervingut els escriptors Miquel Argüelles, Marc Aguilar, Xavier Cortadellas, Núria Esponellà i Lluís Muntada. La primera pregunta que ha sortit del públic ha estat sobre si cal planificar prèviament l'estructura d'una novel·la, el desenvolupament i els personatges, o es pot escriure sense necessitat de fer-ho. I el que més m'ha sorprès ha estat que tots han coincidit a dir que no és del tot necessari i que, fins i tot, si una novel·la es planifica massa, pot córrer el risc d'esdevenir artificiosa i que la bona literatura ha de ser una cosa fresca. Sense contraposar en cap cas com a antagòniques la llibertat creativa i l'ofici d'escriptor -suposo que perquè l'ofici és necessari però sense la capacitat creativa no es va enlloc-, alguns han admès que un cert control dels personatges hi ha de ser -almenys dels principals-, però que també pot passar que comencis a escriure una novel·la sense saber com l'acabaràs o que els personatges agafin vida pròpia i acabin no fent exactament allò que, com a autor, havies decidit fer-los fer prèviament. En aquest sentit, hi ha hagut qui ha confessat haver escrit el seu darrer llibre començant pel final o qui ha afirmat que escriure és anar reculant fins arribar al principi del relat. Així doncs, en la tasca d'escriure, hi ha una part important que consisteix a anar refent allò que l'exercici de l'acte creatiu pot anar modificant, perquè la idea prèvia no és res més que un pretext per exercir una activitat que es fa perquè hi ha alguna cosa a dins teu que et diu que no pots viure sense fer-ho, que no pots viure sense escriure.

Tot plegat m'ha fet pensar que en el còmic hi ha autors que justament defensen el contrari, que la seva idea del que ha de ser el procés de creació difereix bastant d'aquesta altra i que no es concep tant com un acte de llibertat -tot i que ho és-, sinó com un treball que requereix molt d'ofici, i que és important planificar prèviament per no haver de recular i refer allò que ja estava no solament escrit, sinó també dibuixat. Què ho fa que l'èmfasi es posi en aquest altre aspecte? Les peculiaritats del mitjà?

D'altra banda, es pot aprendre a escriure o es pot aprendre a dibuixar o a fer les dues coses alhora o a fer còmics? Si tenim en compte que el procés creatiu té una part de llibertat i una altra d'ofici, suposo que el que es pot aprendre és justament allò que té d'ofici (la tècnica, els recursos propis del mitjà, les característiques del llenguatge que utilitza, etc.), i és en aquest sentit que no ens és estrany sentir a parlar de tallers de creació literària o d'escoles de còmic, per exemple.

Arribats aquí, aprofito per mostrar-vos un parell de pàgines de recursos per fer còmics destinades als més petits. Són aquestes:

http://phobos.xtec.cat/butlletic/?p=2169

http://www.xtec.cat/~pribas/projecte/projecte.htm

També aprofito per recomanar-vos el llibre Cómo se hace un cómic, d'Scott McCloud, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Un llibre divertit i amè que ens ajuda a entendre les peculiaritats del mitjà i a fer-ne un ús que ens permeti esprèmer-ne totes les possibilitats.

4 Rius de Tinta, a l'estand de ComiCat a la Fira MerCAT de Girona

2010-06-04T07:55:00.000-07:00

Aquest divendres comença la Fira MerCAT de tot CAT al Palau de Fires de Girona. A part d'estands de tot tipus, pertanyents a diversos sectors comercials i àmbits culturals, hi haurà activitats per a tothom. Pel que fa al còmic, des d'aquesta pàgina celebrem de forma entusiasta la presència de ComiCat, amb qui dissabte al matí, de les 11 a les 13 hores, el col·lectiu 4 Rius de Tinta col·laborarà fent un còmic en viu.

Per a més informació sobre aquesta activitat i d'altres organitzades per ComiCat, aneu aquí.

Habitació 310

2010-05-22T00:32:00.000-07:00

Han estat divuit dies d'estada hospitalària. Divuit dies en què, entre moltes altres coses, he pensat en les poques referències que tenim de còmics relacionats amb aquesta temàtica. Divuit dies, a més, d'hospital amb nen. Un cop a casa, buscant, he trobat això. Es tracta de vuit historietes aplegades sota el nom de 1949 Children's Hospital Fundraising Comic Strips, amb les quals es pretenien aconseguir fons per a un centre mèdic infantil de Boston. Són històries dramàtiques amb final feliç, en què es tracten casos hospitalaris greus, incidint en la importància dels avenços tecnològics com a garantia per guarir determinades malalties.

Aquí ho teniu. I que quedi com un petit homenatge a la tasca que fan dia a dia les persones que treballen als hospitals.

Alguns còmics que he vist avui a les parades de llibres de la Rambla de Girona

2010-04-23T13:38:00.000-07:00

Quim Bou té la sort els darrers anys de figurar entre la munió de novetats editorials de Sant Jordi com una més. Aquest any li tocava el torn a l'últim número de la saga. Un altre autor afortunat ha estat Picanyol, que fa poc va presentar a Girona el segon volum recopilatori de les tires d'Ot el bruixot. Com a productes derivats de l'èxit de determinades pel·lícules tenim la novel·la gràfica de Crepúsculo. I, per acabar, una sorpresa fins i tot per mi: la novel·la gràfica que s'ha fet a partir de la versió cinematogràfica de Tim Burton d'Alícia en el país de les meravelles. A això hi hem d'afegir algun còmic de superherois, Génesis de Robert Crumb i els tradicionals còmics infantils de tota la vida...

I para de comptar!

El vecino

2010-04-22T12:00:00.000-07:00

M'he acabat de llegir El vecino 3, de Santiago García i Pepo Pérez, i després d'una lectura tan profitosa no tindré altre remei que córrer a la llibreria a veure si caço els dos primers volums.

M'ha encantat aquesta història! No té la mala bava d'un Lauzier, perquè és de la mena de còmics en què l'autocomplaença passa a decidir el to general, però els personatges tenen l'atractiu que ens són molt més propers i que, tot i que se'n remarquen les misèries, en surten ufanosos, ja que les entomen amb més barra que no pas vergonya. Això fa que, al contrari del que passa amb els còmics de Gérard Lauzier, les històries d'aquests personatges ens acabin implicant emocionalment, de manera que en comptes de jutjar-los els observem amb els ulls de qui admet i es resigna al fet que l'home -i la dona- és un animal d'allò més imperfecte.

Recomanacions per Sant Jordi i... estrenem bloc!

2010-04-22T11:29:00.000-07:00

Per Sant Jordi qui pot estar-se de fer recomanacions? Meri Gil, al seu bloc, recull les recomanacions que li hem fet alguns membres del col·lectiu 4 Rius de Tinta -entre elles la meva, que us avanço amb la il·lustració que encapçala aquest article- i aprofita l'avinentesa per anunciar-vos el nou bloc del nostre col·lectiu.

Aneu-hi i llegiu-vos-ho. Les recomanacions, d'altra banda, són molt diverses i interessantíssimes!

Presentació a Olot de l'àlbum 'Una bomba a la corbata'

2010-04-17T11:19:00.000-07:00

Aquest divendres passat, 16 d'abril, a les 7 de la tarda, al Teatre Principal, va tenir lloc la presentació del llibre-còmic Una bomba a la corbata, el quart volum de la col·lecció El Gamarús, de les Edicions Municipals d'Olot. En l'acte van intervenir Quim Bou, autor dels dibuixos; Pep Fargas, guionista; Anna Torrent, regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Olot, i Joan Barnadas, historiador que ha assessorat els autors per fer l'àlbum.

Quim Bou ho anunciava dies enrere al seu bloc.

Altres àlbums de la col·lecció són: L'Orde de l'Escorpí, amb dibuix també de Quim Bou i guió de Pep Fargas, i El Misteri de Sant Esteve i La cabana d'en Marunys, aquests dibuixats per Jaume Cots i amb guió també de Pep Fargas.

Aquesta iniciativa pretén divulgar la història local d'Olot entre els joves, mitjançant una col·lecció d'àlbums el 50 % dels quals és text i l'altre 50 % còmic. Pep Fargas, exregidor de l'Ajuntament d'Olot, a més de ser-ne el guionista, és el pare del projecte. El primer àlbum es va editar fa quatre anys. La pega, segons diu el mateix Quim Bou, és que fora d'Olot costen molt de trobar.

La maduresa creativa de Daniel Torres a 'Burbujas'

2010-04-15T09:35:00.000-07:00

Dies enrere, en un article en el qual parlava de la infantilització dels còmics, exposava el cas de Daniel Torres com a autor que, durant un temps, ens havia semblat que es passaria indefectiblement al còmic infantil. Fa gairebé un any, però, va publicar la seva primera novel·la gràfica, Burbujas, en la qual desmentia aquesta idea. Burbujas va ser celebrada com un retorn reeixidíssim de Daniel Torres al còmic adult, amb una temàtica i un estil inèdits en la seva trajectòria. El mateix format de novel·la gràfica era nou. Pel que fa a la temàtica, allunyada de les epopeies fantàstiques dels seus personatges anteriors, ens duia cap a un viatge introspectiu en la vida d'un home de mitjana edat en plena crisi vital. L'estil del dibuix, fresc, gens encotillat, però fidel a la línia clara, ens mostrava un home, Ramón, amb l'aparença d'un Tintín crescudet, i una dona, Marga, l'esposa, fent ostentació de la seva faceta més desagradable.

És interessant la història. Les reflexions que es fa el personatge en plena crisi, els seus alters ego i la visió que ens ofereixen del món masculí i del món femení, contraposats però víctimes i botxins dins el mateix engany, la vida, en la qual allò que salva els uns pot enfonsar els altres... I interessant també és el paper que hi tenen els amics, els seus recursos per sortir-se'n, o el paper dels fills, i la seva clarividència. És una visió amarga, però, la que ens ofereix, que ens pessiga dolorosament sense deixar-nos anar.

Si no l'heu llegit, no us n'estigueu. I menys ara que ja es comença a trobar en algunes biblioteques.

Picanyol, a Girona, commemora els quaranta anys d'Ot el bruixot

2010-04-11T02:08:00.000-07:00

El personatge de Picanyol Ot el bruixot ha complert quaranta anys i per commemorar-ho Norma Editorial ha publicat de moment dos àlbums recopilatoris de les seves tires. Divendres passat Picanyol va ser a Girona per presentar aquest treball i parlar d'ell mateix i del personatge que li ha donat més popularitat, en un acte organitzat per la Llibreria Empúries.

L'acte va ser concorregut. Molts familiars i coneguts omplien la sala de la Casa de Cultura de Girona. Em va estranyar no veure-hi els mitjans de comunicació de la ciutat ni cap personalitat representativa de la cultura i de la política gironines. El diari El Punt va ser l'únic que es va fer ressò de l'esdeveniment. El mateix dia publicava una nota breu anunciant-lo. La cobertura informativa de la presència de tota una institució cultural del país a Girona, però, s'acabava aquí.

L'acte el van presentar l'escriptor David Pagès i la mestra i escriptora Alegria Julià, que van fer una remembrança de la trajectòria d'aquest dibuixant i van comentar algunes de les vinyetes més representatives de la seva manera de fer.

Picanyol va aprofitar per agrair la presència a familiars i coneguts i en un acte entranyable ens va parlar d'ell mateix, dels orígens del personatge, de les seves crisis creatives i de les seves fonts d'inspiració. Va tenir paraules d'agraïment a Albert Jané, que, a part de donar-li nom al personatge, des de Cavall Fort va propiciar que aquest bruixot anés creixent fins avui, i al director de la revista Lecturas Juli Bou Gubert, que durant els vint-i-cinc anys que Picanyol va col·laborar en aquest mitjà li va deixar llibertat total per fer la seva tasca. Va explicar-nos la seva passió pels llibres d'aventures i, en concret, "pels llibres que expliquen històries verídiques de supervivència, com ara les que surten al llibre Terra d'homes, de l'aviador i escriptor Antoine de Saint-Exupéry". També ens va dir tot divertit que sovint trobava inspiració al tren per a les seves històries i que per dedicar-se a dibuixar calia "estar una mica tocat de l'ala".

