Crítica literària en còmic

Sempre m'ha meravellat l'habilitat que tenen alguns autors per fer del còmic una eina apta per als usos més diversos. Entre altres, la crítica -literària, cinematogràfica, de còmic mateix, etc.-, que pot donar resultats boníssims. 'Els còmics del Jan', a casa nostra, ens han fet riure moltíssim, pel seu enginy i, cosa molt important, la seva capacitat de síntesi! Altra cosa són les paròdies, en les quals l'amic Miquel Casals és la bomba!

Avui, però, amb aquest pretext, us vull presentar un autor americà, Ward Sutton, especialitzat en humor polític, que anys enrere ja va fer per a The Village Voice, publicació amb la qual col·labora des de fa moltíssims anys, una crítica en còmic de la novel·la Indignació, de Philip Roth, que he llegit recentment i aprofito per recomanar. Philip Roth és un escriptor premiat amb el Pulitzer, entre altres, que fa més de cinquanta anys que escriu i que potser recordareu per la versió cinematogràfica que Isabel Coixet va fer de L'animal moribund -Elegy, el títol de la pel·lícula-.

Aquí teniu la ressenya literària que us esmentava de Ward Sutton. I en aquesta web més informació d'aquest autor tan interessant.

Chico & Rita

Després de llegir-me el còmic, no em va quedar cap dubte que havia d'anar a veure la pel·lícula.

Chico & Rita és una història de les d'abans, una història clàssica, de pel·lícula dels anys quaranta, que no pretén altra cosa que homenatjar una música i una època, sense allunyar-se en cap moment dels dos protagonistes, que són l'eix al voltant del qual gira l'argument. I això es fa amb un dibuix, elegant i esteticista, que ens evoca una manera de fer trencadora amb el passat que vam descobrir dècades enrere, de la qual la revista Cairo era la principal impulsora, amb la col·laboració essencial d'artistes tan diferents com el mateix Mariscal, Daniel Torres, Gallardo, Montesol o Pere Joan, entre molts altres, i que encara avui dóna boníssims resultats.

En aquest treball reeixit, a Mariscal l'únic que se li pot retreure en algun moment és la falta d'expressivitat dels seus personatges. Aquest esteticisme a ultrança imposa un hermetisme en les faccions de les seves criatures que algun cop arriba a molestar. Malgrat això, excel·leix en la recreació d'atmosferes i en la posada en escena, de la qual deu tenir part de culpa el mateix Fernando Trueba, ja que la pel·lícula es va rodar primer amb actors reals i després es va dibuixar.

Per mi hi ha dos moments a la pel·lícula que haurien de passar a la història: el primer, el moment en què Rita es desperta després d'haver passat la primera nit d'amor amb Chico; el segon, el moment en què Chico somnia el retrobament amb Rita.

L'ús que es fa del color és impressionant. T'embolcalla, senzillament.

No us la podeu perdre!



'Wilson', de Daniel Clowes

Daniel Clowes no és un autor fàcil de llegir, entre altres coses perquè té una tendència a abordar la misèria humana amb una impietat que no sempre ve de gust compartir. Wilson no se n'allunya gens. És la biografia crua i sense contemplacions d'un idiota malparit. Podria ser un cabró a la manera de House, però a diferència d'ell no té res que el salvi. Ni un bri d'intel·lecte; com a molt, una esquifida sensibilitat per la bèstia amb qui s'evadeix de la seva soledat "i és probable que per ningú més", com resa una frase publicitària. Wilson és un retrat del pitjor d'un mateix. És un home del qual en la vida real ens allunyem. Un destorb. Un ésser sense ètica. Un egoista fefaent. Un ingrat o un desagraït.

He llegit que Alexander Payne en vol fer una adaptació al cinema. El material és bo i el resultat pot ser lluït. De moment, si us el voleu llegir, trobareu el còmic editat en català, per Ediciones La Cúpula.

A un mes de la 29a edició del Saló del Còmic

Som a un mes de la inauguració de la 29a edició del Saló del Còmic de Barcelona. De moment sabem que els zombis hi seran protagonistes, que hi haurà un munt d'autors europeus convidats i que, entre altres exposicions, en tindrem una d'originals d'Alfonso Zapico -que espero amb deliri- i una altra de dedicada a El arte de volar, d'Antonio Altarriba i el dibuixant Kim, premi nacional de còmic de la Generalitat i del Ministeri de Cultura. 

