'Terra baixa', novel·la gràfica d'Hernán Migoya i Quim Bou

Ahir 9 de setembre va sortir a la venda la novel·la gràfica Terra baixa, amb guió d'Hernán Migoya i dibuix de Quim Bou, editada per Glénat amb la col·laboració de TV3 i Fausto Producciones. L'àlbum és una versió de l'obra teatral d'Àngel Guimerà, que tindrà a més a més la seva versió televisiva, la qual estrenarà TV3 aquest diumenge 11 de setembre.

En una operació comercial de les mateixes característiques, temps enrere Glénat ja va editar el còmic Serrallonga, amb guió de Niki Navarro i dibuix també del mateix Quim Bou. La sèrie televisiva va tenir força èxit i el còmic es va vendre segurament més del que s'hauria venut sense les possibilitats de difusió que donen aquest tipus d'operacions.

Des d'aquí aplaudim aquestes iniciatives i més si hi intervenen persones del talent i la sensatesa dels mateixos Hernán Migoya i Quim Bou. La qualitat del dibuix està més que assegurada. Pel que fa a l'adaptació de l'obra, el mateix Migoya explica que tant ell com Quim Bou van apostar des d'un primer moment per ser al màxim de fidels a l'obra original (la forma parlada, per exemple), tenint en compte, però,  que no es pot reproduir tot el que hi ha (tots els diàlegs) i que també cal fer-hi afegits: "un més gran moviment i el canvi escènic", ja que l'obra està pensada per al teatre i per tant té determinades limitacions que no funcionarien en mitjans com la televisió o el còmic.

Esperem que el còmic sigui un èxit de vendes i que tot plegat ajudi a recuperar un dels nostres clàssics; Àngel Guimerà i a fer-lo més pròxim al gran públic, jove i no tan jove.

Patrimoni.gencat publica en format digital un monogràfic sobre el còmic a Catalunya

Amb motiu del Saló Internacional del Còmic, patrimoni.gencat, pàgina del web de la Generalitat dedicada al nostre patrimoni, fa un repàs del passat, el present i el futur del còmic a Catalunya, amb la publicació digital d'un monogràfic.

En el repàs històric, titulat "Un gènere amb història", el monogràfic parteix de les pintures rupestres, els frescos i relleus de l'art egipci, grec i romà, i arriba a l'edat mitjana amb l'esment de les bafarades que utilitzava Ramon Llull per il·lustrar alguns dels seus llibres. Seguidament fa referència a l'auca com a producte cultural propi de l'època industrial. El naixement del còmic català el situa al segle XX amb el naixement de tot un seguit de revistes infantils o patufets i les publicacions satíriques. Pel que fa al còmic de postguerra, esmenta el paper cabdal de Bruguera en la difusió d'un tipus de còmic barat i popular. També esmenta el paper cabdal, als anys seixanta, de Cavall Fort i Tretzevents en la recuperació de la nostra llengua i la nostra cultura, i ja en plena transició, el naixement d'altres propostes de còmic adult, provocadores i atrevides.



En un segon apartat, dedicat a "Personatges molt familiars", hi tenen un lloc: Massagran, la família Ulises, Mortadelo i Filemón, Jep i Fidel, Ot el bruixot, Esther, Superlópez, Eric Castel i Makinavaja.

El tercer apartat es titula "Dibuixar amb art", i aquí es fa una referència especial als còmics en què s'ha utilitzat el patrimoni català com a escenari de les historietes i a autors com Oriol Garcia i Pilarín Bayés. Les Tres Bessones tenen subapartat propi, per la seva tasca d'acostar algunes de les principals figures de l'art internacional al públic infantil.

En el quart apartat, "Cultura en majúscules", el Saló del Còmic, el futur Museu del Còmic i la Il·lustració i novament les Tres Bessones hi apareixen com a icones del nostre patrimoni en aquest àmbit.

En el cinquè apartat, "Del còmic a...", s'esmenten els principals treballs d'adaptació de còmics catalans al cine, el teatre i la televisió. Aquest criteri d'agafar només el còmic fet a Catalunya com a material traspassat a altres formats fa que trobem a faltar, per exemple, l'esment de les adaptacions que va fer Dagoll Dagom en teatre d'alguns còmics de Lauzier, que per mi són de les més sonades. En canvi, hi té un subapartat més que justificat Animac, Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya. El manga i la seva difusió per Televisió de Catalunya també hi té un lloc destacat i, en conseqüència, el Saló del Manga.



