Glénat publica les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll

Glénat anuncia com a novetats del mes d'abril les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll d'àlbum de còmic, convocat per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya. Es tracta de Low Cost, de Martín Tognola i Aníbal Mendoza, i d'Abulio, de Joan Cornellà, totes dues publicades en català  i en castellà.

                                         

Low Cost ens explica la història d'en Santi, la Bea i en Durruti, que són a la trentena i tenen estudis, però malgrat la seva preparació es veuen abocats a una subsistència low cost a Barcelona.

                                                 

Abulio, per la seva banda, és un relat surrealista que ens relata les vivències d'Abulio, un paio -segons diu el text de promoció- massa normal.

El Premi Josep Coll té dues categories: una per a autors de 18 a 30 anys i una altra per a autors de 31 anys en amunt. Hi poden participar aficionats i professionals del còmic que siguin catalans o visquin a Catalunya, presentant una proposta d'àlbum.

Esperem que ambdós àlbums tinguin un gran èxit de vendes i que aquesta iniciativa, que ens permet conèixer nous valors i disfrutar-los en la nostra llengua, no es quedi aquí i en vegem noves edicions.

Disponible la segona conferència del cicle de lectures de còmic de l'ETSEIB

Al bloc de Jordi Ojeda ja hi ha l'enllaç per poder veure i escoltar la segona sessió del cicle de conferències sobre còmic que hi va haver l'11 de març passat a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona. En aquesta sessió es va parlar de tecnologia i terrorisme sobre la base de la novel·la gràfica 11-M.

Ens quedem sense família?

Llegeixo que a partir de l'1 d'abril ja no sortirà l'entranyable tira d'Horacio Altuna 'Família tipus', la qual ens ha acompanyat durant deu anys dia rere dia.

Al seu bloc, Aleix Gordo Hostau ens ho explica -motius econòmics?- i ens anima a fer campanya perquè la tira continuï sortint. A més a més, ens deriva cap a diverses pàgines on trobar part d'aquest treball per quan ens agafi la nostàlgia.

És una pena!

Processos creatius (IV)

Juanjo Sáez és un autor barceloní que ha esdevingut una icona del còmic underground tan coneguda com les icones que ell mateix ataca, arran sobretot de la publicació de Viviendo del cuento, un "diari de deu anys de professió", com el bateja a la portada, en el qual expressa la seva visió sobre el món de la il·lustració, fa una declaració de principis i carrega contra el disseny de l'stablishment amb crítiques incisives contra Jordi Labanda o Paulina Rio, entre altres. Després publica El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre, en el qual aprofundeix un xic més en aquesta visió seva en què sembla que vulgui deixar les coses clares, agafant l'art en majúscules com a base del seu discurs i duent-lo al menjador de casa mitjançant aquestes converses imaginàries amb la seva mare. I ara acaba de sortir Yo, otro libro egocéntrico de Juanjo Sáez, que per a qui no l'hagi llegit La Cárcel de Papel ofereix una ressenya molt interessant. 

Hi ha qui no el pot sofrir (pel que diu, pel que fa o per la mena de personatge que s'ha creat al seu voltant). En definitiva, això és una cosa buscada per aquest mateix autor, que creu que la provocació és una condició sine qua non en la seva feina. Ara bé, és evident que el que diu no és banal ni postís, que està amarat d'una sinceritat que és el que més enganxa i el que fa justament interessant el seu missatge.

De les entrevistes que n'he trobat, la majoria relacionades amb l'èxit de la sèrie d'animació Arròs covat, us n'he seleccionat aquesta, feta al programa Silenci fa cinc anys, que és la que millor reflecteix Juanjo Sáez com a autor. Hi trobareu, també, referències a altres icones del còmic underground com Daniel Clowes, a l'autor japonès Suehiro Maruo o al fenomen South Park i les conseqüències que ha tingut en el món creatiu.

Processos creatius (III)

Milo Manara és l'autor que millor treballa la branca del còmic eròtic. Per mi altres intencions al marge d'aquesta han estat infructuoses en aquest gran dibuixant. Potser en salvaria Verano indio i encara... Però bé, l'autor d'El clic ens ha deixat un munt d'imatges que difícilment et deixen indiferent.

Tot seguit, veureu quina és la seva visió del món i el paper que hi té l'erotisme, a partir d'una entrevista feta per Vilaweb (subtitulada en català).

Si no en feu prou, aquí teniu un minidocumental d'un parell de minuts amb Manara en ple procés creador.