Pel que fa als premis del Saló, aquest any s'hi ha inclòs un de nou a la millor pel·lícula nacional o estrangera basada en un còmic o que tingui el còmic com a protagonista. Ja ha acabat la primera ronda de votacions i el proper 25 de març comença la segona. Els nominats són els següents:

Blacksad 4. El infierno, el silencio, de Juan Díaz Canales y Juanjo Guarnido (Norma Editorial); El invierno del dibujante, de Paco Roca (Astiberri), i Ken Games 3: Ciseaux, de José Manuel Robledo i Marcial Toledano (Diábolo Ediciones) tenen tres nominacions cadascun: millor obra, millor guió i millor dibuix d'autor espanyol publicat el 2010. Autobiografía no autorizada 3, de Nacho Casanova (Diábolo Ediciones), ha estat nominada com a millor obra; Duelo de caracoles té una nominació al millor guió, de Pere Joan (Ediciones Sins Entido), i Jazz Maynard 4. Sin esperanza, una nominació al millor dibuix, de Roger (Diábolo Ediciones).

Com a millors obres estrangeres estan nominades Asterios Polyp, de David Mazzucchelli (Ediciones Sins Entido); En mis ojos, de Bastien Vivès (Diábolo Ediciones); Los muertos vivientes, de Robert Kirkman i Charlie Adlard (Planeta DeAgostini), i Wilson, de Daniel Clowes (Random House Mondadori / Ediciones La Cúpula, en català).

Ximo Abadía, Jesús Alonso Iglesias, David Sánchez i Martín Tognola estan nominats com a millor autor revelació espanyol 2010.

Opten al premi a la millor pel·lícula de 2010 basada en un còmic o en què el còmic sigui el protagonista: El Gran Vázquez, d'Óscar Aibar; Kick Ass, de Matthew Vaughn; María y yo, de Félix Fernández de Castro, i Scott Pilgrim vs The World, d'Edgar Wright.

Per a més informació, consulteu la pàgina de nominacions de Ficomic.

El català, a l'escola

Amb aquesta imatge, corresponent a una portada de la revista Cavall Fort de l'octubre de 1970, Rosa Lizandra, des del seu interessantíssim bloc, encapçala un article que, entre altres coses, ens fa de recordatori de com estaven les coses fa quaranta anys i es ressent de com estan en aquests moments pel que fa al nostre model d'immersió lingüística, que una sentència del Tribunal Suprem ara posa en tela de judici.

La immersió lingüística, tal com diu Rosa Lizandra al seu bloc, garanteix "una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d'element integrador" i, malgrat això, tot i que ha estat i és un model que funciona sense posar en perill la convivència a Catalunya, garantint que l'alumnat, en acabar l'ensenyament obligatori, tingui les mateixes competències en català que en castellà, ara és objecte de recurs. La raó que ens dóna la Sentència és que el model d'immersió ha de ser un model transitori que cal aplicar mentre el català no estigui normalitzat. Ara mateix, però, segons la mateixa Sentència, la situació ha canviat, si tenim en compte el que expressa, al seu torn, el Tribunal Constitucional en la Sentència 31/2010, perquè el català ja està normalitzat. El català, doncs, no pot continuar tenint el tracte de favor que li hem donat al llarg de tots aquests anys i el castellà, per tant, ha d'esdevenir llengua vehicular a l'ensenyament en la mateixa proporció que el català. Amb aquests arguments, doncs, sembla que la teoria del castellà com a llengua amenaçada a Catalunya va prenent cos!

És veritat que el català ja està normalitzat, senyors magistrats? Si fos així, en quants àmbits públics (ja no dic privats) hauríem de trobar-nos que la desproporció inicial en detriment del català definitivament ha desaparegut?

Puigbert, a l'edició d'El Punt digital de 25 de desembre, dins la secció "Gat i gos", publicava l'acudit anterior, el qual expressa, certament, el sentiment de molts catalans cap a aquesta nova imposició. Ens sentim agredits, apallissats, anorreats. Amb Catalunya tot s'hi val? A qui pretenen enganyar?