Pel que fa a l'últim apartat, "Parlem amb... Xavier Mariscal", es tracta d'una entrevista amb el pare del Cobi, en què entre altres temes es parla del futur del còmic. Tant de bo aquest darrer apartat es vagi ampliant amb entrevistes futures a moltíssims altres autors que mereixerien tenir-hi el mateix protagonisme o si més no un de semblant.

El reportatge disposa d'enllaços a determinats temes, que reben un tractament diferenciat, a webs destinades a algun aspecte del qual es parla en l'article, i també d'un calendari, "La màquina del temps del còmic català", que abraça des de finals del XIX fins als nostres dies.

Si voleu llegir el reportatge, cliqueu aquí.

Crítica literària en còmic

Sempre m'ha meravellat l'habilitat que tenen alguns autors per fer del còmic una eina apta per als usos més diversos. Entre altres, la crítica -literària, cinematogràfica, de còmic mateix, etc.-, que pot donar resultats boníssims. 'Els còmics del Jan', a casa nostra, ens han fet riure moltíssim, pel seu enginy i, cosa molt important, la seva capacitat de síntesi! Altra cosa són les paròdies, en les quals l'amic Miquel Casals és la bomba!

Avui, però, amb aquest pretext, us vull presentar un autor americà, Ward Sutton, especialitzat en humor polític, que anys enrere ja va fer per a The Village Voice, publicació amb la qual col·labora des de fa moltíssims anys, una crítica en còmic de la novel·la Indignació, de Philip Roth, que he llegit recentment i aprofito per recomanar. Philip Roth és un escriptor premiat amb el Pulitzer, entre altres, que fa més de cinquanta anys que escriu i que potser recordareu per la versió cinematogràfica que Isabel Coixet va fer de L'animal moribund -Elegy, el títol de la pel·lícula-.

Aquí teniu la ressenya literària que us esmentava de Ward Sutton. I en aquesta web més informació d'aquest autor tan interessant.

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta

Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.

La creació d'un còmic

Avui he tingut l'oportunitat d'assistir a una xerrada sobre el procés de creació literària a Celrà. Hi han intervingut els escriptors Miquel Argüelles, Marc Aguilar, Xavier Cortadellas, Núria Esponellà i Lluís Muntada. La primera pregunta que ha sortit del públic ha estat sobre si cal planificar prèviament l'estructura d'una novel·la, el desenvolupament i els personatges, o es pot escriure sense necessitat de fer-ho. I el que més m'ha sorprès ha estat que tots han coincidit a dir que no és del tot necessari i que, fins i tot, si una novel·la es planifica massa, pot córrer el risc d'esdevenir artificiosa i que la bona literatura ha de ser una cosa fresca. Sense contraposar en cap cas com a antagòniques la llibertat creativa i l'ofici d'escriptor -suposo que perquè l'ofici és necessari però sense la capacitat creativa no es va enlloc-, alguns han admès que un cert control dels personatges hi ha de ser -almenys dels principals-, però que també pot passar que comencis a escriure una novel·la sense saber com l'acabaràs o que els personatges agafin vida pròpia i acabin no fent exactament allò que, com a autor, havies decidit fer-los fer prèviament. En aquest sentit, hi ha hagut qui ha confessat haver escrit el seu darrer llibre començant pel final o qui ha afirmat que escriure és anar reculant fins arribar al principi del relat. Així doncs, en la tasca d'escriure, hi ha una part important que consisteix a anar refent allò que l'exercici de l'acte creatiu pot anar modificant, perquè la idea prèvia no és res més que un pretext per exercir una activitat que es fa perquè hi ha alguna cosa a dins teu que et diu que no pots viure sense fer-ho, que no pots viure sense escriure.

Tot plegat m'ha fet pensar que en el còmic hi ha autors que justament defensen el contrari, que la seva idea del que ha de ser el procés de creació difereix bastant d'aquesta altra i que no es concep tant com un acte de llibertat -tot i que ho és-, sinó com un treball que requereix molt d'ofici, i que és important planificar prèviament per no haver de recular i refer allò que ja estava no solament escrit, sinó també dibuixat. Què ho fa que l'èmfasi es posi en aquest altre aspecte? Les peculiaritats del mitjà?