Aquí veiem Picanyol signant exemplars dels dos àlbums recopilatoris al final de l'acte de presentació.

Com entrenar el teu drac, estrena en català

2010-04-06T15:20:00.000-07:00

Dreamers acaba d'estrenar Com entrenar el teu drac, que des del 26 de març es pot veure en català a les nostres pantalles. L'inconvenient, però, continua sent el mateix: per veure-la en 3D, l'has de veure doblada al castellà.

Al marge d'això, us he de dir que la pel·lícula és un prodigi visualment parlant. No tan sols pels escenaris o la mateixa animació, sinó també per la galeria de personatges que retrata, que, lluny de mostrar-se excessius i, per tant, lluny de saturar-nos, confegeixen un món que a voltes és terrible i d'altres és magnífic.

El protagonista, Singlot, és un nen víking fora de lloc, en una terra on el que més es valora és el coratge associat a la força física i a l'habilitat per matar dracs. Cansat de ser la riota de tothom i una vergonya per al seu pare, decideix sortir en plena batalla contra els dracs i caçar una Fúria Nocturna, una espècie de drac que mai cap víking ha aconseguit ni tan sols veure. La història es capgira quan el nen descobreix que els dracs amaguen un gran secret.

L'argument és ple de llocs comuns (ja ho veieu), però la història flueix fàcilment i els detalls són allò que fan d'aquest treball un film absolutament recomanable.

Joan Sanz, la veu d'en Vegeta en català, saluda els fans de 'Bola de drac'

2010-04-05T11:27:00.000-07:00

Joan Sanz, la veu d'en Vegeta en català, ens escriu al bloc per comentar-nos com està d'astorat de veure la repercussió de la sèrie Bola de drac encara avui i en concret del personatge que ell doblava, en Vegeta, que ha desfermat un corrent de seguidors, nostàlgics del català que parlava el personatge a la sèrie.

Així mateix, ens convida a veure aquest document d'homenatge a en Vegeta.

Glénat publica les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll

2010-03-31T12:33:00.000-07:00

Glénat anuncia com a novetats del mes d'abril les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll d'àlbum de còmic, convocat per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya. Es tracta de Low Cost, de Martín Tognola i Aníbal Mendoza, i d'Abulio, de Joan Cornellà, totes dues publicades en català i en castellà.

Low Cost ens explica la història d'en Santi, la Bea i en Durruti, que són a la trentena i tenen estudis, però malgrat la seva preparació es veuen abocats a una subsistència low cost a Barcelona.

Abulio, per la seva banda, és un relat surrealista que ens relata les vivències d'Abulio, un paio -segons diu el text de promoció- massa normal.

El Premi Josep Coll té dues categories: una per a autors de 18 a 30 anys i una altra per a autors de 31 anys en amunt. Hi poden participar aficionats i professionals del còmic que siguin catalans o visquin a Catalunya, presentant una proposta d'àlbum.

Esperem que ambdós àlbums tinguin un gran èxit de vendes i que aquesta iniciativa, que ens permet conèixer nous valors i disfrutar-los en la nostra llengua, no es quedi aquí i en vegem noves edicions.

Disponible la segona conferència del cicle de lectures de còmic de l'ETSEIB

2010-03-30T22:24:00.000-07:00

Al bloc de Jordi Ojeda ja hi ha l'enllaç per poder veure i escoltar la segona sessió del cicle de conferències sobre còmic que hi va haver l'11 de març passat a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona. En aquesta sessió es va parlar de tecnologia i terrorisme sobre la base de la novel·la gràfica 11-M.

Ens quedem sense família?

2010-03-30T21:39:00.000-07:00

Llegeixo que a partir de l'1 d'abril ja no sortirà l'entranyable tira d'Horacio Altuna 'Família tipus', la qual ens ha acompanyat durant deu anys dia rere dia.

Al seu bloc, Aleix Gordo Hostau ens ho explica -motius econòmics?- i ens anima a fer campanya perquè la tira continuï sortint. A més a més, ens deriva cap a diverses pàgines on trobar part d'aquest treball per quan ens agafi la nostàlgia.

És una pena!

Processos creatius (IV)

2010-03-27T23:14:00.000-07:00

Juanjo Sáez és un autor barceloní que ha esdevingut una icona del còmic underground tan coneguda com les icones que ell mateix ataca, arran sobretot de la publicació de Viviendo del cuento, un "diari de deu anys de professió", com el bateja a la portada, en el qual expressa la seva visió sobre el món de la il·lustració, fa una declaració de principis i carrega contra el disseny de l'stablishment amb crítiques incisives contra Jordi Labanda o Paulina Rio, entre altres. Després publica El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre, en el qual aprofundeix un xic més en aquesta visió seva en què sembla que vulgui deixar les coses clares, agafant l'art en majúscules com a base del seu discurs i duent-lo al menjador de casa mitjançant aquestes converses imaginàries amb la seva mare. I ara acaba de sortir Yo, otro libro egocéntrico de Juanjo Sáez, que per a qui no l'hagi llegit La Cárcel de Papel ofereix una ressenya molt interessant.

Hi ha qui no el pot sofrir (pel que diu, pel que fa o per la mena de personatge que s'ha creat al seu voltant). En definitiva, això és una cosa buscada per aquest mateix autor, que creu que la provocació és una condició sine qua non en la seva feina. Ara bé, és evident que el que diu no és banal ni postís, que està amarat d'una sinceritat que és el que més enganxa i el que fa justament interessant el seu missatge.

De les entrevistes que n'he trobat, la majoria relacionades amb l'èxit de la sèrie d'animació Arròs covat, us n'he seleccionat aquesta, feta al programa Silenci fa cinc anys, que és la que millor reflecteix Juanjo Sáez com a autor. Hi trobareu, també, referències a altres icones del còmic underground com Daniel Clowes, a l'autor japonès Suehiro Maruo o al fenomen South Park i les conseqüències que ha tingut en el món creatiu.

Processos creatius (III)

2010-03-27T09:07:00.000-07:00

Milo Manara és l'autor que millor treballa la branca del còmic eròtic. Per mi altres intencions al marge d'aquesta han estat infructuoses en aquest gran dibuixant. Potser en salvaria Verano indio i encara... Però bé, l'autor d'El clic ens ha deixat un munt d'imatges que difícilment et deixen indiferent.

Tot seguit, veureu quina és la seva visió del món i el paper que hi té l'erotisme, a partir d'una entrevista feta per Vilaweb (subtitulada en català).

Si no en feu prou, aquí teniu un minidocumental d'un parell de minuts amb Manara en ple procés creador.

Processos creatius (II)

2010-03-27T08:40:00.000-07:00

Jaime Martín, que aviat traurà amb Norma Todo el polvo del camino, àlbum la portada del qual reproduïm, ens explica al seu bloc com fa el guió d'un còmic. Aneu aquí si ho voleu saber.

Processos creatius (I)

2010-03-25T15:51:00.000-07:00

Una de les coses que més m'han interessat sempre ha estat conèixer amb tots els ets i uts el procés creatiu d'un autor. Això vol dir no solament saber què el motiva a dibuixar, sinó també saber com ho fa. Per això començo aquesta sèrie, en la qual us vull mostrar diferents maneres d'entendre el còmic a partir de les pròpies paraules o del propi treball de l'autor.

Començarem amb Moebius, de qui he trobat aquest interessantíssim documental en el qual explica les motivacions que el van dur a dibuixar i fa un repàs exhaustiu de la seva trajectòria. Tot seguit us convido que vegeu aquest altre, en el qual es veu Moebius en ple procés creatiu. Us aviso que tots dos testimonis només són aptes per a paladars fins.

Que vagi de gust, doncs!

Algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant"

2010-03-25T09:44:00.000-07:00

Aquí teniu algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant".

Il·lustracions d'Emma Pumarola.

Il·lustracions de Jose Arnau.

Les meves il·lustracions amb Meri Gil mirant-se-les.

Il·lustracions de Quim Bou.

Il·lustracions de Meri Gil.

Il·lustracions de Dani Saus amb el mateix Dani Saus i Meri Gil comentant la jugada.

Aquí ens teniu a uns quants membres del col·lectiu: en primer pla, jo; tot seguit Meri Gil i Mercè Fortià, i al darrere, Albert Carreras i Dani Saus.

Il·lustracions de Mercè Fortià.

Il·lustracions d'Ivan Hernández.

Il·lustracions de Pere Saguer.

La veritat és que estem molt satisfets de com ha quedat.

Mique Beltran o la infantilització dels còmics

2010-03-23T16:19:00.000-07:00

Una de les sorpreses que em vaig dur dies enrere va ser comprovar que Marco Antonio, el fill de l'entranyable Cleopatra de Mique Beltran, no solament havia desbancat la seva mare com a protagonista de les històries en còmic d'aquests dos personatges, sinó que havia passat a ser el personatge principal d'una sèrie infantil de dibuixos animats a Clan TV. He de confessar que a Mique Beltran li havia perdut la pista fa molt de temps i que fa relativament poc que em vaig assabentar que havia publicat una tira a El Pequeño País amb aquests personatges. Per tant, segons he pogut llegir després, el pas com a sèrie d'animació estava més que cantat.

El problema és que, mentre mirava la sèrie, em va costar moltíssim reconèixer la Cleopatra que recordava dels primers còmics. El traç ha variat per adaptar-se a una estètica més infantil. I amb les històries ha passat el mateix, tot i que encara conserven un cert punt descarat.

Un altre autor que ha tingut una derivació semblant és Daniel Torres, tot i que de manera diferent, ja que ell ha estat capaç de crear nous personatges per al públic infantil i tornar des de fa poc a conrear amb més assiduïtat el gènere adult. Actualment, des de Cromosoma, és l'artífex de la sèrie de dibuixos animats Tom. A mi, però, si us he de dir la veritat, el que sempre m'ha agradat d'ell són les històries d'Opium. És clar que ha plogut molt des de llavors, però a Opium hi havia una mala bava que m'encantava, una manca de preciosisme que feia dels còmics una cosa fresca, fresquíssima...

En fi, que, com veieu, sóc una nostàlgica.

Frato, imprescindible

2010-03-19T13:42:00.000-07:00

Aquest acudit té gairebé vint anys. Ha perdut vigència? Que potser el sexe no ens predetermina encara cap a camins especialment traçats fins i tot abans no haguem nascut? Pot semblar una exageració, però qui gosaria afirmar que això ja no passa?

I aquest altre? En quantes llars no veiem reproduït aquest estereotip encara?

Francesco Tonucci, Frato, ha esdevingut un referent en l'àmbit de l'educació des que fa quaranta anys va començar a publicar les seves tires, sempre punyents, incisives i compromeses amb la infància. Educador i dibuixant satíric, no s'ha estat mai de criticar la rigidesa de determinats estereotips, tant en el si de les llars com en el si del sistema educatiu, i d'obrir-nos els ulls cap a pràctiques molt consolidades que l'únic que aconsegueixen és limitar el món dels nens, de tallar-los les ales per créixer i madurar sense deixar de ser-ho.

40 anys amb ulls d'infant és un homenatge a aquesta trajectòria. Editat el 2007, és un recull imprescindible que incideix en les diferents etapes de la vida d'un nen: des del si matern fins a l'escola. Alhora incideix en el difícil ofici del mestre (de fet hi ha una secció amb aquest nom).

Feliç dia del pare!

Del 20 de març al 17 d'abril, exposició del col·lectiu 4 Rius de Tinta a Celrà

2010-03-17T13:28:00.000-07:00

Amb el nom Antologia fantàstica i no tant, el col·lectiu 4 Rius de Tinta, del qual formo part, inaugurem exposició a La Fàbrica, de Celrà, del 20 de març al 17 d'abril.

La mostra recull un seguit d'il·lustracions relacionades amb el món de la fantasia, la majoria, i la ficció política, escadusserament. D'aquí el títol!

Els membres del col·lectiu que hi participem som Jose Arnau, Tònia Bauçà, Quim Bou, Mercè Fortià, Meri Gil, Ivan Hernández, Emma Pumarola, Dani Saus i Pere Saguer.

