Ara que ja no es parla del Saló

Ja fa quasi un mes que es va inaugurar el .27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Molts mitjans se'n van fer ressò aquells dies: televisions, ràdios diaris i revistes. A casa nostra es va parlar molt del còmic Batman Barcelona; El cavaller i el drac, que en realitat en anglès es titulava Dragon's knight (El cavaller del drac), títol que es va respectar en la versió espanyola. Per què aquesta altra traducció? Al Saló, el còmic en català es va esgotar el mateix divendres; en castellà, l'endemà. I és que tothom es va voler apuntar al carro, fins i tot l'actual alcalde de Barcelona, que el va prologar. I se'n va fer una campanya mediàtica fora de tota mida per a un còmic al qual hem d'agrair, en tot cas, una bona documentació pel que fa al patrimoni i les tradicions del nostre país, però del qual hem de lamentar un guió fluíxíssim i un dibuix, en alguns moments, que sembla fet a corre-cuita. I és que El cavaller i el drac, malgrat les implicacions sentimentals que pugui tenir per als barcelonins en particular i per als catalans en general, no deixa de ser un més entre els molts còmics sobre Batman de qualitat mitjana tirant a baixa.

Diuen que a partir del proper any es vol obrir el Saló a la ciutat. Estaria molt bé, evidentment. El recinte on es fa ara mateix s'està fent petit. Per començar la zona fanzinera (on vaig tenir l'oportunitat de saludar l'Aza, l'autor de Pardillos, i de comprar-li els dos primers números de la sèrie) ha anat decreixent any rere any. D'altra banda, hi ha un problema que, amb els anys que fa que se celebra el Saló tot i els canvis de recinte, els organitzadors no han aconseguit solucionar: la necessitat d'un bon aïllament acústic de les sales de presentacions i de conferències. Amb la quantitat d'autors de renom que vénen cada any al Saló, sembla mentida que no hagin trobat la manera que puguin parlar sense soroll de fons i que els qui els anem a escoltar no puguem disfrutar de la seva conversa amb una certa tranquil·litat.

Aprofito per felicitar des d'aquí dos amics que hi van anar a signar: Quim Bou i Meri Gil. La darrera acaba de publicar amb Diávolo Ediciones el seu primer llibre il·lustrat: Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, un producte que hauria de trobar editor en català, perquè està ple de gràcia i l'ha realitzat una autora vigatana a partir de les pròpies experiències en pisos compartits a Girona en la seva època d'estudiant.

Per acabar, m'agradaria fer una menció de les exposicions, de les quals em van agradar molt la dedicada a Paco Roca i la seva excel·lent novel·la gràfica Arrugas, per la qual va obtenir el Premio Nacional del Cómic atorgat pel Ministeri de Cultura, i la de Pascual Ferry.

11-M

Llegeixo a El Punt que Panini acaba de publicar, amb format de novel·la gràfica, 11-M, sobre els atemptats terroristes esdevinguts l'11 de març de 2004 a Madrid. El còmic, el prologa Pilar Manjón, presidenta de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme, que en diu que "Un còmic com aquest és una abraçada solidària per al record". Segons la mateixa notícia, el còmic té 104 pàgines i incorpora tres personatges ficticis: un periodista, un policia i un familiar d'una de les víctimes, que condueixen el relat. En el projecte, hi han intervingut diferents guionistes, Antoni Guiral i Pepe Gálvez, i el dibuixant Joan Mundet (tot i que inicialment s'hi havia previst la participació també dels dibuixants Jesús Redondo i Francis González, que no sabem finalment si hi han col·laborat, pel que llegim a les notícies). Tots plegats han intentat elaborar una història tenint en compte la base documental de què es disposa: entre elles, la sentència de l'Audiència Nacional, diversos documentals i entrevistes.