D'altra banda, es pot aprendre a escriure o es pot aprendre a dibuixar o a fer les dues coses alhora o a fer còmics? Si tenim en compte que el procés creatiu té una part de llibertat i una altra d'ofici, suposo que el que es pot aprendre és justament allò que té d'ofici (la tècnica, els recursos propis del mitjà, les característiques del llenguatge que utilitza, etc.), i és en aquest sentit que no ens és estrany sentir a parlar de tallers de creació literària o d'escoles de còmic, per exemple.

Arribats aquí, aprofito per mostrar-vos un parell de pàgines de recursos per fer còmics destinades als més petits. Són aquestes:

http://phobos.xtec.cat/butlletic/?p=2169

http://www.xtec.cat/~pribas/projecte/projecte.htm

També aprofito per recomanar-vos el llibre Cómo se hace un cómic, d'Scott McCloud, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Un llibre divertit i amè que ens ajuda a entendre les peculiaritats del mitjà i a fer-ne un ús que ens permeti esprèmer-ne totes les possibilitats.

Coraline

Coraline originàriament era un relat de Neil Gaiman que P. Craig Russell ha adaptat com a novel·la gràfica. El febrer d'aquest any va aparèixer a les nostres llibreries en català. El llibre va aconseguir ser un best-seller al seu moment. Aquest any amb una mica de sort en podrem veure la pel·lícula. Esperem que el còmic tingui, si més no, la mateixa repercussió, perquè és sensacional. Adreçat a un públic infantil-juvenil, ens explica les troballes que fa una nena a la casa on s'acaba de mudar. Amb uns pares molt ocupats, en la seva solitud, Coraline explora per no avorrir-se... fins que obre la porta equivocada.

Aquest personatge és una mena d'Alícia que s'endinsa en el costat fosc. El dibuix, el tractament del color, la planificació de la història... són excel·lents. La història, a més a més, té una doble lectura. Perquè de la mateixa manera que Coraline supleix la manca d'atenció dels pares acomodant-se feliçment a l'atenció d'uns estranys, si més no al principi, què no faran aquells nens en la mateixa situació en el món real?

Bé, no us el podeu perdre!

Antropomorfisme i animalisme en el còmic adult

Les primeres historietes de còmic adult que vaig llegir on s'usaven animals per descriure comportaments humans van ser les del creador francès Régis Franc. Em va encantar la planificació, ja que era capaç de repetir el mateix enquadrament de principi a fi, al llarg de mitja dotzena de pàgines, sense que el resultat estètic i/o narratiu se'n ressentís. Al contrari, era una opció atractiva: un únic pla i un únic punt de vista, un anar i venir de personatges sota un ull inamovible, el del lector, que esdevenia un espectador distanciat, una mena de testimoni d'excepció de la condició humana.

Vint anys més tard va caure a les meves mans Maus, d'Art Spiegelman, còmic pel qual va rebre l'any 1992 un premi Pulitzer. L'ús dels animals aquí em va fer pensar en l'ús que en feia George Orwell a Rebel·lió a la granja. Al còmic cada comunitat té la seva pròpia representació animalesca: els jueus són ratolins, els alemanys són gats, els polonesos són porcs... I a la novel·la cada estament social té els seus propis representants dins l'ordre jeràrquic implantat a la granja. La doble història és commovedora. Doble, perquè hi ha la història de la supervivència de Vladek Spiegelman en els camps d'extermini nazi, i perquè hi ha la història de la reconciliació entre aquest home i el seu fill, el mateix Art Spiegelman, a través de la recuperació del passat del pare.

Però els animals al còmic no han servit només per explicar fets transcendents. El novembre de l'any 2000 Norma publicava Blacksad 1: un lugar entre las sombras (només un mes després que aparegués a França). Els responsables, Juanjo Guarnido (dibuixant) i Juan Díaz Canales (guionista), n'han publicat dos àlbums més, a banda dels especials Cómo se hizo... Blacksad i Blacksad. La historia de las acuarelas. Aquí un gat ens serveix un seguit d'històries que beuen de la més genuïna tradició de novel·la negra. Si bé el dibuix és un prodigi, el guió, per mi, dóna resultats força desiguals. De les tres històries, la que més em va agradar va ser la primera, que potser també és la menys pretensiosa. (Aquí trobareu tota una galeria d'imatges, inclosos esbossos, d'aquesta sèrie.)