Llista de nominats del 28è Saló del Còmic de Barcelona

2010-03-15T14:42:00.000-07:00

Ja ha sortit la llista de nominats del 28è Saló del Còmic de Barcelona. Aquí la teniu:

• Millor obra estrangera publicada a l'Estat espanyol el 2009: All Star: Superman, de Grant Morrison i Frank Quitely (Planeta DeAgostini); El gusto del cloro, de Bastien Vivès (Diábolo Ediciones); Génesis, de Robert Crumb (Ediciones La Cúpula); Pinocchio, de Winshluss (Ediciones La Cúpula), i The Acme Novelty Library, de Chris Ware (Reservoir Books).

• Premi Josep Toutain a l'autor revelació de 2009: Íñigo Aguirre, Álvaro Ortiz, Tomeu Pinya, Max Vento i Alfonso Zapico.

• Millor obra de 2009: El arte de volar, d'Antonio Altarriba i Kim (Edicions de Ponent); El vecino 3, de Santiago García i Pepo Pérez (Astiberri Ediciones); Endurance, de Luis Bustos (Planeta DeAgostini); Ken Games 1: Pierre, de José Manuel Robledo i Marcial Toledano (Diábolo Ediciones), i Las calles de arena, de Paco Roca (Astiberri Ediciones).

• Millor guió de 2009: El arte de volar, d'Antonio Altarriba (Edicions de Ponent); El vecino 3, de Santiago García (Astiberri Ediciones); Ken Games 1: Pierre, de José Manuel Robledo (Diábolo Ediciones); Las calles de arena, de Paco Roca (Astiberri Ediciones), i Silvio José, emperador, de Paco Alcázar (Ediciones El Jueves).

• Millor dibuix de 2009: El arte de volar, de Kim (Edicions de Ponent); El juego de la luna, de José Luis Munuera (Astiberri Ediciones); Ken Games 1: Pierre, de Marcial Toledano (Diábolo Ediciones); La isla sin sonrisa, d'Enrique Fernández (Ediciones Glénat), i Las calles de arena, de Paco Roca (Astiberri Ediciones).

• Millor revista de 2009: Cthulhu, ¡Dibus!, Dolmen, Dos Veces Breve i Le Potage.

• Millor fanzine de 2009: Adobo, Andergraün, Carne Líquida, El Dios Mofeta i Gato Negro.

• Premi a la divulgació de la historieta 2009: Manuel Barrero, Borja Crespo, Pepo Pérez, http://www.entrecomics.com/ i Yexus.

• Premi a la llibreria especialitzada 2009: Espacio Sins Entido, Joker, Madrid Comics, Norma Comics Lleida i Universal.

Enhorabona als nominats!

Arrugas, de Paco Roca, farà el salt al cinema

2010-03-11T14:47:00.000-08:00

Llegeixo que Arrugas, el premiat còmic de Paco Roca, es podrà veure adaptat al cinema l'any vinent. Amb la participació de Canal 9 i Televisió Espanyola i producció executiva de Cromosoma i Perro Verde Films, la pel·lícula tindrà una durada de 80 minuts i comptarà amb la veu estel·lar de José Sacristán com a protagonista.

La notícia ja va sortir a la premsa fa un any i en fa mig que es va parlar del pressupost, es van donar a conèixer la fitxa artística i tècnica del film i les ajudes públiques amb què comptaria per portar a terme aquest projecte.

Un altre còmic del qual s'ha parlat en aquest mateix sentit és Trazo de tiza, de Miquelanxo Prado. Potser dels que li he llegit a Prado és el que millor es pot adaptar al cinema. La realització, en aquest cas, anirà a càrrec dels germans David i Álex Pastor, responsables d'Infectados, un llargmetratge de sèrie B amb el qual van sorprendre el públic d'un i altre costat de l'Atlàntic. També és previst que es faci al llarg d'aquest any.

Frank Cappa integral, una edició esperadíssima

2010-03-11T09:43:00.000-08:00

Entre les edicions integrals, una de les esperadíssimes per mi és aquest Frank Cappa integral, de Manfred Sommer, que edita Glénat aquest mes de març. Aquest és el text de presentació de la novetat: "Frank Cappa és un dels millors còmics d'autor que va donar la historieta espanyola adulta. Tota una obra mestra creada els anys vuitanta que troba, finalment, una edició a l'altura del mite. Amb mà sàvia i experimentada, Manfred Sommer mou el fotògraf de guerra Frank Cappa pels conflictes bèl·lics del segle XX. Cappa és al Vietnam, és a Nicaragua fotografiant la revolució sandinista i és a l'Àfrica, veient com es dessagna un continent. És un espectador imparcial, però no impertèrrit. Igualment com el seu autor, sap tan bé que la violència és part de l'home, com que ningú no pot estar al marge de la tragèdia humana."

Què tenen les històries de Frank Cappa que encara ens atreuen? Particularment, una concepció que encara aguanta. És cert que l'estètica del dibuix ha passat un xic de moda. D'altra banda, algú el va veure al seu moment com una versió actualitzada de Corto Maltés. Les històries d'aquest personatge, però, malgrat el pas del temps, flueixen d'una manera fresca i directa, perquè ens parlen de la guerra, de la corrupció, de la grandesa i de la misèria humana, sense caure en tòpics, amb totes les ambigüitats possibles, amb tots els matisos existents. Perquè no hi ha res completament blanc o completament negre. Per mi Manfred Sommer és una mena de Graham Greene de la historieta. Coincideix amb l'escriptor en aquesta atracció que senten tant l'un com l'altre per l'esdevenidor de les antigues colònies i per les implicacions que tota actuació política té en les qüestions més humanes...

Aquesta edició, a més a més, compta amb l'al·licient que inclourà una historieta inèdita, "El país amarillo".

Esperem que aquest integral rescati Frank Cappa -i Manfred Sommer- d'un oblit que seria del tot immerescut.

Miguel, 15 años en la calle, novetat de Glénat per aquest mes de març

2010-03-10T13:05:00.000-08:00

Llegeixo a diferents blocs una notícia que em plau d'allò més i és que aquest mes de març Glénat publica l'àlbum de Miquel Fuster Miguel, 15 años en la calle. De Miquel Fuster, un dibuixant professional dels anys setanta que va acabar en la indigència, ja n'havia parlat un altre cop en aquest bloc, més que res per explicar com m'havia impressionat la seva història. Aquí trobareu una ressenya completíssima de tot plegat i aquí una entrevista que li va fer El Periódico aquest gener passat amb motiu de l'anunci de la publicació del còmic.

Nevades generalitzades... sí!

2010-03-08T04:34:00.000-08:00

Qui ens havia de dir que tindríem un març nevat! Per commemorar-ho, una mica de neu al bloc tampoc no hi farà mal!

Acostar-se a Ramon Llull a través del còmic

2010-03-05T19:24:00.000-08:00

El 18 de febrer passat a la Universitat Politècnica de Catalunya es va iniciar un cicle de conferències a partir de lectures de còmics relacionades amb la tecnologia. La lectura triada per a aquesta primera sessió va ser el còmic d'Eduard Torrents Ramon Llull: La controvèrsia jueva, publicat per Glénat en català. A la conferència van participar Jordi Ojeda (professor de la UPC i organitzador del cicle), el mateix Eduard Torrents i Àlex Martínez (professor de filologia catalana a la Universitat de Girona).

Tal com va explicar el seu autor durant la conferència, el còmic aborda la joventut d'aquest personatge a partir d'un guió que segueix l'estructura de la novel·la negra i que intenta acostar-nos a Ramon Llull per apreciar-ne l'extraordinària complexitat del personatge i la multidisciplinarietat del seu coneixement. Ramon Llull: La controvèrsia jueva és el primer volum d'una sèrie en principi de tres sobre aquest personatge.

Eduard Torrents, enginyer que ha abandonat aquesta professió per dedicar-se al còmic, va parlar, entre altres coses, de l'ús que fa de la perspectiva per crear emocions i de la complexitat d'aquest treball a l'hora de documentar-se per recrear els edificis de l'època, per exemple a partir de plànols en alguns casos si se'n conserven, o quan no és així per semblança amb altres edificis dels quals sí es conserven vestigis.

De Ramon Llull, en va parlar extensament Àlex Martínez, que el va qualificar de precursor del llenguatge informàtic. Un aspecte molt interessant que va sortir va ser el de la invisibilitat de Llull com a referent en la cultura actual a diferència del que passa amb altres erudits com Pascal, Leonardo da Vinci, etcètera.

Jordi Ojeda, per la seva banda, va remarcar la viabilitat del còmic com a eina pedagògica i de difusió històrica i cultural i va anunciar les dues conferències següents: una sobre terrorisme i tecnologia a partir de la novel·la gràfica 11-M i l'altra amb Azpiri com a ponent per parlar del videojoc Spectrum i de com s'aplica la tecnologia a la imatge per transmetre sensació de realitat.

Si voleu escoltar la conferència, molt interessant, aquí hi teniu l'enllaç.

Alt nivell dels curts d'animació a Celrà, al 6è Festival de Curtmetratges

2010-03-05T17:50:00.000-08:00

Aquest cap de setmana té lloc a Celrà (el Gironès) el 6è Festival de Curtmetratges, amb una selecció de curts d'altíssima qualitat, entre els quals cal destacar els d'animació. Us en dono la informació, amb enllaços diversos, perquè aneu fent boca.

Dissabte 6 de març, a partir d'un quart de sis de la tarda, es projectarà, entre altres, La fuga de Aigoor, de Miguel Sáez Plaza; Náufrago, de José M. Cuesta, Juan Manuel Monesterio i Carlos Belda, i Carne de mi carne, de Patricia Gil Martín. El mateix dissabte, a partir d'un quart de vuit, In scale, de Marina Moshkova, i Daniel's journey, de Luis Zamora Pueyo.

Diumenge 7 de març, a partir d'un quart de sis de la tarda, projectaran A moving business, de Falk Schuster; Cabaret Kadne, de Marc Riba i Anna Solanas, i El vespre, de Joan Martín Giménez. El mateix diumenge, a partir d'un quart de vuit del vespre, es podrà veure La niña que tenía una sola oreja, d'Álvaro León (al bloc de la pel·lícula hi trobareu més informació), i Homeland, de Juan de Dios Marfil Atienza.

El lliurament de premis serà diumenge mateix, a les nou del vespre, després del qual es projectaran de nou els curts premiats.

(La imatge que encapçala aquest article pertany al curt La niña que tenía una sola oreja.)

Presentació del 28è Saló del Còmic de Barcelona

2010-03-05T12:37:00.000-08:00

Dijous passat es va presentar la 28a edició del Saló del Còmic de Barcelona, que tindrà lloc del 6 al 9 de maig a la Fira de Barcelona. Enguany el cartell és obra d'Ana Miralles, premiada l'any passat amb el Gran Premi del Saló, amb la qual cosa esdevenia la primera dibuixant que rebia aquest premi en el certamen. Durant la presentació, els organitzadors del certamen van confirmar la presència ja anunciada dies enrere de Jacques Tardi, Gilbert Shelton, Jeff Smith, Tanino Liberatore o Lewis Trondheim, entre altres, i d'autors molts populars entre els lectors de còmics de superherois com ara Ethan Van Sciver.

A la web de Ficomic podreu veure una breu ressenya biogràfica de l'autora del magnífic cartell.

Aquí hi trobareu una entrevista amb motiu de la publicació a Norma Editorial de l'artbook Desvelando a Djinn, sèrie creada per Dufaux i Ana Miralles.

Calvin i Hobbes en segell

2010-02-20T23:51:00.000-08:00

A Un punhado de imagens Joao Miguel Lameiras ens explica que el proper juliol als Estats Units llançaran un nou segell de correus, que reproduïm, amb la imatge de Calvin i Hobbes. A més a més, ens diu que John Campanelli, The Plain Dealer, un periodista de Cleveland, la ciutat on viu l'autor d'aquests personatges i de les genials tires que protagonitzen, Bill Watterson, ha aconseguit una entrevista d'aquest darrer: l'única entrevista que ha concedit Watterson en els darrers vint anys! Aquí la trobareu.

El còmic arriba a les noves tecnologies

2010-02-20T23:24:00.000-08:00

Quan llegeixes notícies com aquesta -extreta del bloc La cárcel de papel- irremeiablement et sents com els dinosaures d'aquestes vinyetes de Miquelanxo Prado a Quotidianía delirante: fora de lloc.

