Shin Chan al Saló del Manga

Enguany el Saló del Manga ret homenatge al malaguanyat Yoshito Usui, el creador de Shin Chan, amb una exposició en la qual han col·laborat Planeta DeAgostini i Luk Internacional, feta a partir de divers material gràfic i de merchandising. A banda d'això hi ha previst organitzar una taula rodona per donar a conèixer els altres treballs d'aquest autor, menys coneguts, i projectar els millors episodis de la seva sèrie estrella.

Shin Chan va arribar al nostre país de la mà de TV3, que va començar a emetre-la en horari infantil uns quants anys enrere. El fenomen Shin Chan va esdevenir d'unes proporcions semblants al de Dragon Ball. Fans i detractors van fer que la sèrie assolís un èxit brutal. La incorrecció d'aquest nen de cinc anys va ser present en més d'una tertúlia o article d'opinió on psicòlegs i pedagogs deien la seva pel que feia a la nefasta influència d'aquest personatge en els nens.

Per mi Shin Chan sempre ha estat una sèrie per a adults. Irreverent, sarcàstica, verinosa, genial... La capacitat d'aquest nen per desmuntar les més resistents estructures d'una societat hipòcritament perfecta, confusament ordenada, veladament injusta, eren la bomba de rellotgeria que més esqueia a un públic adult, que assistia desconcertat a aquest retrat sense pietat de les pròpies petiteses, despullats com ens mostrava davant la ridiculesa, indefensos als ulls d'aquest nen massa despert, predictibles i vulnerables, capritxosos i tremendament avorrits.

Mai una sèrie amb nen havia aconseguit un retrat tan descarnat del món dels adults.

Arròs covat: el preludi d'un fenomen?

Aquest setembre passat TV3 va estrenar la sèrie d'animació per a adults Arròs covat, de Juanjo Sáez, que va en camí d'esdevenir un fenomen de masses. Des de la seva aparició, la sèrie ha rebut lloances de tot arreu; al Facebook ja compta amb més de 2.800 fans; a Internet se situa entre els cinc programes més vistos dels que emeten TV3 i el Canal 33; té un bloc, que és un dels més llegits dels que ofereix la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i, fa uns dies solament, ja s'anunciava una nova temporada, amb 13 capítols més.

El Xavi, la Sònia, la Luz, en Lluís, en Ricard i la tieta Paquita ja comencen a formar part del nostre imaginari. Arròs covat, tot i ser una sèrie molt barcelonina (la ciutat hi és molt present), ha estat capaç de connectar amb un públic jove de Barcelona i d'una mica més enllà. Internet ha tingut molt a veure amb aquest èxit, ja que a la televisió Arròs covat s'emet a horaris força intempestius. A més a més, el boca-orella ha fet que entre els seguidors hi hagi gent de fora de casa nostra. Amb tot plegat, Xavi Masdéu està esdevenint una icona del conflicte de fer-se gran. Amb un dibuix d'estil modern, de traços simples, infantils, amb uns personatges de cares inexistents marca de la casa, un acompanyament musical encertadíssim, un llenguatge que no té complexos a l'hora de reflectir la llengua del carrer i, sobretot, guions intel·ligents i moltes dosis d'enginy, Juanjo Sáez ens ha demostrat que aquest tipus de sèries també tenen un públic.

La idea en si ja és una troballa. Arròs covat, que jo recordi, no té cap altre precedent a l'Estat espanyol. (Si no és així, corregiu-me.) ¿Marcarà escola, a la manera com ho han fet a tot el món els Simpson, per exemple? Esperem, si més no, que se sàpiga aprofitar degudament aquest boom i que en un futur a la nostra televisió puguem gaudir de productes -joves i no tant- amb tanta capacitat per connectar i de tanta qualitat com aquest.

Si voleu veure els capítols que s'han emès per televisió fins al moment, aneu aquí.

