El poder de la caricatura

Fa dies que diaris, ràdio i televisió s'han anat fent ressò de les diverses i continuades polèmiques que està suscitant un dels millors programes de TV3 dels darrers anys: Polònia. Una de les primeres coses que van trascendir va ser l'estirada d'orelles de l'expresident Jordi Pujol a Toni Soler per les seves paròdies del Papa. Aquest setembre ens va arribar l'escàndol que va provocar l'aparició del Montilla de Polònia en un spot sobre el programa tot seguit del discurs de l'11 de Setembre del Montilla de debò. Fins i tot la Rahola s'ha queixat més recentment que l'aparició de Hitler havia estat una frivolitat i, en ser contestada per, entre altres, l'escriptora Najat El Hachmi, no s'ha estat de deixar anar improperis impropis, crec, d'una persona del nivell que ella creu tenir.

Bé, tot plegat no deixa de ser patètic.

Avui l'Avui (valgui la redundància) porta la notícia que l'any 2007 la Conselleria de Governació es va gastar 12.000 euros en un informe que, entre altres coses, es proposava estudiar l'impacte que la imatge del Puigcercós de Polònia, enfadat i cridaner, podia tenir sobre el Puigcercós de debò. També El País ens explica que el Ministeri de l'Interior del Marroc ha retirat un diari on sortia caricaturitzat un cosí del rei, Mohamed VI. I encara no hem oblidat -segur- l'allau d'opinions a favor i en contra a propòsit de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten l'any 2006.

Tot plegat no fa res més que confirmar-nos el poder de la caricatura sobre la societat. Ara bé, fins a quin punt una societat que es vana de democràtica resisteix tan malament la caricatura de certes persones públiques per la convicció que això posa en perill les pròpies institucions? Perquè fins a quin punt la caricatura és generadora d'opinions? Més aviat jo diria que és un reflex d'una visió, més o menys particular, estrafeta -sí- i a vegades superdimensionada, d'una realitat concreta, que per alguna raó arriba a connectar amb una determinada visió col·lectiva.

No és la caricatura una manera de fer visible el que existeix, latent, en les nostres consciències? És per això, doncs, que la caricatura té un poder d'alliberament -catàrtic- que ens fa més passadora la mediocritat, la desil·lusió, la decepció o la misèria?

Si ens treuen això tan sa de riure's del mort i de qui el vetlla, què ens quedarà?

Inauguració de l'Oficina Jove i presentació de revista de còmic a Girona

Aquest divendres 25 de setembre, a 3/4 de 7 de la tarda, es fa l'acte d'inauguració de l'Oficina Jove a l'antiga Estació, creada a fi d'assessorar el jovent en tots aquells aspectes relacionats amb habitatge, formació i ocupació, i, dins les activitats que s'hi organitzaran, el col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta presentarem la revista que hem elaborat amb el suport de la Regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Girona i l'Espai Jove (L'Estació) sota el lema L'emancipació. D'aquesta manera, acomplim un doble objectiu: participar en una iniciativa interessant de cara al jovent de Girona i promoure el còmic, aprofitant la capacitat que té de connectar amb la població juvenil.

La revista aplega més de 20 treballs entre textos, il·lustracions i historietes de còmic, que tracten, la majoria, el tema de l'emancipació sota diferents perspectives i amb tons i estils d'allò més variats. Per ordre d'aparició, hi han col·laborat: Iván Hernández, Antonio Sánchez, Àngel Aguirregomozcorta, Dani Saus, David Gómez, Emma Pumarola, Eva Maria Ramon, Ferran Sellarés, Héctor González, Marc Vicens, Albert Carreras, Meritxell Gil, Miquel Casals, Pisibel, Carles Ponsí, José Izquierdo, Quim Bou, Tònia Bauçà (una servidora), Joan Puig Jr, José Arnau i Pere Saguer. La portada ha anat a càrrec d'Antonio Sánchez; la contraportada, de Pere Saguer, i la compaginació, de José Arnau. La majoria de membres del col·lectiu no té més de vint-i-tants anys.