Segons ens diu Álvaro Pons en el seu article, Quotidianía delirante s'ha convertit en el primer iMotion Comic per a iPhone i iPod touch i ja es pot baixar des de la botiga iTunes. Perquè ens fem una idea de com es veurà, a la mateixa pàgina penja l'enllaç a Youtube de la demostració. Tot seguit reprodueix la nota de premsa en la qual s'anuncia aquest esdeveniment.

A Galicia Digital llegeixo que el producte, dissenyat a Galícia, s'anuncia com un còmic interactiu, al qual s'han afegit "animacions curosament dissenyades, opcions d'idioma per als textos, efectes especials, banda sonora i narració", "respectant, però, l'essència del còmic".

Per aquesta nova plataforma el còmic es distribuirà a més de setanta països de tot el món i pretén arribar a uns cinquanta milions de persones. La demostració que es pot descarregar gratuïtament forma part de la campanya de llançament del producte.

Per al meu gust tant l'animació com els efectes de so queden una mica postissos. L'efecte que m'han produït m'ha fet recordar el llargmetratge De profundis, del mateix autor, un prodigi quant al dibuix, però un experiment poc reeixit quant al tipus d'animació. El que sí m'ha seduït és la possibilitat de triar l'idioma en què vols llegir el còmic i que una de les llengües a triar precisament sigui el gallec.

Bé, tot plegat no ha fet més que començar. Hem d'esperar a veure com evoluciona. Jo, com Álvaro Pons, potser prefereixo el còmic sense additius, sigui quin sigui el format en què ens arribi.

Aquí trobareu la notícia que es va donar d'aquest projecte el novembre passat a La Voz de Galicia.

I aquí, la notícia tal com la dóna Miquelanxo Prado en la seva magnífica web.

Liberatore, a la propera edició del Saló del Còmic de Barcelona

2010-02-14T08:37:00.000-08:00

Diversos autors assistiran com a convidats a la 28a edició del Saló del Còmic de Barcelona. Jeff Smith, Gilbert Shelton, Tanino Liberatore, Gene Ha i Lewis Trondheim ja hi han confirmat la seva presència. D'aquests, m'agradaria parlar de Liberatore.

Tanino Liberatore va ser un dels autors que més em van sacsejar interiorment durant la meva adolescència. Etiquetat com a autor underground, va ser amb Stefano Tamburini amb qui va començar a publicar les primeres aventures de Ranxerox. Alguns deuen recordar la portada que va fer per al disc de Frank Zappa The man from Utopia. L'any 2003, a més, va guanyar el Cèsar pel millor vestuari a la pel·lícula Astérix y Obélix: misión Cleopatra.

Per mi Liberatore és el que anomenaria un autor gamberro, ja que els seus còmics són qualsevol altra cosa que políticament correctes. Rellegint les aventures de Ranxerox, una s'adona de la manca de prejudicis creatius cap a determinades qüestions en una època en què la consciència social era força diferent a la d'ara. Són històries en les quals és impossible trobar-hi cap rerefons moral. Potser és una apreciació molt personal la que faré, però actualment només he trobat un autor que se li acosti en aquesta proposta per mi radical: el japonès Suehiro Maruo (autor convidat al Saló fa pocs anys), que aborda el sexe i la violència amb una amoralitat fora del que és habitual. En Liberatore, potser, la manera d'abordar-ho és més feliç, en el sentit que els personatges assumeixen amb naturalitat l'entorn en el qual viuen i s'hi adapten sense patiment; en Maruo és més tràgica, sofrent, deliberadament traumàtica. Res hi té a veure, per exemple, el discurs d'un altre autor a qui li encanta provocar: Frank Miller. A Sin City, per exemple, el discurs moral és ben patent. En els seus còmics no deixa d'haver-hi bons i dolents.

Com a testimoni d'aquesta felicitat en un entorn degradat a què em referia en parlar de la sèrie Ranxerox, us deixo amb la il·lustració amb què he encapçalat aquest article, gairebé una foto de família.

Quan realitat i ficció són tan i tan properes

2010-02-13T09:52:00.000-08:00

Compareu les tres imatges anteriors. La primera pertany a la ciutat de Centràlia (Pennsilvània), els últims habitants de la qual -segons llegeixo a El Periódico d'avui- han de marxar per un incendi al subsòl provocat per una crema d'escombraries que va encendre als anys seixanta el carbó d'aquest poble miner i que és probable que continuï cremant durant un parell de segles. La segona és extreta de la pel·lícula La carretera, acabada d'estrenar als cinemes, dirigida eficaçment per John Hillcoat i basada en l'apocalíptica novel·la homònima de Cormac McCarthy. La tercera és la portada d'un dels còmics més esfereïdors de Jacques Tardi, La guerra de las trincheras (1914-1918), reeditat per Norma l'estiu passat, que ens explica magistralment els horrors de la guerra prenent com a base l'experiència del seu avi al front durant la Primera Guerra Mundial.

Quin efecte fa cadascuna d'aquestes imatges? No us produeixen totes tres la mateixa sensació de desassossec? Cadascuna mostra una veritat: un paisatge devastat fruit d'una tragèdia que se'ns escapa de les mans. Una nova circumstància que s'imposa i que empeny a fugir.

La fi. La nostra fi o la fi del món. Aquesta és una idea que sovint planeja pels nostres caps. Com serà? Què farà que tot s'acabi de cop? Hi haurà esperança, malgrat aquesta fi? En serem nosaltres mateixos els artífexs? És l'última lliçó que hem de rebre per acabar d'acceptar la nostra petitesa, la nostra existència circumstancial?

El programa Tags, de TV3, parla dels webcòmics

2010-02-12T16:24:00.000-08:00

El 19 de gener passat el programa Tags, de TV3, va emetre un reportatge sobre els webcomics. Hi havia com a convidats diversos autors, entre ells Àlex S. Roca, ànima des de fa més de dos anys d'El Tentacle, a qui pertany l'acudit que encapçala l'article. No és aquesta la seva primera aparició als mitjans i la veritat és que tant ell com els altres convidats (Andrés Palomino, ànima de Crónicas PSN, o el joveníssim Edo Moya, amb un espai propi a Subcultura), van explicar molt bé com es fa un webcomic.

Tot seguit us dono les dreceres per poder veure el programa.

http://www.tv3.cat/videos/2445059/Webcomics-(1a-part)

http://www.tv3.cat/videos/2411659/Webcomics-(2a-part

Adèle Blanc-Sec, un nou personatge de pel·lícula

2010-02-11T11:59:00.000-08:00

Molta expectació hi ha amb la nova pel·lícula de Luc Besson, Adèle Blanc-Sec, l'estrena de la qual s'anuncia per a l'abril d'aquest any. A la pel·lícula, basada en la sèrie de còmics protagonitzats per aquesta inoblidable heroïna creada per Jacques Tardi, Louise Borgoin (Le petit Nicolas, 2009) interpreta la intrèpida periodista. El projecte vol culminar en una trilogia.

El personatge de Tardi és un dels meus preferits. Les seves aventures són d'allò més sorprenents. Adèle Blanc-Sec és una dona atípica en el melic d'Europa -París evidentment-, a principi del segle XX, que viu a la descoberta de misteris carregats d'elements sobrenaturals: monstres, dimonis, mòmies i altres éssers extraordinaris, i de científics embogits.

La primera aventura, Adèle y la bestia, va aparèixer l'any 1976. La van seguir El demonio de la Torre Eiffel (1976), El sabio loco (1977), Momias enloquecidas (1978), El secreto de la salamandra (1981), El ahogado de dos cabezas (1985), Todos monstruos (1994) i El misterio de las profundidades (1998). Una obra, doncs, desenvolupada durant més de vint anys. París s'hi reconeix, a les vinyetes, i això afegeix un nou al·licient a aquests còmics.

Fa por pensar en una Adèle Blanc-Sec de pel·lícula. No tots els còmics traspassats a aquest mitjà han estat a l'alçada de l'original. Confiem que Luc Besson se'n sortirà.

Aquí trobareu una web dedicada exclusivament a les aventures d'aquest personatge en còmic.

Maleïda publicitat o com ser Marge Simpson per un dia

2010-02-11T09:34:00.000-08:00

Aquest matí, mentre esmorzava davant l'ordinador com tantes treballadores i treballadors a qui la crisi ja ni permet de menjar-se un bon entrepà a la cafeteria de la cantonada, he rebut per e-mail el correu següent: "Antònia, treu-te aquests quilos de més i comença a disfrutar".

Ni es tractava de la meva parella en un dels seus dies aguts ni era cap d'aquelles amigues entranyables amb les quals l'excés de confiança de vegades et porta a deixar anar o rebre impertinències d'aquesta magnitud. L'emissor era algú desconegut que s'havia proposat d'amargar-me l'esmorzar i gairebé ho aconsegueix... Una clínica de cirurgia plàstica!

Ja podeu imaginar-vos la quantitat d'estirabots que m'han vingut al cap... No sé si en Vegeta s'hauria quedat curt al meu costat! El cas és que de cop he tingut moltes ganes de respondre a aquesta gent amb alguna cosa que els fes caure una miqueta la cara de vergonya.

Les companyes -a les dones aquesta qüestió ens uneix tant com parlar dels fills o criticar la parella- han començat a suggerir-me tot de respostes, matusseres unes i brillants d'altres, per poder quedar-me una micona a gust... Des d'enviar-los una fotografia d'una model anorèxica amb el text "Evidentment us heu equivocat de destinatària", fins a una altra d'un escuradents que anunciés "L'excel·lència del meu físic està fora de tot dubte" o la fotografia amb què encapçalo aquest article, amb aquest altre text: "Si Marge Simpson ha arribat a ser portada de Playboy potser és el moment de canviar les vostres estratègies publicitàries".

En tot cas, aquí em teniu, feta una fura.

El català d'en Vegeta, fes-lo córrer

2010-02-10T10:49:00.000-08:00

Al Facebook han sorgit un parell de grups que, sota el lema "El català d'en Vegeta, passa'l" o "Les frases d'en Vegeta", ja han aplegat quatre mil seguidors un i més de dos-cents l'altre. La intenció és promoure aquest personatge com a model lingüístic i reconèixer el paper que ha tingut en la normalització del català al nostre país. Fixeu-vos, si no, amb el que en diu el primer:

"Per tots aquells que considerem que un capítol de Bola de drac en català era més eficient per normalitzar la llengua que qualsevol política del Govern. Perquè en Vegeta ens ha demostrat que en català també es pot insultar d'allò més bé! Deixeu de dir "Gilipoyas" o "Cabrón" i passeu-vos als "Brètols" o "Fantasmot"! Si en Vegeta ho pot, tots podem!"

Al costat de "brètols" o "fantasmots", expressions memorables com "soldat de llauna", "ximple", "mitja merda", "cap de suro" o "patata" són recordades entre rialles. D'altres d'usuals són amenaces del tipus: "Et liquidaré, desgraciat!", "Us esclafaré", "T'estomacaré, bavau llefiscós!", "No subestimis mai el superguerrer", "No ho heu sabut calcular, soldats de llauna!", "Te'n trauré a cops de peu", "Tant de bo rebentessis", "Aquest cop et fumeré", "Vosaltres aneu a casa i preneu-vos un got de llet ben calentona. No cal que vingueu amb mi!", "Us faré miques... Qui serà el primer? Tu, mocós? O tu, noieta?", "Ja veureu quan us atrapi, no passareu mandra!", "Només sou uns robots d'estar per casa", "Ja podries haver sortit més ben plantat", "Et veig una mica rebregat"...

A més a més, al youtube es poden veure recopilacions d'escenes amb algunes d'aquestes expressions.