L'última dècada del còmic al País Basc

Gràcies a Diario de lectura de cómics Jiro Taniguchi m'assabento que la Xarxa de biblioteques de Donòstia acaba d'editar la guia Komik10 : Euskal komikia azkeneko hamarkadan = El cómic vasco de la última década, en la qual fa difusió del còmic basc editat els últims deu anys. Segons el text del bloc referit a la guia, "A més a més de la ressenya de l'obra i una breu biografia dels autors, té una introducció de Juan Manuel Díaz de Guereñu, en la qual repassa l'evolució del còmic basc on són referència noms com Trama, Habeko Mik, TMEO, Astiberri... Per Díez de Guereñu principalment el mercat del còmic i les seves característiques condicionen la situació actual del còmic basc, que viu alhora la millor i la pitjor situació de la seva història". I continua dient: "La guia conté també un resum de les Jornades que se celebren a Donòstia-Sant Sebastià des de l'any 2004 fins a l'actualitat. Molt bones resssenyes d'autors i obres molt interessants, reflex de la vitalitat d'aquest gènere al País Basc".

Una bona notícia que s'afegeix a la que ens dóna ComiCat sobre la publicació del tercer número del butlletí Carabàs (El butlletí familiar de la biblioteca) per la Xarxa de biblioteques de Girona: un monogràfic sobre el manga, que recull un article de Rosa Montañà descriptiu de les característiques principals del gènere, del perquè del seu èxit entre els adolescents i una ressenya d'alguns títols i autors importants.

El contador de contes i Millennium

Hi havia una vegada tres nens molt inquiets que viatjaven en un vagó de tren acompanyats de la seva tieta. La tieta intentava entretenir-los explicant-los històries moralitzants que no feien altra cosa que avorrir-los sobiranament. I els nens, per divertir-se, feien tota mena de malifetes dins el vagó. Fins que el viatger que seia davant seu va decidir intervenir-hi i va començar a explicar-los un conte una mica estrany -però d'allò més divertit- en què una nena, a força de fer bondat, acabava devorada per un monstre!

Aquest conte, quan el vaig llegir, em va fer pensar molt en la saga Millennium, de Stieg Larsson, en què dones bones acaben devorades per monstres inclements i dones dolentes acaben sortint-se'n. I quan dic bones i dolentes no ho dic en el sentit literal de les paraules -ja m'enteneu-; dic bones en el sentit de corrents i dolentes en el sentit de marginals.

Què té aquest tipus de literatura que ens enganxa? Doncs, a banda d'una història ben construïda, situacions d'enjòlit portades magistralment d'un llibre a l'altre i uns personatges -estranyament propers alguns- amb dilemes interessantíssims, té la capacitat d'anar més enllà del que seria una trama de novel·la negra de l'estil més pur. A partir de les vivències dels seus protagonistes ens qüestionem la fortalesa d'allò que podríem anomenar els pilars bàsics de la nostra civilització, i se'ns descobreixen realitats paral·leles que se sustenten paradoxalment en aquests pilars, que són capaces d'erosionar-los sense que es noti. (Us sona això?) I alhora ens parlen d'actituds, valentes o covardes, convencionals o alternatives, davant d'això, davant la vida en general, que ens aporten un ventall variadíssim d'existències. Ens diuen, en definitiva, que no hi ha un únic camí i que, potser, els camins traçats de sempre ja no són (els únics) viables.

Més pessimisme hi ha, potser, a les novel·les de Henning Mankell, que de la mateixa manera com es feia a la pel·lícula No country for old men, dels germans Cohen, ens presenten homes (o dones) incapaços d'abordar els nous reptes d'una societat que ha evolucionat fins en les formes de violència. Aquí la història és diferent. El desencant és més palpable.

Avui s'estrena la segona part de Millennium als cinemes. A més a més s'estrena en català. No podia deixar de referir-m'hi.