Recordem que anys enrere Edicions De Ponent va publicar l'àlbum 11-M: Once miradas, sobre els mateixos atemptats, en el qual diversos autors donaven el seu propi punt de vista sobre els fets i la repercussió personal, social i política que van tenir.

A més a més Panini ja va publicar al març de 2007 El informe 11-S, adaptat per Sid Jacobson i dibuixat per Ernie Colon, que en versió llibre va ser un best-seller als Estats Units.

Un altre còmic conegut sobre els atemptats de l'11-S és Sense l'ombra de les torres, d'Art Spiegelman, publicat al nostre país en castellà i en català per Norma Editorial. Aquí Spiegelman, més que no pas un relat fidel dels fets, ens ofereix tot un món de sensacions, representatiu, crec, del terror i el desconcert que va patir tan de prop la societat nord-americana.

Esperem a veure el resultat.

(A l'encapçalament, una de les pàgines de la novel·la gràfica editada per Panini.)

Activitats al voltant del còmic i la il·lustració els dos propers caps de setmana

Els amics Pere Saguer i Emma Pumarola, del col·lectiu 4 Rius de Tinta, m'assabenten de tot un seguit d'activitats que es faran a Barcelona des d'aquest proper cap de setmana fins al cap de setmana en què tindrà lloc el Saló del Còmic. Us en faig una ressenya.

Aquest cap de setmana vinent se celebra l'Ilu·Station, el primer festival a Barcelona dedicat només a la il·lustració. Per a més informació, cliqueu aquí.

El cap de setmana del Saló, hi haurà una exposició a la galeria Vallery del col·lectiu +41.

A la Filmoteca de Catalunya, del 25 de maig al 7 de juny fan un cicle especial sobre pel·lícules relacionades amb el còmic que oferirà, entre altres, Batman Begins, Pool Sharks, 300, Persépolis, The Killers, Astèrix i els víkings, que el 2009 compleix 50 anys, Ghost World, Tintín i jo, Sin City, The pink panter, Iron Man, Flash Gordon i Mortadelo y Filemón. Per als fans de les firmes, Mike Mingola (el creador de Hellboy) serà a la Filmoteca el dijous 28 de maig. Les pel·lícules seran en versió original subtitulada en espanyol i l'entrada costarà 2,70 €.

El mateix cap de setmana del Saló, a l'Hotel Catalònia Rambles (i en general a tot Barcelona) hi haurà el festival de videoart LOOP. A vegades hi ha animació o una combinació de videoart i animació. Per a més informació, cliqueu aquí.

Finalment, dins el marc de l'XI Edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona 2009, el 27 de maig Antoni Guiral farà una conferència al carrer Avinyó, 52, titulada: Còmics de i sobre jueus: obres i autors. Podeu xafardejar aquí. També s'hi faran projeccions gratuïtes de pel·lícules, del 30 de maig al 7 de juny, entre elles la interessantíssima Waltz with Bashir.

Moltes gràcies a tots dos per la informació!

(A l'encapçalament, imatge de la pel·lícula Waltz with Bashir, que es projectarà dins l'XI Edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona 2009.)

Tu què faries?

Editorial Mediterrània, coneguda sobretot entre els petits lectors per les seves Petites històries, il·lustrades per Pilarín Bayés, té una col·lecció de còmic educatiu en català, adreçada al públic juvenil, anomenada Tu què faries. Fins al moment ha editat 14 títols, l'últim dels quals es diu La capsa de records, amb guió i il·lustracions de Meritxell Margarit, publicat aquest any.

Generalment els guions de les històries els fa Meritxell Margarit, sola o en col·laboració amb Francesca Vilarrasa. La part gràfica -d'un nivell molt digne, la veritat- ha anat a càrrec de Luis Manuel Rodríguez, Ramon Galup, David Navarrot (autor del còmic amb què encapçalem l'article), Roger Tallada i Ala de Mosca.