Us deixo unes quantes dreceres perquè ho disfruteu com jo:

http://www.facebook.com/group.php?gid=332476769408

http://www.facebook.com/pages/Les-frases-den-Vegeta/214015409360

http://www.youtube.com/watch?v=JJtjoel7DNM

Del 4 al 7 de febrer, Mostra d'Animació i Curtmetratges de Cassà

2010-02-06T06:42:00.000-08:00

Mentre anem fent boca amb la programació ja anunciada de l'Animac 2010 (14a Mostra Internacional de Cinema d'Animació a Catalunya), que tindrà lloc a Lleida del 22 al 28 de febrer, del de moment dijous passat es va inaugurar a Cassà de la Selva (Gironès) la Mostra d'Animació i Curtmetratges de Cassà (MACCA) 2010, que enguany ha convidat el director Albert Serra (a la fotografia), director d'Honor de cavalleria i premi Gaudí 2009 a la millor pel·lícula per El cant dels ocells, perquè presenti els seus films menys coneguts. Avui dissabte al matí, de 9 a 11, ha començat el Correcurts al Centre Recreatiu i, durant tot el dia, hi haurà 4 hores del millor cinema d'animació infantil: al matí, a la Sala Galà, pel·lícules de Segundo de Chomón amb diferents contacontes , i a la tarda, a partir de 2/4 de 5, al Cinema Puig d'Arques, l'estudi d'animació català Cromosoma presentarà els seus personatges (les 3 Bessones, en Tom, la Pimpa, La Bruixa Avorrida). A més a més es mostrarà una selecció de pel·lícules del festival Ale Kino de Poznan, Polònia. Diumenge, la Cibermacca presentarà noves propostes, com el taller d'animació stop motion amb persones, i hi haurà el lliurament del 4t Premi Domènec Torrent i Gelmà als Amics del Cine de la Vall de Ribes. Una altra novetat destacada d'aquest festival serà la projecció de curtmetratges als bars de Cassà durant tot el cap de setmana, dins el programa Dels bars venim, als bars tornem.

El programa, complet, el trobareu aquí.

Al diari El Punt trobareu una crònica de l'acte d'inauguració d'ahir.

La mostra, l'organitza el Cine Club 8 i 1/2 de Cassà.

Quarta temporada de Pardillos i sisena i última de Lost

2010-02-04T12:41:00.000-08:00

I què em dieu de l'habilitat d'Aza (Carlos Azaustre) per col·locar el seu producte: Pardillos? Ja va per la quarta temporada en línia i en edició en paper. Els tres volums anteriors van per la cinquena edició el primer, per la segona edició el segon i a punt d'esgotar-se la primera edició el tercer. Tots autoeditats. A més a més, aquest 2009 passat va aconseguir el premi Expocomic al millor còmic en línia i el premi Blogging al millor bloc còmic en línia. També té els premis Listo de Oro i Spooky a la millor paròdia. El nombre de seguidors en línia va augmentant. L'autor es pot donar el gust de fer i vendre pòsters, xapes, postals i samarretes amb els seus personatges... En fi. Si a més a més resulta que té talent, aquesta publicitat descomunal no li hauria de servir per entrar a l'aspre món editorial amb alguna garantia?

De moment, Aza va fent. I, mentrestant, la darrera temporada de la sèrie de televisió, que ha marcat un abans i un després sense cap dubte, acaba d'inaugurar-se. Com quedarem els seguidors un cop s'acabi? Flash forward va intentar en va ser-ne el recanvi. Dic en va perquè ja des dels primers capítols es va veure que la inspiració dels guionistes era més aviat migrada. Trigarem a veure res que s'hi assembli remotament? Quin desconsol!

Promoure's amb intel·ligència

2010-02-04T11:57:00.000-08:00

Hi ha maneres i maneres de fer-se promoció i Meri Gil n'ha trobat una que crida d'allò més l'atenció. Des del seu bloc convida tothom qui vulgui aconseguir gratis el seu llibre Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso a imprimir un cartell que en fa publicitat, penjar-lo en un lloc legal, fer-s'hi una foto i enviar-l'hi. Té tot aquest febrer per fer-ho. El resultat, espero que ens l'expliqui aviat! D'entre els participants, se n'escolliran tres: la foto més divertida, la més treballada i la més ridícula, que tindran llibre segur. I pel que fa a la resta només dues podran beneficiar-se del que decideixi l'atzar o, més ben dit, la boqueta innocent de l'Ebichu.

Animeu-vos-hi, que la cosa té conya!

Orn 4 ja es troba a les llibreries

2010-02-04T11:37:00.000-08:00

Una bona notícia per als seguidors d'aquesta saga de Quim Bou és que el volum número 4 ja es troba a les llibreries. En la batalla ens presenta un Orn impel·lit a fer un exèrcit d'una colla de pagesos que fugen del seu poble, saquejat per uns invasors. L'estela del passat farà que l'Orn prengui partit en una causa que, en principi, no és la seva. En la batalla, l'Orn excel·lirà pels seus dots d'estratega i de soldat. Després, el fàstic per la sang vessada, la pena pels qui hi han deixat la vida, entelarà qualsevol victòria.

Les panoràmiques amb els exèrcits formats, a punt per al combat, alternades amb els moments inicials de la batalla, més propers als nostres ulls, el desencadenant de la lluita en plena efervescència i, finalment, el continuum de vinyetes on l'avanç progressiu de la sang tacant els cossos, brollant de les ferides, ho embruta tot, amb mesura, afegeixen nous al·licients visuals a aquells que disfrutem amb la manera de fer precisa i elegant d'aquest dibuixant.

El futur Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya

2010-01-30T05:40:00.000-08:00

Llegeixo a La Càrcel de Papel que s'acaba de presentar el Pla director del Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya.

Ja havíem pogut llegir anteriorment les informacions relatives a la ubicació del Museu -a Badalona, a l’edifici de la Companyia Auxiliar de Comerç i la Indústria (CACI), que es troba a la façana marítima, al costat del nou port esportiu i pesquer- i que la seva missió era preservar, difondre i investigar, en principi, el llegat d'autors catalans de la il·lustració i el còmic des del segle XIX fins a l'actualitat. (Alguns ja van arrufar el nas.)

Juntament amb la candidatura de Badalona, se'n van presentar tres més per acollir aquest centre, les dels municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat i Sitges. Finalment, però, la més ben valorada va ser la de Badalona, que projectava acollir el Museu en un edifici de l'arquitecte Jaume Botey, construït el 1899 per allotjar una fàbrica de colls de camisa de cotó.

L'edifici té una superfície útil de 4.103,35 metres quadrats en sis plantes, en les quals el Pla acabat de presentar té previst aplegar-hi "obra gràfica d’autoria catalana, obres publicades per editorials catalanes i l’obra d’autors d’arreu del món que destaquin per la seva qualitat i reconeixement internacional". Segons el mateix Pla, "Hi haurà una exposició permanent, centrada en l’evolució d’aquestes manifestacions artístiques, i tres espais d’exposicions temporals que mostraran aspectes concrets de la col·lecció". A més a més, el Museu serà "un fòrum d’intercanvi entre els creadors del món del còmic i la il·lustració" i estimularà "la creativitat dels visitants, animant-los a descobrir i experimentar". D'altra banda, "fomentarà el desenvolupament de les noves tecnologies aplicades al còmic i la il·lustració". El Museu, doncs, "vol esdevenir un espai de referència internacional" en aquest sector.

Segons es diu al mateix Pla, s'ha procurat que el projecte neixi "amb el consens i des de la concertació amb el sector” i "no es concep només com un museu, sinó també com un centre cultural, de dinamització i difusió del món i del sector del còmic i la il·lustració”.

Per tant, tots els prejudicis que el sector podia tenir cap aquest projecte han desaparegut. Alguns temien que el centre es convertís en un reducte artístic de caràcter local i que no preveiés la realització d'altres activitats que no fossin la merament expositiva. Arran de la presentació d'aquest Pla, molts d'ells ja han començat a respirar. Evidentment s'incidirà en la preservació, difusió i investigació del llegat dels il·lustradors catalans, patrimoni del país, però també s'acollirà obra d’autors de l'Estat i internacionals; obra editada a Catalunya i a l'Estat espanyol; obra editada a l'estranger i traduïda al català i/o al castellà; col·leccions de publicacions: revistes satíriques, revistes d’historietes; àlbums, publicacions periòdiques, premsa, enciclopèdies, catàlegs, etc., i obra original i publicacions que es considerin fonamentals per a la història del còmic i la il·lustració.

Una Comissió de Treball amb la participació de persones del sector o properes a ell ha estat l'encarregada de redactar el Pla. La formen les persones següents: Antoni Guiral, Carles Santamaria i Josep M. Berenguer, FICOMIC (Fira del còmic); Horacio Altuna i Gemma Cortabitarte, Associació Professional d’II·lustradors

de Catalunya; Marta Vaquer, Meeting Concert; Joan Navarro, col·leccionista; Albert Rossich, catedràtic de la Universitat de Girona; Montserrat Trias, ACIC. Associació Catalana per a la Integració del Cec, i David Escrig, Associació Amics del Còmic del Prat.

És previst que el Museu pugui entrar en funcionament durant l’any 2012.

Tot plegat són molt bones notícies per als professionals i els aficionats al còmic.

Vacances forçades

2010-01-29T11:57:00.000-08:00

Després d'unes vacances forçades de més d'un mes torno a la càrrega per informar-vos de tot allò que m'arribi relacionat amb el món del còmic. De moment, però, deixeu-me que em refaci de les festes recomanant-vos un autor per mi dels més complets que hi ha en aquests moments: Vittorio Giardino. Potser la sèrie de Vacaciones fatales no és el més reeixit que ha fet, però sí que ho són els àlbums Rapsodia húngara o La puerta de oriente, protagonitzats per l'entranyable Max Fridman, Sam Pezzo o la trilogia Jonas Fink, entre altres.

Aquí trobareu una ressenya més acurada de la seva interessantíssima trajectòria.

Que vagi de gust.

Allà on viuen els monstres: llibre o pel·lícula?

2009-12-18T08:46:00.000-08:00

Avui s'estrena a les cartelleres, en català i en castellà, la pel·lícula Allà on viuen els monstres, de Spike Jonze, adaptació del conte del mateix nom de Maurice Sendak, publicat el 1963. Diversos diaris en parlen. A El Periódico, per exemple, Desirée de Fez explica l'aportació que fa la pel·lícula a aquesta història, que d'altra banda és un clàssic de la literatura infantil americana, i ens diu que el director "ha heretat l’argument del llibre i ha respectat el disseny dels seus monstres, als quals ha donat un plus de realisme. Però, aconsellat pel mateix Sendak, ha fet seu el conte. En una pel·lícula impossible de comparar amb altres títols per a tots els públics (l’adjectiu infantil no li fa justícia), Jonze crea un món fantàstic però estranyament real, dóna emocions complexes als personatges de la història –tant a Max (l’actor Max Records) com als monstres– i firma una poderosa reflexió sobre les primeres excursions en la infància al difícil món dels adults".

El bon fer del director ja és per si sol una garantia. D'ell recordo l'estranya però estimulant Cómo ser John Malkovich (1999) i l'encara més estranya Adaptation (2002). La primera, protagonitzada per John Cusack, comptava també amb la intervenció del mateix Malkovich. La segona proporcionava a Meryl Streep un paper per al seu lluïment personal que la feia difícilment oblidable.

Pel que fa a l'autor del llibre, Maurice Sendak, escriptor i il·lustrador, és considerat un renovador de la literatura infantil, per les aportacions que hi ha fet, entre altres coses, des del punt de vista il·lustratiu. Ha rebut molts premis: entre altres, dues medalles Caldecott (1964 i 1974), el Premi Hans Christian Andersen (1970) i el premi Memorial Astrid Lindgren (2003).

Una altra adaptació que caurà aviat als cinemes és l'Alícia de Tim Burton. Als vestíbuls de les sales de cinema ja s'hi comencen a trobar els panells publicitaris i evidentment, pel poc que n'hem vist però que ha estat suficient, el film tindrà, com sempre, el segell inconfusible del seu director. L'estètica i l'ètica de qui alguns consideren ja un perversor d'innocents. Bé, esperem que el resultat sigui semblant al que va aconseguir amb Charlie i la fàbrica de xocolata, basada en el relat de Roald Dahl del mateix nom, del qual ja es va fer una versió molt digna l'any 1971.

Arribats a aquest punt, em refermo en la idea que, posats a veure una pel·lícula basada en un relat, allò que més atreu és justament l'aportació pròpia del que s'hi posa i, en el cas de relats tan coneguts com el d'Alícia al país de les meravelles, més que no pas una fidelitat estricta, no ens satisfà encara més una re-creació del clàssic a partir de les obsessions pròpies de qui el versiona?