Exposició: Maus. Relat d'un supervivent, d'Art Spiegelman

Del 5 al 27 d'octubre, a la Biblioteca Antònia Adroher de Girona podem veure l'exposició Maus. Relat d'un supervinent, d'Art Spiegelman, sobre la novel·la gràfica del mateix nom que va ser premi Pulitzer l'any 1992 i que té com a tema central el genocidi dels jueus als camps d'extermini nazi. Avui justament conclou a la Biblioteca Pública de Salt l'exposició Palestina i Iraq als ulls de Kalvellido i Azagra, de la qual ja us parlava dies enrere, i ens anuncien que tindran aquesta altra exposició sobre Maus del 3 al 24 de novembre. Segons el calendari que ens facilita la web de les Biblioteques Públiques de Catalunya, ja ha estat al llarg d'aquest any i serà fins l'any vinent en diferents indrets de les comarques catalanes (més de 100) i va acompanyada d'una selecció bibliogràfica, una guia de lectura i una guia didàctica.

El projecte és una producció conjunta d’Inrevés Edicions i la Subdirecció General de Biblioteques, que compta amb la direcció artística dels dibuixants Pere Joan i Max.

Aquí podreu completar-ne la informació, consultar el calendari de localitats on es farà i descarregar-vos la guia de lectura i la guia didàctica. A més a més, podreu accedir a un seguit d'enllaços d'allò més interessants: un documental de RTVE sobre la novel·la gràfica, un seguit de vídeos sobre Maus i el fòrum Què llegeixes, entre altres.

Els 50 anys d'Astèrix o una crònica de la nostàlgia

Als anys seixanta i setanta, la mainada jugàvem al carrer, vèiem molta tele i llegíem tebeos i els clàssics il·lustrats de Bruguera (Mujercitas, Alicia en el país de las maravillas o les aventures de Sissí per a les nenes; Sandokan, Miguel Strogoff o Un capitán de quince años per als nens).

Els tebeos que entraven a les cases també eren predominantment de Bruguera: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, Pepe Gotera y Otilio... Però n'hi havia d'altres, els Astèrix, Umpah-pah, Tintin i Lucky Luke, que vaig tenir la sort de conèixer gràcies a un tiet llegit que els havia abandonat, amb la seva infantesa, al fons d'un armari a casa dels avis. Quantes hores vaig passar rellegint-me aquells àlbums magnífics: a tot color, enormes, divertidíssims! Encara els conservo, esgrogueïts, amb els lloms destrossats i les vores de les tapes dures rosegades. Formen part d'un tros entranyable de la meva infantesa que han recollit els meus fills.

Cinquanta anys d'Astèrix, Obèlix i el poblat de gals irreductibles que em porten un munt de records, tones i tones de nostàlgia. Amb ells vaig créixer i em vaig fer gran. I ells continuen resistint, en un món on cada cop més la mainada ja no juga al carrer, sinó a dins de casa, encara mira molt la tele i... continua llegint-se les aventures d'aquests gals que han envellit d'allò més bé.

Per celebrar aquest magne esdeveniment, dijous vinent, 22 d'octubre, es posa a la venda L'aniversari d'Astèrix i Obèlix. El llibre d'or, amb dibuixos inèdits de Goscinny. Tres milions i mig d'exemplars repartits en quinze països de tot el món. Serà un àlbum diferent, amb històries curtes, que faran referència a l'aniversari. París, a més a més, acollirà una exposició, a partir del 28 d'octubre, amb originals d'Albert Uderzo i textos mecanografiats del mateix Goscinny. També s'exposaran algunes paròdies de l'art pictòric protagonitzades pels dos gals i s'han editat segells commemoratius de l'esdeveniment. Durant un any França celebrarà les noces d'or d'aquesta saga amb actes ben diversos.

No sé com serà el món d'aquí a cinquanta anys. Espero, però, que els còmics dels meus fills passin a mans d'altres nens que els puguin disfrutar tant com jo.

Presentació de Cómics 2.0

El dissabte 10 d'octubre a Barcelona va tenir lloc la presentació del llibre Cómics 2.0,  una antologia del webcòmic en la qual diversos autors, entre més o menys consagrats i principiants, ens fan arribar els seus treballs. A l'acte, que s'ha promogut fins i tot a les xarxes socials (mireu aquí, si no) hi va assistir Meri Gil, que en dóna informació de primera mà al seu bloc. A més a més, podeu accedir al vídeo de la presentació clicant aquí.