Les supernenes, a mercè de la indústria

Sovint ens queixem de l'afany dels nord-americans per reconvertir qualsevol èxit forà en un producte al gust del seu públic. El cinema és un mitjà ple d'exponents d'aquest tipus. Nikita, Abre los ojos o Dark water són tres exemples de procedències ben diferents que han acabat versionades pel cinema nord-americà.

En el cas de la sèrie de dibuixos animats Las supernenas, el procés ha estat invers. Creada per Craig McCracken a començaments dels anys noranta, l'any 1996 el projecte va interessar Hanna Barbera i Cartoon Network va començar a emetre-la el 1998. McCracken, per crear aquestes superheroïnes, admet haver-se inspirat, entre altres, en el Batman d'Adam West, en Mister Magoo, George de la jungla i, evidentment, l'anime japonès. L'any 2002 fins i tot se'n va estrenar una pel·lícula, en la qual s'aprofundeix en l'origen de les superheroïnes, que s'enfronten a un Mojo Jojo passat de voltes. Anys més tard, els japonesos en fan la seva pròpìa versió, que és la que es pot veure actualment a l'Estat espanyol, amb el nom de Las supernenas Z.

Las supernenas, sens dubte, són una de les millors sèries dels darrers anys. A part d'estar protagonitzada per uns personatgets d'allò més entranyables, tenen un punt de mala bava que les fa irresistibles. Las supernenas Z, en canvi, en són una mala còpia a l'estil Pretty Cure, en què aquests tres personatges han passat de ser uns cigronets terribles a esdevenir unes noies espigades que, endins d'uns vestits més adequats per ramblejar que per plantar cara al món, es barallen amb malvats de pega sense ni despentinar-se.

A qui se li va acudir aquesta reformulació dins dels estàndards de l'anime japonès més desgastat? Qui va decidir que aquests tres personatges havien d'abandonar l'estètica geometritzant dels orígens i reconvertir-se en un producte típic, sonso i sense extravagàncies estilístiques o de contingut inquietant per agradar als japonesos? Quines són les regles que ho han predeterminat?

Segur que, com jo, molts us deveu preguntar si calen tantes reformulacions. Per què no deixar com està el que està bé? Per què empobrir-ho? Per què?

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta

Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.

Vacances fins al setembre

Tornarem a estar en contacte al setembre. Fins llavors, bones vacances!

Harvey Pekar ens ha deixat

Un càncer s'ha emportat Harvey Pekar, un home 'corrent' a qui la vida no va tractar gaire bé però que va tenir la gran sort de poder donar sortida als seus impulsos creatius gràcies a l'amistat amb Robert Crumb, amb qui compartia la passió pel jazz.

Harvey Pekar serà recordat per la sèrie autobiogràfica American Splendor, que va començar a dibuixar-li Crumb i el títol de la qual també dóna nom a l'excel·lent pel·lícula, interpretada magistralment per Paul Giamatti, que en van fer Robert Pulcini i Shari Springer Berman.

Per a més informació, llegiu-vos les ressenyes que n'han fet, amb motiu del decés, els diaris Telegraph, El País o El Periódico. 

Som una nació!

Aquests dies els diaris han anat plens d'acudits referents a l'actual situació política del país. Amb brillantor, els ninotaires han anat esbossant fragments d'aquesta realitat i ens els han ofert amb una lucidesa que ja voldríem, moltes vegades, per als que ens representen. Avui, 10 de juliol, aquests són dos dels acudits que hi podrem veure publicats. La cara i la creu d'una mateixa moneda.

 

El primer, d'en JAP, surt publicat a El Punt, que a la seva edició digital té obert un canal, La punxa d'en JAP, des d'on podrem veure la resta d'acudits. El segon, d'en Tàssies, surt publicat a El Periódico. Per la seva banda, aquests dies a El Web Negre també hi trobem tot d'acudits referents a la sentència del Tribunal Constitucional i a les reaccions que ha provocat entre els polítics. Tot plegat no deixa de ser significatiu, si més no, de la bona salut de què gaudeix l'humor a casa nostra, que de moment no ens han retallat.

La sentència de l'Estatut i el Mundial. Avui, senyeres i estelades; demà banderes espanyoles... Qui mana? Qui fa la feina? Avui, a les 6 de la tarda, si més no, tothom a la manifestació! Pel dret a decidir.