Komic i Orn 4, novetats de Dolmen al desembre

2009-12-05T14:43:00.000-08:00

Llegeixo a diferents llocs que Dolmen ja ha fet públiques les novetats editorials d'aquest desembre i, entre elles, n'hi ha dues de molt interessants: el primer número de la revista Komic o Kmic (de la qual us parlava dies enrere) i el quart volum de la sèrie Orn, de Quim Bou. Esperem que a partir d'ara a les llibreries especialitzades sàpiguen de què els parlem quan els demanem la revista.

Malalts als còmics

2009-12-04T09:18:00.000-08:00

Feia temps que la lectura d'un còmic no em subjugava tant. M'acabo de llegir Epiléptico. La ascensión del gran mal, de David B., nom artístic amb què signa les seves obres Pierre-François Beauchard (nascut el 9 de febrer de 1959 a Nîmes). El còmic, en format de novel·la gràfica, està editat per Sins Entido i és una història crua, sense concessions, en què l'epilèpsia del germà del narrador és la raó de ser de tota una família que es mou a la deriva, a la recerca d'una cura inexistent.

És un còmic difícil de llegir. No tant per l'extensió -més de 350 pàgines- com per l'estil punyent, esfereïdor, dels seus dibuixos, en blanc i negre. És un relat angoixant, terrorífic, que ens remou per dins, que ens sacseja, ens convulsiona, ens fa viure de prop l'horror de la malaltia i la desesperança... L'epilèpsia és visualitzada com una mena de serp que s'entortolliga al malalt, el saseja per dins i li vessa per la boca: una espècie de monstre del mal que s'emporta la persona durant la crisi i la fa morir una miqueta, per acabar destruint-la, llevant-li l'ànima, la voluntat, les ganes de fer, de sentir i de viure.

Impressionants són les batalles reproduïdes en la imaginació de l'autor, els somnis, els fantasmes. Esfereïdor el retrat del germà en plena crisi. Impactants les conseqüències de tants tractaments fracassats. És un relat difícilment oblidable.

No és el primer còmic que llegeixo en què la malaltia és la protagonista. Recordo amb satisfacció les lectures d'Arrugas, de Paco Roca, o de Maria i jo, de Miguel Gallardo, que a diferència d'aquesta sí que et donen alguna cosa a què agafar-te. Una sensació semblant a Epilèptico em va provocar Madre, vuelve a casa, de Paul Hornschemeter, que tot i tenir un estil molt diferent, entre altres coses és acolorit, també aconsegueix angoixar-te i en algun moment desesperar-te. Totes elles, excepte Arrugas, són històries autobiogràfiques. Couen en molts moments. T'angunien i et fan reconsiderar la pròpia fragilitat.

Epiléptico va ser elegit el millor còmic per la revista Time i el millor llibre de no-ficció per Metacritic.

Sens dubte és una obra mestra.

Jimmy Liao

2009-11-29T08:32:00.000-08:00

Jimmy Liao és un autor taiwanès nascut el 1958 que s'ha fet famós a tot el món gràcies als seus àlbums il·lustrats. Aquí en trobem d'editats per Barbara Fiore; en concret els següents: Desencuentros, El sonido de los colores (al qual pertany la il·lustració anterior), Secretos en el bosque i Hermosa soledad. En espanyol, a Mèxic també hi ha editada La piedra azul. Tot i ser àlbums il·lustrats, no són necessàriament llibres per a nens. En tots ells hi ha de rerefons la soledat, la incomunicació, el desarrelament, i com a contraposició, el món interior, que emergeix amb una magnificència sense mesura.

Les biografies d'aquest autor expliquen que inicialment va treballar en el món de la publicitat però que va ser arran d'una malaltia que va reencaminar la seva vida cap a la publicació d'aquests treballs. Ja són divuit els àlbuns il·lustrats i algunes més les versions que se n'han fet en l'àmbit dels musicals, el teatre i el cinema.

Llegiu-vos les ressenyes que he enllaçat a les publicacions esmentades per saber-ne més.

Es busca

2009-11-29T00:27:00.000-08:00

Aquest novembre va sortir al mercat la revista Kòmic, editada conjuntament per Dolmen i Esquitx i que té la particularitat que és una revista de còmic per a adults íntegrament en català. A ComiCat llegíem el 20 de novembre que tres dies després, el 23, es presentava a Palma. Des de llavors l'he estat buscant infructuosament pertot arreu. A les llibreries especialitzades on he anat no en sabien res. Pel que vaig llegir d'alguns comentaristes de ComiCat, la revista es distribueix als quioscos i no a les llibreries. Però als quioscos de Girona que he trepitjat tampoc no en saben res. Llegeixo que es troba en un quiosc concret de Tarragona... Bé, tota una aventura!

Qui la trobi que m'ho digui.

The Princess and the Frog

2009-11-28T06:15:00.000-08:00

S'acosta Nadal i, com cada any per aquesta època, les cartelleres s'emplenen d'estrenes per al públic familiar. Una de les que s'anuncien com a èxit segur és The Princess and the Frog, l'últim film d'animació de la Disney. La pel·lícula té, per mi, una característica que la fa ineludible: és una autèntica pel·lícula de dibuixos animats. Des de fa quants anys no en produïa cap la Disney? Ja ni me'n recordo. Un altre dels al·licients és la música, de Randy Newman, compositor de qui hem de recordar les bandes sonores de Ragtime, The Natural, Toy Story, Monsters Inc. o Cars, entre moltes altres.

Per primer cop a la història de la Disney la princesa del conte és de raça negra, cosa que ja ha portat controvèrsies, deixant de banda que el títol original semblava que havia de ser The Princess Frog (La princesa granota) i que es va canviar perquè podia fer pensar que es considerava que les dones negres són lletges. La pel·lícula ha estat ambientada a Nova Orleans, zona devastada pel Katrina l'agost del 2005 i poblada majoritàriament per famílies negres. A més a més, la fada madrina de la princesa resulta ser una sacerdotessa budú que té com a company de fatigues un cocodril. Són trets aquests que poden fer que inconscientment es doni una idea de la comunitat negra als Estats Units plena de tòpics i, per tant, fins a cert punt racista?

Disney, per la seva banda, presenta la pel·lícula com un producte sofisticat però fresc, visualment potent i musicalment espectacular, amb una protagonista, la princesa Tiana, que vol ser una mena de nou referent: una dona intel·ligent, complexa, independent, apassionada i moderna..., propera a la Bella de La bella i la bèstia o a l'Ariel de La Sireneta. Una noia d'avui, en definitiva.

Bé, com diuen altres crítics menys susceptibles, la pel·lícula no deixa de ser un producte típic de la Disney, en què la protagonista viu una història basada en un conte clàssic (tot i que amb l'argument renovat) acompanyada d'animals parlants. No intenta ser una crítica social ni un al·legat de res. És un producte més per a distracció de petits i grans.

Bernar Yslaire o el preciosisme inútil

2009-11-27T15:49:00.000-08:00

M'acabo de llegir el primer volum d'El cielo sobre Bruselas (antes), de Bernar Yslaire, i no m'ha deixat amb ganes de continuar amb el que ve després: El cielo sobre Bruselas (después). És un treball del 2006 que dies enrere vaig trobar en un espai destacat d'una llibreria especialitzada de còmics de Barcelona, tot i no ser novetat ara mateix, potser aprofitant que l'any vinent es llançarà al mercat Le ciel au-dessus du Louvre. No vaig poder resistir la temptació de llegir-me'l. El dibuix és preciós. Però igual com m'ha passat amb altres treballs d'autors que excel·leixen per la seva habilitat com a dibuixants (Manara en general i Bilal en alguns moments en són un clar exponent), en contraposició, l'argument m'ha semblat d'allò més inconsistent. I és una pena, perquè intenta abordar un període de la nostra història recent que encara no ha tingut el desenllaç desitjat i que des del punt de vista argumental podia donar molt de si: el moment immediatament anterior al desplegament de tropes americanes a l'Iraq. Recordo que va ser un moment de mobilitzacions generals a tot Europa, i així es reflecteix al còmic. La gent inundava els carrers per manifestar el seu rebuig a la política de Bush, amb la intenció d'aturar una guerra que era a punt de començar.

Al còmic, s'hi barregen massa coses, i malament. Els dos personatges principals (una mena d'àngel jueu com podien ser-ho els àngels de la genial pel·lícula de Wim Wenders El cielo sobre Berlín i una activista àrab a punt de fer una matança) es mouen constantment entre diverses aigües. Hi ha referències al genocidi dels jueus a l'Alemanya nazi (l'origen de l'àngel); s'esmenta John Lennon i Yoko Ono i la seva bed-in a l'Hotel Hilton per manifestar la seva oposició a la guerra del Vietnam; la lletra d'Imagine acompanya algunes escenes crues al començament; el terrorisme islàmic apareix com una reacció a la desesperada d'un col·lectiu confós que només veu en la venjança (i en la guerra santa) un cert punt de consol a les seves misèries; el sentiment antibel·licista a Europa, amb un escenari de manifestacions, es contraposa a la política sorda i implacable de Bush... L'episodi del polvo, com a esdeveniment que lliga el passat i el futur dels personatges en primer lloc i de la història de la humanitat en segon no deixa de ser un truc pretenciós i força frívol com a manera de canviar si més no el futur dels protagonistes.

D'Yslaire m'agraden sobretot els primers volums de Sambre, que tenen una força visual i argumental magnífiques. No defalleixo en la recerca per continuar llegint-li coses interessants.

La dama y la muerte, seleccionada per competir als Oscar

2009-11-21T15:19:00.000-08:00

Llegeixo a El Periódico que la cinta en 3D La dama y la muerte, dirigida per Javier Recio i produïda pels estudis andalusos Kandor Graphics (Kandor Moon) i Green Moon, ha estat seleccionada entre les deu finalistes per a la 82a edició dels Oscar en la categoria de curts d'animació. Un dels productors del film és l'actor Antonio Banderas. El curt, que narra el camí d'una àvia cap a la mort, opta a convertir-se en un dels cinc nominats que lluitaran per l'Oscar juntament amb produccions com l'australiana The Cat Piano, les franceses French Toast i Logorama, la irlandesa Granny O'Grimm's Sleeping Beauty, la polonesa The Kinematograph, la britànica A Matter of Loaf and Death (del director Nick Park, quatre vegades guanyador d'una estatueta amb les històries de Wallace and Gromit), Partly Cloudy, dels estudis Pixar, la canadenca Runaway i l'holandesa Variete.

Pel que fa als llargmetratges d'animació, sempre segons El Periódico, hi ha nominats Up, Los mundos de Coraline, Ponyo i Monsters vs. Aliens.

Disney Channel o què veuen els nostres fills

2009-11-21T07:31:00.000-08:00

Un dels pitjors canals de televisió infantils i juvenils ara mateix és Disney Channel i curiosament és un dels més vistos pels nostres fills. El producte estàndard que ofereix compleix totes les expectatives d'un públic fàcilment enlluernable: adolescents especials -o canten o són mags o viuen en un iat envoltats de tota mena de fastuositat- que, tot i ser especials, tenen els mateixos problemes que els adolescents corrents, i ensopeguen però sempre se'n surten! Hannah Montana, Jonas Brothers o els mags de Waverly Place han passat a ser els ídols d'aquests nens amb tanta pressa per créixer. El que ofèn, però, no és el tipus de producte, sinó la manca d'enginy i d'intel·ligència d'uns guions fàcils i recurrents, que exploten fins a l'esgotament uns trucs d'allò més rovellats, senzillament perquè als guionistes no els cal trencar-se el cap, perquè l'èxit, propiciat més que res per una campanya de màrqueting difícilment defugible, ja és segur.