Abans d'aquest acte, però, la notícia de l'edició d'aquest llibre ja va sortir a la premsa diària. El Mundo se'n va fer ressò dies enrere amb l'article El salto de la pantalla al papel, en el qual s'explica la presentació feta a Madrid i se'ns parla del responsable màxim del projecte, David Prieto.

Un total de 67 autors exposen els seus treballs, entre els quals hi ha els esmentats al diari: Monteys, Aitor Eraña, Morán, i Àlex S. Roca. Xavier Àgueda, dibuixant d'El Listo, prologa el llibre.

Una plataforma, el webcòmic, amb cada vegada més adeptes, que permet que els autors puguin difondre la seva feina sense haver de passar pel filtre de les editorials i que els lectors la puguin conèixer sense haver de gratar-se la butxaca.

La crisi de Ponent Món

Llegeixo a La Cárcel de Papel un comunicat de Ponent Món en què demanen als lectors que els ajudin a superar la crisi comprant algun àlbum dels editats fins ara.  Expliquen, a més a més, que alguns dels projectes que tenien a la vista publicar trigaran a sortir. És una pena tot plegat. Ponent Món és una de les petites editorials amb una línia de publicacions més coherent i una qualitat fora de tot dubte. Gràcies a Ponent Món els lectors de còmics del país hem pogut accedir a autors que d'una altra manera no sé si ens haurien arribat. Alguns dels comentaristes del comunicat es queixen del preu dels àlbums, del fet que poc després d'haver tret segons quines publicacions es trobessin que eren reeditades en format més barat, etc. Jo l'única queixa que els podria fer és que hagin esperat a publicar les obres en versió catalana un cop han comprovat l'èxit de la castellana.

Jiro Taniguchi, Kan Takahama, Fréderic Boilet i Benoit Peeters, entre altres, han estat les descobertes possibles que han fet que em miri el manga japonès -o no- amb uns altres ulls. La quotidianeïtat d'algunes històries, la màgia sublim d'altres, una visió particular del sexe i les relacions amoroses, la dona, els joves, la història del Japó, s'han anat desgranant en un seguit de còmics que han enriquit el gruix de publicacions amb una aportació especial. I és aquest afany d'especialitat el que ha fet de Ponent Món una editorial de relleu.

Esperem que se'n surtin. Jo, per si de cas, em compraré La montaña mágica, que encara no tinc.

A mi tampoc m'agrada l'Amenábar

Llegeixo divertida a El País que Jordi Costa (crític de cine) i Darío Adanti (dibuixant) treuen amb Glénat Mis problemas com Amenábar, un còmic ja publicat per entregues a la revista Mondo Brutto que recull la particular obsessió d'aquest crític de cine per un director que, segons ell, l'únic que fa és "generar consens" quan "en l'art el consens és una cosa que no té lloc". "Això està bé per als conflictes socials", continua dient a El País, "Però de l'art s'espera que fascini uns i irriti els altres. El consens no és necessàriament un valor, Per això dic que és l'11-S de l'art. Perquè s'ha convertit en un model per a gent que ha vingut després que creu que ser neutre, inofensiu, és una cosa bona".

Grans paraules les de Jordi Costa! Difícilment es podria haver explicat millor l'efecte Amenábar. Jo, com ell i d'altres, sóc de les que van dient amb la boca petita que no m'agrada l'Amenábar.Cap de les pel·lícules que li he vist ha aconseguit convence'm. Aquest ascens escandalós d'un director trampós com ell, amb una allau de fanàtics al darrere que el veneren com a difusor de veritats, més aviat m'irrita. No vaig poder amb Tesis, vaig tornar a intentar-ho amb Abre los ojos (la d'aquí i l'americana), vaig aguantar amb paciència fins al final matusser de Los otros i ja em vaig acabar d'emprenyar amb el discurs a una sola veu de Mar adentro. No crec que faci un nou intent de reconciliació amb Ágora.

Avui sóc feliç d'haver gosat compartir la meva disensió amb tots vosaltres.