L'Oficina Jove ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament d'Acció Social i Ciutadania (Secretaria de Joventut) de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès. En l'acte d'inauguració de l'Oficina i presentació de la revista hi haurà representants de les tres institucions.

Durant l'acte, el col·lectiu 4 Rius de Tinta aprofitarem per explicar la iniciativa a tothom qui hi estigui interessat i repartirem exemplars de la revista entre els assistents.

Hi esteu convidats.

Doblegorra vs. La Calva, una sèrie a la xarxa de Meri Gil

Dins del col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta, una de les persones per les quals sento un afecte especial és la Meri Gil. Ens vam conèixer ja fa uns quants anys per Internet -ella buscava guionista i jo buscava dibuixant-, i a partir de llavors vam començar a col·laborar fent històries de còmic (la primera, Orquídies de Tombuctú, que era, sense que ho sabéssim, una versió boy scout de la pel·lícula Matrix) i unes quantes pel·lícules de cine NIC. La veritat és que van sortir coses profitoses. Fins i tot vam guanyar algun petit premi. Ara, amb els anys, ella continua al peu del canó i fins i tot ha publicat un llibre, Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, del qual ja us he parlat en aquest bloc, editat per Diábolo.

A part del llibre, alguns cursos sobre art, etcètera, la seva activitat a la xarxa és d'allò més variada. Té bloc propi; fins fa poc gestionava el col·lectiu Un cafè amb la Charlotte i el bloc del mateix nom, amb la intenció d'agrupar un seguit de gent amb inquietuds per fer sortides i comentar l'actualitat artística del moment, i encara manté l'interessant Píldoras de arte, en el qual ens dóna un seguit de pistes per entendre el món complicadíssim de l'art. L'únic que li podria retreure una lletraferida com jo és la seva ortografia, però bé, ella ja n'està al cas... 

Avui, però, em ve de gust recomanar-vos el que espero que es converteixi en una llarga saga amb moltes sorpreses: un seguit d'històries que està publicant ara mateix al seu bloc amb el nom de Doblegorra vs. La Calva. (A 'encapçalament, teniu la segona d'elles, que és la meva preferida) Aquestes històries tenen la gràcia de confrontar dues posicions ben conegudes de tothom davant l'art: la de l'home o dona del carrer, incapaç d'entendre algunes iniciatives pròpies de l'art contemporani, i la del pedant (en aquest cas, la pedant) de torn, que s'adscriu per sistema a qualsevol moguda novedosa, es vana d'entendre'n el rerefons i se n'erigeix com a màxima defensora. La dialèctica que s'estableix entre aquests dos personatges és divertidíssima. En fi, us recomano que hi feu una ullada. La lluita va pel tercer round i de moment sembla que guanya en Doblegorra!

'Yellow Submarine' en 3D de la mà de Disney

Pocs dies després d'assabentar-nos que Disney ha comprat Marvel, llegeixo al diari El País que a més a més prepara un remake en 3D de Yellow Submarine, l'entranyable film d'animació basat en el tema dels Beatles del mateix títol. La pel·lícula, la dirigirà Robert Zemeckis (Tras el corazón verde, Regreso al futuro I, II i III, ¿Quién engañó a Roger Rabitt? i Monster House entre altres) i incorporarà setze cançons i gravacions originals de la banda. 

L'última pel·lícula que he vist en 3D ha estat Up!, de Disney/Pixar justament, i em va agradar moltíssim, tot i que és veritat que no vaig saber apreciar del tot la novetat de veure-la en aquest format, potser perquè m'esperava una pel·lícula com les que es poden veure al parc Futuroscope o als cinemes Imax de Barcelona, tangible, desequilibrant, plena a vessar dels efectes visuals que ofereix aquest tipus de cinema. I Up!, tot i ser en format 3D, no produeix aquests efectes més que en escenes molt determinades. No obstant això, el 3D s'està imposant als nostres cinemes: sense abandonar els tradicionals documentals del fons marí o de l'era juràssica, s'està introduint a les cartelleres, potser per contrarestar els efectes del pirateig? Tenen l'agreujant, però, de suposar una entrada un pèl més cara per als espectadors i la incompatibilitat, aquí a casa nostra, amb les versions doblades al català. 