Enmig d'aquest panorama desolador, a Disney Channel sobresurt, però, una sèrie de dibuixos animats divertidíssima, que protagonitzen dos germanastres amb el cervell d'un geni, capaços de crear els artefactes més sofisticats per defugir l'avorriment en què es veuen immersos durant les vacances estiuenques: Phineas i Ferb. Phineas és l'extrovertit i Ferb, el silenciós (si arriba a parlar durant l'episodi, amb prou feines dirà una frase o dues). Candance, la germana gran, se les veurà i desitjarà per trastocar les seves epopeies creatives, entestada a caçar-los in fraganti perquè la mare els renyi. I mentrestant Perry l'ornitorinc, la seva mascota, que en realitat és un agent secret, lluitarà contra la bogeria del doctor Doofenshmirtz, obsedit a destruir el món i que generalment el que acaba destruint són les creacions dels germans abans que Candance pugui mostrar-les a la seva mare. Els episodis, a més a més, són complementats per uns números musicals que emulen sovint diferents exponents del cinema musical d'ahir i d'avui. Dins l'acció acostuma a haver-hi almenys una persecució trepidant i el desenllaç, tot i predictible, té un punt d'humor genial.

La sèrie es va estrenar al 2008 als Estats Units. Els creadors, Dan Povenmire i Jeff Swampy Marsh, han rebut diferents premis i nominacions des que es va estrenar, entre ells un premi Emmy l'any 2008 per la cançó I Ain't Got No Rhythm (Jo no tinc ritme). Ara mateix hi ha un joc per a Nintendo amb el mateix nom de la sèrie i es preveu que pròximament n'aparegui un altre per a Wii.

Aquí hi trobareu un dels temes musicals més famosos.

El amor duele, de Kiriko Nananan

2009-11-18T13:10:00.000-08:00

El amor duele (Ponent Món) és un recull de vint-i-tres històries, a manera de pinzellades, en les quals els personatges, joves tots ells, experimenten el vessant menys idíl·lic de l'amor. Les primeres no deixen de ser un traç gruixut, amb alguns tòpics, de situacions que ja hem vist reproduïdes altres vegades, però a mesura que anem avançant en la lectura els arguments van adquirint consistència i els traços gruixuts es van matisant. El resultat, llavors, esdevé força satisfactori.

I és que Kiriko Nananan, de qui ja coneixíem Blue, editat també per Ponent Món, aprofita per entreteixir, història rere història, una teranyina de sentiments ben variats: l'enyor, la melangia, la sensació de buit, el sentiment de pèrdua, el desencant, la rutina en la relació, l'avorriment, el sexe com a negoci, joc fructífer o escapatòria, la mentida, la sinceritat, el desig d'estabilitat, la ingenuïtat, etcètera, en uns personatges que no tenen la profunditat dels joves de les novel·les d'Haruki Murakami, però sí comparteixen un cert nihilisme, que al còmic els personatges conjuguen a favor seu.

I a sobre Kiriko Nananan ho fa amb una simplicitat en el dibuix, de línies primes i elegants, contraposant moltes vegades el blanc i el negre i matisant-los amb grisos ben col·locats, que fan de les vinyetes petites estampes. I amb una habilitat a alternar el primeríssim pla i el pla general, ens acosta a les situacions en els moments més intensos, fragmentant-ne l'escenari, fins a descobrir-nos-en detalls amb què es va modelant la nostra percepció, portant-nos aquí i allà sense estridències, amb mesura, i tot seguit ens n'allunya, deixant-nos amb el suspens que aconsegueixen uns finals gens rotunds, oberts.

Una autora interessant dins aquest corrent anomenat nouvelle manga, tant o més que Kan Takahama.

Fun Home, un tragicòmic familiar, d'Alison Bechdel

2009-11-17T11:36:00.000-08:00

Per a una lectora hètero de còmics com jo, Ralf König i Alison Bechdel són els autors més representatius de temàtica homosexual en aquest mitjà. Potser perquè són dos autors que han aconseguit que les seves històries arribin a connectar amb un públic no necessàriament homosexual. (Ralf König, en algunes entrevistes, explicava com se sorprenia ell mateix de la quantitat de fans femenines que té; Alison Bechdel és una de les poques autores lesbianes, si no l'única, que podem trobar a les biblioteques.) Sigui per la raó que sigui, són a hores d'ara els primers referents que em vénen al cap quan parlem d'autors que aborden aquesta temàtica al còmic.

De fet, l'homosexualitat ja fa temps que va deixar de ser un tema latent (o el contrapunt còmic) en les diferents formes d'expressió culturals i cada cop més ocupa un lloc destacat en la cultura de masses, és a dir, la televisió i el cinema. Malgrat l'aparició de la sida, que va suposar un pas enrere en l'acceptació del col·lectiu gai, o potser a conseqüència d'ella, pel revulsiu que va significar a partir dels anys noranta per a la cultura, amb un seguit de productes que abordaven la temàtica gai lligada amb aquesta malaltia, el cas és que ara mateix no hi ha sèrie d'èxit on no s'abordi l'homosexualitat (masculina o femenina) d'alguns personatges amb una naturalitat de vegades que ja voldríem en la nostra vida diària. No sé si al darrere de tot això hi ha més un afany per fer productes políticament correctes o bé el fenomen respon al major pes social i econòmic del col·lectiu gai en les darreres dècades. L'explicació de tot plegat la deixo als especialistes.

A Fun Home, editada en català per La Magrana en format de novel·la gràfica, l'homosexualitat s'aborda en forma autobiogràfica. Alison Bechdel (lesbiana declarada) ens en parla explicant-nos com va marcar la seva pròpia vida, la del seu pare (un homosexual reprimit) i la de la resta de la família. En aquest relat l'autora contraposa la seva vivència personal a la vivència del seu pare. Dues generacions i dues maneres diferents d'afrontar-la. El pare, reprimint-la. La filla, autoafirmant-la i gaudint-la. Aquesta contraposició, però, no es produeix de manera tan feliç. Alison ens n'explica el recorregut, a partir d'un fet dramàtic, el suïcidi del seu pare, que la porta a reflexionar sobre allò que no deixen de ser els temes de sempre (la vida, la mort, l'autorealització personal, la felicitat, la desgràcia...) i ens fa partíceps de la complexitat de cada situació i de les conseqüències que han tingut totes elles en el si de la seva família.

Fun Home suposa la consagració d'aquesta autora, de la qual coneixíem la sèrie de tires còmiques Unas bollos de cuidado, publicada per La Cúpula, un treball interessant en conjunt però que evidentment no té la complexitat (i profunditat) d'aquest altre.

Inside Moebius

2009-11-12T08:41:00.000-08:00

Llegeixo a diferents blocs que Moebius ha estat de gira aquests dies per l'Estat espanyol presentant el primer tom d'un dels seus treballs més personals, Inside Moebius, editat aquí per Norma Editorial, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Diversos mitjans se n'han fet ressò, entre ells el diari El Mundo, que en la seva versió digital publica aquesta entrevista i l'acompanya d'un reportatge igualment interessant on fa un repàs de la trajectòria d'aquest genial autor. Així mateix, el diari El País també li ha fet una entrevista en què Moebius manifesta les seves reticències amb el manga. A l'Estat francès també van aparèixer al seu moment tot un seguit d'informacions a l'entorn de la publicació d'aquesta obra. A Univers BD, un referent en llengua francesa per a tots els aficionats al còmic, hi trobem una entrevista, publicada al maig del 2008, en què l'autor parla dels homes -Moebius/Giraud- que s'amaguen darrere de les seves creacions i ens explica les motivacions d'Inside Moebius, de la qual ja s'han editat cinc volums i encara continua oberta. Segons explica, amb aquesta obra ell mateix, acompanyat dels seus personatges, s'endinsa al Desert B i fa un recorregut que, segons diu, "C’est une vision impressionniste, subjective et humoristique de l’humeur passagère dans le rapport au dessin et à la narration: il n’y a pas de scénario, ni de projet d’histoire, je fais simplement avancer des personnages par le dessin avec, en toile de fond, l’état dans lequel je me trouve. Je dégage donc une certaine forme de réactivité par rapport à la pression du monde qui m’entoure. C’est à la fois ténu et expérimental, c’est pour cela que je parle d’impressionnisme".

De Moebius/Giraud, una llegenda viva del còmic com se'l defineix sovint, allò que he seguit més fidelment ha estat el seu particular univers futurista més que no pas l'èpica sui generis dels seus westerns, de la mà del tinent Blueberry. Les delirants aventures d'Arzach o de Mayor Fatal a El garaje hermético ens mostren un autor amb maneres de brètol incorregible que es repeteix a L'Incal, aquest cop amb guió d'un altre clàssic, Jodorowsky, i se suavitza a sèries com ara El mundo de Edena. Les seves aportacions al món del cinema en films com Alien, Tron, Willow o El quinto elemento tampoc no deixen indiferent.

Si voleu tenir més informació sobre Inside Moebius, cliqueu aquí.

No us perdeu l'article que hi dedica Álvaro Pons a La Cárcel de Papel.

L'arbre vermell, de Shaun Tan

2009-11-02T15:22:00.000-08:00

Barbara Fiore Editora sempre s'ha caracteritzat per publicar llibres il·lustrats amb una exquisidesa que difícilment trobes en altres editorials. Un dels últims treballs que m'ha caigut a les mans és aquest llibre, L'arbre vermell, de l'australià Shaun Tan, el cinquè d'aquest autor, que vaig descobrir per primer cop amb Emigrantes, editat també per Barbara Fiore en llengua castellana.

L'arbre vermell podria ser un llibre d'autoajuda. De fet, condensa en molt poques pàgines allò que els psicòlegs es dediquen a explicar prolixament en els seus manuals. Ara bé, a banda d'això, que no deixa de ser una mena de broma immerescuda, aquest llibre sí que és un conte il·lustrat per a adults (tot i que els nens també el poden disfrutar), amb un text mínim però essencial i unes il·lustracions que són una meravella, entre altres coses per la màgia que destil·len.

L'arbre vermell és una metàfora del revifament de les il·lusions, de la recuperació de l'esperança, una crida a l'optimisme. L'obscuritat, la incertesa, la soledat, davant del que és inevitable, són subjugats a un afany de viure per sobre de qualsevol altra cosa. Una obra absolutament recomanable.

Barbara Fiore té editades altres obres d'aquest autor imprescindible: Los Conejos, Contes de la perifèria i La cosa perduda.

Shin Chan al Saló del Manga

2009-10-31T09:42:00.000-07:00

Enguany el Saló del Manga ret homenatge al malaguanyat Yoshito Usui, el creador de Shin Chan, amb una exposició en la qual han col·laborat Planeta DeAgostini i Luk Internacional, feta a partir de divers material gràfic i de merchandising. A banda d'això hi ha previst organitzar una taula rodona per donar a conèixer els altres treballs d'aquest autor, menys coneguts, i projectar els millors episodis de la seva sèrie estrella.

Shin Chan va arribar al nostre país de la mà de TV3, que va començar a emetre-la en horari infantil uns quants anys enrere. El fenomen Shin Chan va esdevenir d'unes proporcions semblants al de Dragon Ball. Fans i detractors van fer que la sèrie assolís un èxit brutal. La incorrecció d'aquest nen de cinc anys va ser present en més d'una tertúlia o article d'opinió on psicòlegs i pedagogs deien la seva pel que feia a la nefasta influència d'aquest personatge en els nens.

Per mi Shin Chan sempre ha estat una sèrie per a adults. Irreverent, sarcàstica, verinosa, genial... La capacitat d'aquest nen per desmuntar les més resistents estructures d'una societat hipòcritament perfecta, confusament ordenada, veladament injusta, eren la bomba de rellotgeria que més esqueia a un públic adult, que assistia desconcertat a aquest retrat sense pietat de les pròpies petiteses, despullats com ens mostrava davant la ridiculesa, indefensos als ulls d'aquest nen massa despert, predictibles i vulnerables, capritxosos i tremendament avorrits.

Mai una sèrie amb nen havia aconseguit un retrat tan descarnat del món dels adults.

Arròs covat: el preludi d'un fenomen?

2009-10-29T01:50:00.000-07:00

Aquest setembre passat TV3 va estrenar la sèrie d'animació per a adults Arròs covat, de Juanjo Sáez, que va en camí d'esdevenir un fenomen de masses. Des de la seva aparició, la sèrie ha rebut lloances de tot arreu; al Facebook ja compta amb més de 2.800 fans; a Internet se situa entre els cinc programes més vistos dels que emeten TV3 i el Canal 33; té un bloc, que és un dels més llegits dels que ofereix la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i, fa uns dies solament, ja s'anunciava una nova temporada, amb 13 capítols més.

