Vacances merescudes

Per fi vacances! A finals d'agost, principis de setembre, tornaré a ser amb vosaltres. Bon estiu... i llegiu molts còmics!

2n aniversari de 20pocos

Si hi ha dues coses que li envejo a Miquel Casals són, en primer lloc, la seva joventut i, en segon lloc, la seva gràcia natural, característiques totes dues que fan dels seus acudits una cosa fresca i divertidíssima.

A més a més, Miquel Casals és un autor que no sap estar-se quiet, perquè a part de treballar en el vessant del còmic i la il·lustració i ser membre del col·lectiu 4 Rius de Tinta, també ha dirigit curtmetratges que ha presentat en diversos festivals i algun programa musical.

Quan el vaig conèixer, allò que millor li sortia eren les paròdies. En recordo especialment les de Pulp Fiction i El exorcista. Ara, però, ha aconseguit crear un univers propi amb un toc de qualitat que és marca de la casa. Ja fa dos anys que Miquel Casals va començar la sèrie 20pocos i ara, de tot aquest treball, en podem disfrutar al seu bloc, en el qual, a més a més, aquests dies, del 8 al 25 d'agost, celebra el segon aniversari de la sèrie. Més d'una quinzena d'autors li retran el seu particular homenatge. Ja hem començat a veure'n alguns i la veritat és que són boníssims!

Arròs covat

L'amic Jan ens fa saber que TV3 col·labora en la creació d'una sèrie d'animació per a adults que prepara Escándalo Films: Arròs covat. El protagonista és un home de 30 anys que té la sensació que s'està fent gran i fa tard a tot arreu, que se li cova l'arròs.

La idea original parteix del creador Juanjo Sáez (Viviendo del cuento, El arte). Al darrere d'aquest projecte, però, hi ha un equip de més de trenta persones.

Esperem poder veure els fruits d'aquesta iniciativa aviat.

Per a més informació, aneu aquí. A part de trobar-hi la sinopsi de la sèrie i el nom de les persones que componen l'equip tècnic, podreu gaudir d'un minidocumental amb entrevistes al director i al mateix Juanjo Sáez.

Magasin Général

M'han arribat a les mans els tres primers volums de la sèrie Magasin Général, de Régis Loisel i Jean-Louis Tripp, amb color de François Lapierre: Marie, Serge i Los hombres, publicats per Norma Editorial. Segons els mateixos autors, el que havia de ser inicialment una trilogia acabarà sent una trilogia doble, és a dir, una sèrie de sis volums, la trama de la qual transcorre en un poble rural del Quebec cap als anys 20, que es veu trasbalsat per l'arribada d'un foraster, Serge, que, volent o no, influirà en les vides dels seus habitants d'una manera determinant.

La idea parteix del mateix Loisel. El dibuix combina dues maneres de fer diferents però que es complementen fantàsticament: la primera fase va a càrrec de Loisel; Tripp és l'encarregat de perfilar amb el seu traç les atmosferes, la llum, suavitzar els contrastos, etcètera. I en acabat ve la nota de color sublim de Lapierre.

Tot un ventall de personatges, amb les seves complexitats interiors, els seus secrets, les seves històries passades, van entreteixint una atmosfera rica, plena d'avinences i contrastos, en la qual els protagonistes, Marie (la vídua enamorada) i Serge (el foraster habilidós i sensible), aconsegueixen emocionar-nos subtilment, amb petits gestos o amb gestos extrovertidíssims.

A França ja va aparèixer el quart volum el novembre de 2008. Esperem que aviat ens arribi aquí.

Els premis del I Congrés Convit

Els dies 16 i 17 de juliol passat va tenir lloc a Girona el I Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, CONVIT, i el 17 concretament es van atorgar el Premi a la trajectòria de promoció de la llengua catalana entre la societat a la magistrada Matilde Aragó, presidenta de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, i el Premi a una iniciativa concreta de promoció de la llengua i la cultura catalanes a Miquel Català, traductor del web del Parlament Europeu en català. Felicitats a tots dos perquè s'ho mereixen. I felicitats al jurat per haver premiat la tasca de dues persones en àmbits difícils per al català com són la judicatura i el marc europeu.

L'amic Quim Bou, al seu bloc, es feia ressò d'una proposta meva de presentar com a candidats al segon premi els responsables del que ha esdevingut el primer bloc de referència del còmic als Països Catalans, ComiCat, per la seva tasca de promoció de la llengua catalana en un sector cultural que només s'ha mostrat força permeable en el terreny de les publicacions infantils.

Com a lingüista i aficionada al còmic, vaig creure que tenia l'obligació de visibilitzar, amb aquesta proposta de candidatura, la tasca de ComiCat a les institucions: una tasca petita en un sector petit, una mena de candidatura excèntrica si la comparem amb la rellevància d'algunes de les patums proposades per als premis, però és que la llengua d'un país és forta quan la seva presència és indiscutible en tots els àmbits econòmics, socials i culturals, grans i petits, majoritaris i minoritaris, en l'alta cultura i en la cultura de masses, en la literatura i el cinema porno, en la premsa general i les telenovel·les, en la música folck i els videojocs... Per mi la tasca de persones com Javier del Campo, Jaume Salvà i Marc Pastor, entre d'altres, és molt important: sense cap afany de lucre, dia rere dia, van aportant el seu granet de sorra per "compartir i difondre" l'afició pels còmics "i potenciar, especialment, els còmics en català".