I per acabar aquesta petita llista personal d'exemples d'antropomorfisme o animalisme en el còmic adult, deixeu-me esmentar una sèrie concebuda per un autor català, Quim Bou. Es tracta d'Orn, Història Universal, editada per Dolmen, de la qual ja han sortit els dos primers volums i és a punt de sortir-ne el tercer. Aquí el que cal destacar és tot un món personal, que per mi és el principal atractiu, a banda d'un dibuix excel·lent (les panoràmiques i les batalles campals, per exemple, són increïbles), i una eficient construcció de personatges: des dels principals fins als secundaris. A la sèrie, Orn, un gos guerrer de tarannà pacífic, roda pel món, a la recerca d'un objectiu. Al llarg del seu viatge coneix personatges diferents i viu un seguit d'aventures. Com a rerefons, però, hi ha un passat fosc, retalls del qual afloren sobtadament i ens van donant una altra dimensió del personatge. D'aquest personatge s'ha publicat també Orn, Dues Espases: l'integral (Maqui Edicions), que aplega el material editat anteriorment en sis volums per Dude.

L'origen de tots els mals

Café Budapest, d'Alfonso Zapico, ens explica les vivències d'un jove violinista jueu que arriba a Jerusalem des de Budapest en un moment polític decisiu: just abans que els anglesos abandonin Palestina. Al cafè del seu oncle conviuen àrabs, jueus i occidentals. Un cop els anglesos abandonen la colònia, àrabs i jueus volen fer-se seu el territori. Jerusalem es converteix en una ciutat dividida. La violència es desferma i ella mateixa contribueix a retroalimentar els radicalismes.

A banda de reconèixer l'habilitat del narrador en aquesta història, llegint aquestes pàgines, una es pregunta què té el còmic que és capaç d'explicar-nos de manera tan entenedora els temes més obscurs o enrevessats. Què fa que allò que als diaris ens pot sonar com a matèria impermeable ens arribi tan directe a la vena? L'estructura narrativa? La forma dialogada? El dibuix mateix? Una combinació reeixida de la quotidianeïtat dels personatges amb la rellevància del fet històric? Gràcies a còmics de tall historicopolític com aquest, noms com Art Spiegelman o Marjane Satrapi han transcendit l'àmbit massa restringit en què se sol acotar el novè art i han passat a formar part de la cultura estàndard.

Aquesta capacitat no és exclusiva del còmic, evidentment; també ho hem vist en el cinema o en la novel·la. M'agradaria esmentar-ne dos exemples: la pel·lícula Before the rain (1994), de Milcho Manchevski, que ens explica de manera molt colpidora els orígens dels conflictes ètnics a l'ex-Iugoslàvia, i la novel·la Les sirenes de Bagdad (2007), de Yasmina Kadra, que ens descriu el procés de gestació d'un terrorista a l'Iraq. Tots dos expliquen l'origen d'alguna cosa, i no són ni de bon tros simplistes en les seves anàlisis ni dogmàtics en les seves apreciacions.

Són aquestes les històries que aconseguiran que es reconegui la capacitat del còmic per explicar coses serioses i que es deixi de pensar que és un pur divertiment?

(No deixeu de passar-vos pel bloc d'Alfonso Zapico, interessantíssim, per saber més coses d'aquest autor i de la seva obra: http://zapiburgotelegraph.blogspot.com/)

80 jours

80 jours és el títol d'un còmic de Nicolas Vadot i Olivier Guéret publicat per Casterman, a França, el 2006, en el qual Edmon, vell i malalt, inexplicablement comença a rejovenir a raó d'un any per dia, quan és a punt de morir, als 80 anys. D'aquí el títol.

"Dans moins de deux mois, j'aurai 20 ans. L'âge de tous les possibles...", pensa Edmon en un moment donat. Us sona, oi? I és que la idea del rejoveniment no és nova. Scott Fitzgerald ja la va abordar en un conte escrit l'any 1922, The Curious Case of Benjamin Button, que ha estat la base per a la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Brad Pitt i dirigida per David Fincher. I fa només un parell d'anys Francis Ford Coppola estrenava, injustament amb més pena que glòria (a l'Estat espanyol encara no ens ha arribat), la pel·lícula Youth without youth, interpretada magistralment per Tim Roth, i en la qual un vell lingüista comença a rejovenir després que un llamp li caigui a sobre.

Pel que fa al còmic, es tracta d'una història sense pretensions grandiloqüents que ens descriu amb correcció les vivències d'Edmon en aquest procés invers. El dibuix és al servei completament de la història. El traç és fresc; no té l'hermetisme d'altres dibuixants que pretenen una línia més clara.

Trobareu més informació d'aquest còmic a la web oficial del seu dibuixant: http://www.nicolasvadot.com/.