Els temes que s'hi tracten tenen a veure amb el món dels joves i la seva problemàtica: racisme, addiccions, etcètera. L'objectiu és moralitzant. Al final de cada història hi ha un seguit d'exercicis que inciten a la reflexió sobre el problema tractat.

He tingut l'oportunitat de llegir-me dos dels catorze títols: La veu dels Kats i Què t'hi jugues?, editats amb la col·laboració de l'Administració. Per tant, desconec si tots els títols publicats segueixen el mateix tarannà. El que m'ha inquietat més és que les històries que s'hi expliquen són massa blanques i, per tant, segons el meu parer, poc creïbles. Jo em pregunto: cal acabar sempre bé aquest tipus d'històries? Cal que hi hagi finalment en totes elles una mà benefactora que tregui fàcilment del mal camí el be esgarriat? No seria més efectiu, de cara al diàleg o el debat, deixar-ho tot plegat amb un final més obert o volgudament inconclús?

Coraline

Coraline originàriament era un relat de Neil Gaiman que P. Craig Russell ha adaptat com a novel·la gràfica. El febrer d'aquest any va aparèixer a les nostres llibreries en català. El llibre va aconseguir ser un best-seller al seu moment. Aquest any amb una mica de sort en podrem veure la pel·lícula. Esperem que el còmic tingui, si més no, la mateixa repercussió, perquè és sensacional. Adreçat a un públic infantil-juvenil, ens explica les troballes que fa una nena a la casa on s'acaba de mudar. Amb uns pares molt ocupats, en la seva solitud, Coraline explora per no avorrir-se... fins que obre la porta equivocada.

Aquest personatge és una mena d'Alícia que s'endinsa en el costat fosc. El dibuix, el tractament del color, la planificació de la història... són excel·lents. La història, a més a més, té una doble lectura. Perquè de la mateixa manera que Coraline supleix la manca d'atenció dels pares acomodant-se feliçment a l'atenció d'uns estranys, si més no al principi, què no faran aquells nens en la mateixa situació en el món real?

Bé, no us el podeu perdre!

Inund'ART 2009

Emma Pumarola

Pere Saguer

Quim Bou

Tònia Bauçà

Aquesta és una petita mostra del que podreu veure aquest cap de setmana (de divendres a diumenge) dins la 4a Trobada i mostra d'art multidisciplinar Inund'ART 2009 a Girona. Concretament aquests quatre dibuixos pertanyen a l'exposició Blanc, gris, negre, que trobareu a la sala d'exposicions de la Casa de Cultura de Girona, a la plaça de l'Hospital, 6, en la qual han col·laborat Emma Pumarola, Pere Saguer, Quim Bou i una servidora, en representació del grup 4 Rius de Tinta. L'exposició pretén ser una mostra del treball previ a la realització d'un còmic o d'una il·lustració. Per aquest motiu hi trobareu bàsicament esbossos i dibuixos en tinta o llapis, sense acolorir. Esperem que us agradi.

Per a més informació, consulteu la web http://www.inundart.org/.

Perduts

Ja fa dies em van parlar d'un bloc que no deixa de tenir la seva gràcia per als fans de la sèrie Lost. Té 69 seguidors de moment i un seguit d'enllaços a les pàgines més variades que us hàgiu pogut imaginar sobre aquesta sèrie. L'autor, Carlos Azaustre, un jove madrileny que signa com a Aza i col·laborador al fanzine Ojodepez, es dedica a pariodar-ne els episodis més sublims. De moment ja n'ha editat un primer còmic, que es pot comprar on line des del seu propi bloc. N'ha fet xapes, samarretes, bosses, tasses, etc. Té un grup al facebook... Periòdicament va publicant extractes d'aquesta aventura inacabable. Ell va tot just per la segona temporada i la sèrie ja va per la cinquena!

Us convido a fer-hi un cop d'ull clicant aquí.