Em queda el dubte de si amb aquest remake es respectarà l'animació original en un moment en què l'animació digital està desbancant el cinema de dibuixos animats de sempre. Espero que sí.

Del petit Nicolas al dietari del Greg o l'escola del llibre vista abans i ara

És evident que el món editorial infantil i juvenil ha canviat molt en les últimes dècades. Els nous textos, per exemple, cada vegada van més carregats de reclams visuals, tàctils o olfactius. Les lletres agafen formes i colors diferents o s'amaguen per aflorar gràcies a una fricció o a una lupa feta expressament. Els dibuixos han deixat enrere la tradicional funció il·lustrativa i ara van acompanyats de superfícies tàctils de tota mena o d'olors que ens evoquen els boscos més frondosos o les clavegueres més pudents. El llibre ha abandonat els formats clàssics i les estrelles d'aquest nou firmament són la Penya dels Tigres, Geronimo Stiltton, el Capità Calçotets o el Greg. Nous herois -o antiherois- que apareixen secundats per unes noves formes de presentació inimaginables quaranta anys enrere, que potser es començaven a esbossar amb la iniciativa d'una Editorial Bruguera que editava els clàssics acompanyats d'una versió resumida en còmic que feia les delícies dels nens més mantes per llegir. Les històries, però, són si fa no fa les de sempre. Allò que les fa originals és el guarniment.

En fi, això és el que es porta ara.

De El petit Nicolas (vegeu la versió cinematogràfica que se n'està preparant) al Diari del Greg hi ha hagut un salt. Però de quina mena? El petit Nicolas significava -i significa- una rebel·lió conceptual en el tractament del món del nen. El Diari del Greg és probable que en una petita proporció també la representi. Ara bé, dins del nou panorama editorial que hem retratat, hi ha gaires llibres més que siguin representatius d'una revolta conceptual i no d'una revolta purament en les formes? I, d'altra banda, què passarà amb els clàssics: Verne, Stevenson, Salgari...? Els lectors tenen la paraula.

Vacances merescudes

Per fi vacances! A finals d'agost, principis de setembre, tornaré a ser amb vosaltres. Bon estiu... i llegiu molts còmics!

2n aniversari de 20pocos

Si hi ha dues coses que li envejo a Miquel Casals són, en primer lloc, la seva joventut i, en segon lloc, la seva gràcia natural, característiques totes dues que fan dels seus acudits una cosa fresca i divertidíssima.

A més a més, Miquel Casals és un autor que no sap estar-se quiet, perquè a part de treballar en el vessant del còmic i la il·lustració i ser membre del col·lectiu 4 Rius de Tinta, també ha dirigit curtmetratges que ha presentat en diversos festivals i algun programa musical.

Quan el vaig conèixer, allò que millor li sortia eren les paròdies. En recordo especialment les de Pulp Fiction i El exorcista. Ara, però, ha aconseguit crear un univers propi amb un toc de qualitat que és marca de la casa. Ja fa dos anys que Miquel Casals va començar la sèrie 20pocos i ara, de tot aquest treball, en podem disfrutar al seu bloc, en el qual, a més a més, aquests dies, del 8 al 25 d'agost, celebra el segon aniversari de la sèrie. Més d'una quinzena d'autors li retran el seu particular homenatge. Ja hem començat a veure'n alguns i la veritat és que són boníssims!

Arròs covat

L'amic Jan ens fa saber que TV3 col·labora en la creació d'una sèrie d'animació per a adults que prepara Escándalo Films: Arròs covat. El protagonista és un home de 30 anys que té la sensació que s'està fent gran i fa tard a tot arreu, que se li cova l'arròs.