Processos creatius (II)

Jaime Martín, que aviat traurà amb Norma Todo el polvo del camino, àlbum la portada del qual reproduïm, ens explica al seu bloc com fa el guió d'un còmic. Aneu aquí si ho voleu saber.

Processos creatius (I)

Una de les coses que més m'han interessat sempre ha estat conèixer amb tots els ets i uts el procés creatiu d'un autor. Això vol dir no solament saber què el motiva a dibuixar, sinó també saber com ho fa. Per això començo aquesta sèrie, en la qual us vull mostrar diferents maneres d'entendre el còmic a partir de les pròpies paraules o del propi treball de l'autor.

Començarem amb Moebius, de qui he trobat aquest interessantíssim documental en el qual explica les motivacions que el van dur a dibuixar i fa un repàs exhaustiu de la seva trajectòria. Tot seguit us convido que vegeu aquest altre, en el qual es veu Moebius en ple procés creatiu. Us aviso que tots dos testimonis només són aptes per a paladars fins.

Que vagi de gust, doncs!

Algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant"

Aquí teniu algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant".

Il·lustracions d'Emma Pumarola.

Il·lustracions de Jose Arnau.

Les meves il·lustracions amb Meri Gil mirant-se-les.

Il·lustracions de Quim Bou.

Il·lustracions de Meri Gil.

Il·lustracions de Dani Saus amb el mateix Dani Saus i Meri Gil comentant la jugada.

Aquí ens teniu a uns quants membres del col·lectiu: en primer pla, jo; tot seguit Meri Gil i Mercè Fortià, i al darrere, Albert Carreras i Dani Saus.

Il·lustracions de Mercè Fortià.

Il·lustracions d'Ivan Hernández.

Il·lustracions de Pere Saguer.

La veritat és que estem molt satisfets de com ha quedat.

Mique Beltran o la infantilització dels còmics

Una de les sorpreses que em vaig dur dies enrere va ser comprovar que Marco Antonio, el fill de l'entranyable Cleopatra de Mique Beltran, no solament havia desbancat la seva mare com a protagonista de les històries en còmic d'aquests dos personatges, sinó que havia passat a ser el personatge principal d'una sèrie infantil de dibuixos animats a Clan TV. He de confessar que a Mique Beltran li havia perdut la pista fa molt de temps i que fa relativament poc que em vaig assabentar que havia publicat una tira a El Pequeño País amb aquests personatges. Per tant, segons he pogut llegir després, el pas com a sèrie d'animació estava més que cantat.

El problema és que, mentre mirava la sèrie, em va costar moltíssim reconèixer la Cleopatra que recordava dels primers còmics. El traç ha variat per adaptar-se a una estètica més infantil. I amb les històries ha passat el mateix, tot i que encara conserven un cert punt descarat.

Un altre autor que ha tingut una derivació semblant és Daniel Torres, tot i que de manera diferent, ja que ell ha estat capaç de crear nous personatges per al públic infantil i tornar des de fa poc a conrear amb més assiduïtat el gènere adult. Actualment, des de Cromosoma, és l'artífex de la sèrie de dibuixos animats Tom. A mi, però, si us he de dir la veritat, el que sempre m'ha agradat d'ell són les històries d'Opium. És clar que ha plogut molt des de llavors, però a Opium hi havia una mala bava que m'encantava, una manca de preciosisme que feia dels còmics una cosa fresca, fresquíssima... 

En fi, que, com veieu, sóc una nostàlgica.

Frato, imprescindible

Aquest acudit té gairebé vint anys. Ha perdut vigència? Que potser el sexe no ens predetermina encara cap a camins especialment traçats fins i tot abans no haguem nascut? Pot semblar una exageració, però qui gosaria afirmar que això ja no passa?

I aquest altre? En quantes llars no veiem reproduït aquest estereotip encara?

Francesco Tonucci, Frato, ha esdevingut un referent en l'àmbit de l'educació des que fa quaranta anys va començar a publicar les seves tires, sempre punyents, incisives i compromeses amb la infància. Educador i dibuixant satíric, no s'ha estat mai de criticar la rigidesa de determinats estereotips, tant en el si de les llars com en el si del sistema educatiu, i d'obrir-nos els ulls cap a pràctiques molt consolidades que l'únic que aconsegueixen és limitar el món dels nens, de tallar-los les ales per créixer i madurar sense deixar de ser-ho.

40 anys amb ulls d'infant és un homenatge a aquesta trajectòria. Editat el 2007, és un recull imprescindible que incideix en les diferents etapes de la vida d'un nen: des del si matern fins a l'escola. Alhora incideix en el difícil ofici del mestre (de fet hi ha una secció amb aquest nom).

Feliç dia del pare!