Exposició a l'Estació Jove de Girona

Del 3 d'abril al 3 de maig, dins la vuitena edició de Mostrar't, membres del col·lectiu 4 Rius de Tinta exposen a l'Estació Jove de Girona una petita mostra d'il·lustracions, pàgines de còmic i vinyetes que tenen com a comú denominador la fantasia històrica. Dracs, senyors de la guerra, donzelles, fades i monstres en són els protagonistes. Els autors que hi exposen aquest cop són Antonio Sánchez de la Torre, Quim Bou, Meri Gil (autora de la il·lustració que encapçala aquest article), Dani Saus i una servidora.

El col·lectiu, que integren més d'una vintena de persones, va néixer amb la intenció de promoure el còmic a la nostra ciutat.

I ja van tres!

Ja ha sortit el tercer volum de la sèrie Orn, història universal: Berseker, de Quim Bou, editat per Dolmen en català i en castellà simultàniament. Dels tres que han sortit, és el que més m'ha agradat. Hi ha més tensió, més màgia i també potser més aventura...

Per començar, els que hagueu llegit el volum anterior, fixeu-vos en el personatge de la mussol, que continua apareixent en aquest tercer lliurament. Com pot sobreviure una dona impedida per caminar en un món on sembla imperar la raó de la força més que no pas la força de la raó? I a banda d'això, ja des d'un punt de vista narratiu, com pot un personatge com aquest, tan fora de lloc, que depèn dels altres per moure's, quedar integrat tan perfectament a la trama, i, per tant, més que no pas ser un obstacle per a l'acció, contribuir-hi com a element enriquidor? I és que Quim Bou s'arrisca a aportar a la història elements inhabituals i se'n surt!

A part, és clar, hi ha els elements comuns d'aquest tipus d'històries. Malvats que afinen les tensions i desgraciadets que aporten el contrapunt còmic, entre molts altres. Però a més a més es comença a concretar una faceta del protagonista que ens pot arribar a capgirar els esquemes. Perquè l'Orn no és un personatge d'una sola peça: té punts obscurs, portes tancades que comencen a obrir-se i ens presenten un animal desconegut. Com han de ser els bons herois de totes les històries.

Tot plegat fa d'aquesta saga una promesa d'emocions futures. Per molts anys!

Lo que el viento trae

Ja han sortit les nominacions als premis Saló del Còmic 2009. Entre els nominats a l'autor espanyol revelació 2008 hi ha Alfonso Zapico, de qui ja vaig parlar en un article anterior, i pel que fa al millor guió i millor dibuix d'autor espanyol Lo que el viento trae, de Jaime Martín, editat per Norma.

M'acabo de llegir aquest còmic i, si bé el dibuix i el tractament del color m'han impressionat, la història no m'ha deixat un regust gaire bo. Ambientada a la Rússia de 1916, en una època convulsa pel desfermament de la revolta bolxevic i el debilitament del tsar i el seu exèrcit, un metge acabat de llicenciar és destinat a un poblet dels Urals per dirigir-hi un hospital, en substitució del metge anterior, mort en estranyes circumstàncies. Allà haurà de lluitar contra les supersticions dels vilatans, atemorits pel vent i el que porta cada cop que bufa.

El plantejament, doncs, pinta d'allò més bé. Només començar, hi ha un fet sagnant que sembla cosa de fantasmes. Continua amb una descripció de l'entorn del protagonista, a Moscou, enmig de la convulsió política i social emergent, fins que aterra en aquest poblet perdut de la mà de Déu i topa amb una població recelosa amb la ciència, "ignorant", que actua bàsicament moguda per impulsos. El problema, però, ve amb el desenllaç, completament previsible. En acabat, la història no deixa de ser un conte de por dels que ens han explicat mil i una vegades.

Tot i això, el llibre val la pena. L'edició és acurada i va acompanyada, al final, d'esbossos de l'autor, estudis de personatges i documentació gràfica utilitzada per recrear un ambient fidel a l'època de què ens parla.