La idea original parteix del creador Juanjo Sáez (Viviendo del cuento, El arte). Al darrere d'aquest projecte, però, hi ha un equip de més de trenta persones.

Esperem poder veure els fruits d'aquesta iniciativa aviat.

Per a més informació, aneu aquí. A part de trobar-hi la sinopsi de la sèrie i el nom de les persones que componen l'equip tècnic, podreu gaudir d'un minidocumental amb entrevistes al director i al mateix Juanjo Sáez.

Magasin Général

M'han arribat a les mans els tres primers volums de la sèrie Magasin Général, de Régis Loisel i Jean-Louis Tripp, amb color de François Lapierre: Marie, Serge i Los hombres, publicats per Norma Editorial. Segons els mateixos autors, el que havia de ser inicialment una trilogia acabarà sent una trilogia doble, és a dir, una sèrie de sis volums, la trama de la qual transcorre en un poble rural del Quebec cap als anys 20, que es veu trasbalsat per l'arribada d'un foraster, Serge, que, volent o no, influirà en les vides dels seus habitants d'una manera determinant.

La idea parteix del mateix Loisel. El dibuix combina dues maneres de fer diferents però que es complementen fantàsticament: la primera fase va a càrrec de Loisel; Tripp és l'encarregat de perfilar amb el seu traç les atmosferes, la llum, suavitzar els contrastos, etcètera. I en acabat ve la nota de color sublim de Lapierre.

Tot un ventall de personatges, amb les seves complexitats interiors, els seus secrets, les seves històries passades, van entreteixint una atmosfera rica, plena d'avinences i contrastos, en la qual els protagonistes, Marie (la vídua enamorada) i Serge (el foraster habilidós i sensible), aconsegueixen emocionar-nos subtilment, amb petits gestos o amb gestos extrovertidíssims.

A França ja va aparèixer el quart volum el novembre de 2008. Esperem que aviat ens arribi aquí.

Els premis del I Congrés Convit

Els dies 16 i 17 de juliol passat va tenir lloc a Girona el I Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, CONVIT, i el 17 concretament es van atorgar el Premi a la trajectòria de promoció de la llengua catalana entre la societat a la magistrada Matilde Aragó, presidenta de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, i el Premi a una iniciativa concreta de promoció de la llengua i la cultura catalanes a Miquel Català, traductor del web del Parlament Europeu en català. Felicitats a tots dos perquè s'ho mereixen. I felicitats al jurat per haver premiat la tasca de dues persones en àmbits difícils per al català com són la judicatura i el marc europeu.

L'amic Quim Bou, al seu bloc, es feia ressò d'una proposta meva de presentar com a candidats al segon premi els responsables del que ha esdevingut el primer bloc de referència del còmic als Països Catalans, ComiCat, per la seva tasca de promoció de la llengua catalana en un sector cultural que només s'ha mostrat força permeable en el terreny de les publicacions infantils.

Com a lingüista i aficionada al còmic, vaig creure que tenia l'obligació de visibilitzar, amb aquesta proposta de candidatura, la tasca de ComiCat a les institucions: una tasca petita en un sector petit, una mena de candidatura excèntrica si la comparem amb la rellevància d'algunes de les patums proposades per als premis, però és que la llengua d'un país és forta quan la seva presència és indiscutible en tots els àmbits econòmics, socials i culturals, grans i petits, majoritaris i minoritaris, en l'alta cultura i en la cultura de masses, en la literatura i el cinema porno, en la premsa general i les telenovel·les, en la música folck i els videojocs... Per mi la tasca de persones com Javier del Campo, Jaume Salvà i Marc Pastor, entre d'altres, és molt important: sense cap afany de lucre, dia rere dia, van aportant el seu granet de sorra per "compartir i difondre" l'afició pels còmics "i potenciar, especialment, els còmics en català".

Des d'aquesta pàgina animo l'organització del Congrés perquè en anys subsegüents obrin una mica més els premis a la societat i perquè candidatures com aquesta, o provinents del món del cinema, la televisió, el teatre, el periodisme, etc., siguin presents en les seves llistes.