El Xavi, la Sònia, la Luz, en Lluís, en Ricard i la tieta Paquita ja comencen a formar part del nostre imaginari. Arròs covat, tot i ser una sèrie molt barcelonina (la ciutat hi és molt present), ha estat capaç de connectar amb un públic jove de Barcelona i d'una mica més enllà. Internet ha tingut molt a veure amb aquest èxit, ja que a la televisió Arròs covat s'emet a horaris força intempestius. A més a més, el boca-orella ha fet que entre els seguidors hi hagi gent de fora de casa nostra. Amb tot plegat, Xavi Masdéu està esdevenint una icona del conflicte de fer-se gran. Amb un dibuix d'estil modern, de traços simples, infantils, amb uns personatges de cares inexistents marca de la casa, un acompanyament musical encertadíssim, un llenguatge que no té complexos a l'hora de reflectir la llengua del carrer i, sobretot, guions intel·ligents i moltes dosis d'enginy, Juanjo Sáez ens ha demostrat que aquest tipus de sèries també tenen un públic.

La idea en si ja és una troballa. Arròs covat, que jo recordi, no té cap altre precedent a l'Estat espanyol. (Si no és així, corregiu-me.) ¿Marcarà escola, a la manera com ho han fet a tot el món els Simpson, per exemple? Esperem, si més no, que se sàpiga aprofitar degudament aquest boom i que en un futur a la nostra televisió puguem gaudir de productes -joves i no tant- amb tanta capacitat per connectar i de tanta qualitat com aquest.

Si voleu veure els capítols que s'han emès per televisió fins al moment, aneu aquí.

L'última dècada del còmic al País Basc

2009-10-25T09:52:00.000-07:00

Gràcies a Diario de lectura de cómics Jiro Taniguchi m'assabento que la Xarxa de biblioteques de Donòstia acaba d'editar la guia Komik10 : Euskal komikia azkeneko hamarkadan = El cómic vasco de la última década, en la qual fa difusió del còmic basc editat els últims deu anys. Segons el text del bloc referit a la guia, "A més a més de la ressenya de l'obra i una breu biografia dels autors, té una introducció de Juan Manuel Díaz de Guereñu, en la qual repassa l'evolució del còmic basc on són referència noms com Trama, Habeko Mik, TMEO, Astiberri... Per Díez de Guereñu principalment el mercat del còmic i les seves característiques condicionen la situació actual del còmic basc, que viu alhora la millor i la pitjor situació de la seva història". I continua dient: "La guia conté també un resum de les Jornades que se celebren a Donòstia-Sant Sebastià des de l'any 2004 fins a l'actualitat. Molt bones resssenyes d'autors i obres molt interessants, reflex de la vitalitat d'aquest gènere al País Basc".

Una bona notícia que s'afegeix a la que ens dóna ComiCat sobre la publicació del tercer número del butlletí Carabàs (El butlletí familiar de la biblioteca) per la Xarxa de biblioteques de Girona: un monogràfic sobre el manga, que recull un article de Rosa Montañà descriptiu de les característiques principals del gènere, del perquè del seu èxit entre els adolescents i una ressenya d'alguns títols i autors importants.

El contador de contes i Millennium

2009-10-23T09:12:00.000-07:00

Hi havia una vegada tres nens molt inquiets que viatjaven en un vagó de tren acompanyats de la seva tieta. La tieta intentava entretenir-los explicant-los històries moralitzants que no feien altra cosa que avorrir-los sobiranament. I els nens, per divertir-se, feien tota mena de malifetes dins el vagó. Fins que el viatger que seia davant seu va decidir intervenir-hi i va començar a explicar-los un conte una mica estrany -però d'allò més divertit- en què una nena, a força de fer bondat, acabava devorada per un monstre!

Aquest conte, quan el vaig llegir, em va fer pensar molt en la saga Millennium, de Stieg Larsson, en què dones bones acaben devorades per monstres inclements i dones dolentes acaben sortint-se'n. I quan dic bones i dolentes no ho dic en el sentit literal de les paraules -ja m'enteneu-; dic bones en el sentit de corrents i dolentes en el sentit de marginals.

Què té aquest tipus de literatura que ens enganxa? Doncs, a banda d'una història ben construïda, situacions d'enjòlit portades magistralment d'un llibre a l'altre i uns personatges -estranyament propers alguns- amb dilemes interessantíssims, té la capacitat d'anar més enllà del que seria una trama de novel·la negra de l'estil més pur. A partir de les vivències dels seus protagonistes ens qüestionem la fortalesa d'allò que podríem anomenar els pilars bàsics de la nostra civilització, i se'ns descobreixen realitats paral·leles que se sustenten paradoxalment en aquests pilars, que són capaces d'erosionar-los sense que es noti. (Us sona això?) I alhora ens parlen d'actituds, valentes o covardes, convencionals o alternatives, davant d'això, davant la vida en general, que ens aporten un ventall variadíssim d'existències. Ens diuen, en definitiva, que no hi ha un únic camí i que, potser, els camins traçats de sempre ja no són (els únics) viables.

Més pessimisme hi ha, potser, a les novel·les de Henning Mankell, que de la mateixa manera com es feia a la pel·lícula No country for old men, dels germans Cohen, ens presenten homes (o dones) incapaços d'abordar els nous reptes d'una societat que ha evolucionat fins en les formes de violència. Aquí la història és diferent. El desencant és més palpable.

Avui s'estrena la segona part de Millennium als cinemes. A més a més s'estrena en català. No podia deixar de referir-m'hi.

Exposició: Maus. Relat d'un supervivent, d'Art Spiegelman

2009-10-18T03:41:00.000-07:00

Del 5 al 27 d'octubre, a la Biblioteca Antònia Adroher de Girona podem veure l'exposició Maus. Relat d'un supervinent, d'Art Spiegelman, sobre la novel·la gràfica del mateix nom que va ser premi Pulitzer l'any 1992 i que té com a tema central el genocidi dels jueus als camps d'extermini nazi. Avui justament conclou a la Biblioteca Pública de Salt l'exposició Palestina i Iraq als ulls de Kalvellido i Azagra, de la qual ja us parlava dies enrere, i ens anuncien que tindran aquesta altra exposició sobre Maus del 3 al 24 de novembre. Segons el calendari que ens facilita la web de les Biblioteques Públiques de Catalunya, ja ha estat al llarg d'aquest any i serà fins l'any vinent en diferents indrets de les comarques catalanes (més de 100) i va acompanyada d'una selecció bibliogràfica, una guia de lectura i una guia didàctica.

El projecte és una producció conjunta d’Inrevés Edicions i la Subdirecció General de Biblioteques, que compta amb la direcció artística dels dibuixants Pere Joan i Max.

Aquí podreu completar-ne la informació, consultar el calendari de localitats on es farà i descarregar-vos la guia de lectura i la guia didàctica. A més a més, podreu accedir a un seguit d'enllaços d'allò més interessants: un documental de RTVE sobre la novel·la gràfica, un seguit de vídeos sobre Maus i el fòrum Què llegeixes, entre altres.

Els 50 anys d'Astèrix o una crònica de la nostàlgia

2009-10-17T15:33:00.000-07:00

Als anys seixanta i setanta, la mainada jugàvem al carrer, vèiem molta tele i llegíem tebeos i els clàssics il·lustrats de Bruguera (Mujercitas, Alicia en el país de las maravillas o les aventures de Sissí per a les nenes; Sandokan, Miguel Strogoff o Un capitán de quince años per als nens).

Els tebeos que entraven a les cases també eren predominantment de Bruguera: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, Pepe Gotera y Otilio... Però n'hi havia d'altres, els Astèrix, Umpah-pah, Tintin i Lucky Luke, que vaig tenir la sort de conèixer gràcies a un tiet llegit que els havia abandonat, amb la seva infantesa, al fons d'un armari a casa dels avis. Quantes hores vaig passar rellegint-me aquells àlbums magnífics: a tot color, enormes, divertidíssims! Encara els conservo, esgrogueïts, amb els lloms destrossats i les vores de les tapes dures rosegades. Formen part d'un tros entranyable de la meva infantesa que han recollit els meus fills.

Cinquanta anys d'Astèrix, Obèlix i el poblat de gals irreductibles que em porten un munt de records, tones i tones de nostàlgia. Amb ells vaig créixer i em vaig fer gran. I ells continuen resistint, en un món on cada cop més la mainada ja no juga al carrer, sinó a dins de casa, encara mira molt la tele i... continua llegint-se les aventures d'aquests gals que han envellit d'allò més bé.

Per celebrar aquest magne esdeveniment, dijous vinent, 22 d'octubre, es posa a la venda L'aniversari d'Astèrix i Obèlix. El llibre d'or, amb dibuixos inèdits de Goscinny. Tres milions i mig d'exemplars repartits en quinze països de tot el món. Serà un àlbum diferent, amb històries curtes, que faran referència a l'aniversari. París, a més a més, acollirà una exposició, a partir del 28 d'octubre, amb originals d'Albert Uderzo i textos mecanografiats del mateix Goscinny. També s'exposaran algunes paròdies de l'art pictòric protagonitzades pels dos gals i s'han editat segells commemoratius de l'esdeveniment. Durant un any França celebrarà les noces d'or d'aquesta saga amb actes ben diversos.

No sé com serà el món d'aquí a cinquanta anys. Espero, però, que els còmics dels meus fills passin a mans d'altres nens que els puguin disfrutar tant com jo.

Presentació de Cómics 2.0

2009-10-16T11:18:00.000-07:00

El dissabte 10 d'octubre a Barcelona va tenir lloc la presentació del llibre Cómics 2.0, una antologia del webcòmic en la qual diversos autors, entre més o menys consagrats i principiants, ens fan arribar els seus treballs. A l'acte, que s'ha promogut fins i tot a les xarxes socials (mireu aquí, si no) hi va assistir Meri Gil, que en dóna informació de primera mà al seu bloc. A més a més, podeu accedir al vídeo de la presentació clicant aquí.

Abans d'aquest acte, però, la notícia de l'edició d'aquest llibre ja va sortir a la premsa diària. El Mundo se'n va fer ressò dies enrere amb l'article El salto de la pantalla al papel, en el qual s'explica la presentació feta a Madrid i se'ns parla del responsable màxim del projecte, David Prieto.

Un total de 67 autors exposen els seus treballs, entre els quals hi ha els esmentats al diari: Monteys, Aitor Eraña, Morán, i Àlex S. Roca. Xavier Àgueda, dibuixant d'El Listo, prologa el llibre.

Una plataforma, el webcòmic, amb cada vegada més adeptes, que permet que els autors puguin difondre la seva feina sense haver de passar pel filtre de les editorials i que els lectors la puguin conèixer sense haver de gratar-se la butxaca.

La crisi de Ponent Món

2009-10-10T04:34:00.000-07:00

Llegeixo a La Cárcel de Papel un comunicat de Ponent Món en què demanen als lectors que els ajudin a superar la crisi comprant algun àlbum dels editats fins ara. Expliquen, a més a més, que alguns dels projectes que tenien a la vista publicar trigaran a sortir. És una pena tot plegat. Ponent Món és una de les petites editorials amb una línia de publicacions més coherent i una qualitat fora de tot dubte. Gràcies a Ponent Món els lectors de còmics del país hem pogut accedir a autors que d'una altra manera no sé si ens haurien arribat. Alguns dels comentaristes del comunicat es queixen del preu dels àlbums, del fet que poc després d'haver tret segons quines publicacions es trobessin que eren reeditades en format més barat, etc. Jo l'única queixa que els podria fer és que hagin esperat a publicar les obres en versió catalana un cop han comprovat l'èxit de la castellana.

Jiro Taniguchi, Kan Takahama, Fréderic Boilet i Benoit Peeters, entre altres, han estat les descobertes possibles que han fet que em miri el manga japonès -o no- amb uns altres ulls. La quotidianeïtat d'algunes històries, la màgia sublim d'altres, una visió particular del sexe i les relacions amoroses, la dona, els joves, la història del Japó, s'han anat desgranant en un seguit de còmics que han enriquit el gruix de publicacions amb una aportació especial. I és aquest afany d'especialitat el que ha fet de Ponent Món una editorial de relleu.

Esperem que se'n surtin. Jo, per si de cas, em compraré La montaña mágica, que encara no tinc.