Connexió Papyrus

Connexió Papyrus no és el títol d'un còmic, tot i que ho podria semblar. És una mena d'espai paradisíac que s'acaba d'inaugurar a Celrà (Gironès) on els llibres no volguts tenen una última oportunitat abans d'acabar a la trituradora. Llibres usats esperen, ben ordenats en prestatgeries disposades per atreure ànimes voraces, que una mà se'ls endugui per només 2 euros! Allà hi trobareu de tot: llibres cedits per biblioteques o donats per particulars, bíblies, diccionaris, manuals d'idiomes, enciclopèdies, llibres de poesia, novel·les, contes infantils, relats per a joves, assaigs, llibres de viatge, biografies... i algun còmic de Zipi i Zape o de Mortadel·lo i Filemó. Alguns estan molt ben conservats, d'altres encara els trobem a les llibreries... Si us en feu socis, us guardaran allò que us interessi.

Obren cada dissabte, de 4 a 7 de la tarda. El lloc, al costat de La Fàbrica. Estan recollint fotografies, dibuixos, qualsevol cosa, de gent llegint i en volen fer una exposició al novembre. D'altra banda, tenen previst convocar un concurs properament de logos per a aquesta iniciativa i ja han programat activitats com tallers de cartró, etc.

Aquí hi trobareu més informació.

Infants terribles

Les últimes converses que he mantingut últimament amb Meri Gil m'han portat a revisar algunes de les coses que vam fer plegades. Entre altres, m'ha fet gràcia retrobar-me amb un personatge molt sentit, en Július, a l'hemeroteca digital de Ciutat Oci, web en el qual vam col·laborar entre els anys 2006 i 2007, publicant-hi Les tires d'en Július. En total, 12 tires.

Július era una mena d'infant terrible que pretenia emular, encara que fos a distància, les trapelleries dels genials Totó, Calvin o Shin Chan. La seva germana, Adriana, no es quedava enrere. Els pares, la cangur i el seu xicot acabaven d'amanir l'entorn d'aquest personatge. No ens inventàvem res, però ens ho vam passar bé fent-les. A l'encapçalament, teniu l'última tira que hi vam publicar. Si voleu llegir-vos-en la resta, aneu aquí.

(Espero que a la Meri no li faci res que us ho ensenyi.)

Exposició sobre Palestina i Iraq per Azagra i Kalvellido a la Biblioteca de Salt

M'assabento per Quim Bou que el pròxim 5 d'octubre s'inaugura a Salt, a la sala polivalent de l'edifici de la Coma Cros, l'exposició Palestina i Iraq als ulls de Kalvellido i Azagra i que a les 19.30 hi haurà una conferència de premsa del mateix Azagra.

A la mateixa web de la biblioteca se'ns explica el següent:

 "Amb els conflictes de Palestina i Irak com a teló de fons, les il·lustracions de Kalvellido i Azagra repassaran d’una manera crítica la violència que els països més poderosos exerceixen sobre els més dèbils, el patiment d’una família que perd a algun membre en un bombardeig, la desesperació de sentir-se abandonat per les altres nacions, la inhumanitat dels mercenaris, etc.

"L’exposició, que ja ha passat pel Festival Interpueblos de Madrid, per l’Ateneu Barcelonès i pel Claustre de l’Escola d’Art de Vic, està formada per 24 quadres a gran format i a tot color que, sense cap mena de dubte, no deixen indiferent a ningú."

I en acabat se'ns fa una ressenya d'aquests dos dibuixants, el més conegut dels quals és, sens dubte, Carlos Azagra, per les seves col·laboracions a la revista El Jueves.

Per a més informació sobre aquests autors podeu visitar el bloc de Carlos Azagra i aquest altre de Kalvellido, que es fa ressò d'aquesta exposició en una de les últimes entrades.

Aprofito l'avinentesa per dir-vos que la Biblioteca de Salt organitzava, des del gener de 2008, un club de lectura de còmics que en aquests moments està aturat. Esperem que puguin reiniciar-lo aviat. Si voleu estar informats del que han llegit des que va començar, entreu aquí.