Des d'aquesta pàgina animo l'organització del Congrés perquè en anys subsegüents obrin una mica més els premis a la societat i perquè candidatures com aquesta, o provinents del món del cinema, la televisió, el teatre, el periodisme, etc., siguin presents en les seves llistes.

Tamara Drewe

Un dels còmics que vaig comprar al darrer Saló del Còmic va ser Tamara Drewe (Sins Entido, 2009), de Posy Simmonds, una autora britànica nascuda el 1945 que va començar la seva carrera com a dibuixant fent tires per al diari The Sun i després per al diari The Guardian.

Va ser tota una descoberta!

Primer per l'estil narratiu d'aquesta veterana autora: barreja de text i d'il·lustració d'una manera inusual (vegeu la pàgina reproduïda a l'encapçalament), que els lectors de Gemma Bovery (Destino, 2001), l'altra obra seva publicada a l'Estat espanyol, ja devien conèixer. A més a més, per la manera com va entreteixint la història que ens vol explicar: a partir dels punts de vista dels diferents personatges. Després pel seu estil com a dibuixant: utilitzant colors suaus (en determinants moments, flash backs, un sol color per a tota una sèrie de vinyetes) i una línia suggerent i elegant, pròpia de l'estètica de les revistes femenines (de les quals es descobreix com a lectora assídua i li serveixen de font d'inspiració). I finalment per la temàtica (les relacions humanes i especialment les relacions amoroses), els personatges de què se serveix per il·lustrar-la (la classe mitjana-alta intel·lectual britànica), l'indret on es desenvolupa (en una tranquil·la vila rural de Bretanya) i el to irònic, de vegades mordaç, amb què la desenvolupa.

Curiosament tant Gemma Bovery (fixeu-vos en la coincidència amb la gran novel·la Madame Bovary) com Tamara Drewe es van publicar per entregues al diari The Guardian abans d'esdevenir novel·la gràfica.

No us la podeu perdre!

Burka babes

Llegeixo a El Periódico d'ahir que una nova sèrie sobre dones musulmanes que ironitza sobre l'ús de la burca està triomfant a Holanda. El responsable, Peter de Wit, publica les tires al diari progressista d'Amsterdam Volkskrant (La Veu del Poble) i han tingut tant d'èxit que se n'ha fet una selecció (la portada de la qual reproduïm a l'encapçalament) de la qual s'han venut 20.000 exemplars només al seu país.

Tot i que els acudits no agraden a molts musulmans, l'autor s'ha sorprès en comprovar que té seguidores en estudiants musulmanes del seu país que porten mocador al cap i a les quals agraden els seus acudits.

Fent una recerca pel google comprovem com se n'han fet ressò alguns blocs, entre ells aquest bloc libanès, que comenta que el dolent d'aquest recull és que només ha sortit publicat en holandès, però que si més no la portada és entenedora per a tothom. (No obstant això, a Amazon, hi trobareu l'edició en anglès.)

Peter de Wit explica al mateix article d'El Periódico que, lluny de voler ridiculitzar ningú, el que pretén és presentar les burka babes com a dones "que haurien preferit no vestir-se així", "dones divertides però fortes, decidides a sobreviure, que en el fons del cor saben que al final guanyaran".

Les burka babes, doncs, han començat a esdevenir una icona, un símbol. La mateixa geometrització en la representació dels personatges contribueix a això. Esperem que la sèrie arribi aviat entre nosaltres.

En la prisión

Sempre he dit que Jiro Taniguchi és per al còmic el que ha estat Akira Kurosawa per al cinema: un creador sense precedents. Curosos en l'estètica, profunds en l'anàlisi del drama personal o col·lectiu, mestres en els seus gèneres, gràcies a ells el Japó ha deixat de ser un referent purament exòtic i les seves històries han aconseguit, traspassant fronteres, tocar el fons de l'ànima de lectors i públic. Una plaer semblant m'ha provocat la lectura d'En la prisión, una novel·la gràfica de Kazuichi Hanawa editada per Ponent Món l'any 2000.

He de confessar que desconeixia aquest autor, del qual no existeix una obra gaire àmplia, almenys editada a Occident. El còmic en qüestió parteix de l'experiència del mateix Hanawa a les presons japoneses, on va ser tancat durant tres anys per possessió il·legal d'armes. Hi ha moments que l'obra sembla un manual d'instruccions per viure entre reixes. El detallisme del seu relat, l'expressió exacta del règim disciplinari a què es veuen sotmesos els presos, etc., sorprenen en constatar com difereix la realitat del Japó de la nostra pel que fa al món carcerari. Una obsessió extrema per l'ordre i la pulcritud, que passa per una manera concreta de vestir-se o d'haver de plegar els pijames i deixar-los sobre el llit; la varietat i quantitat del menjar que se serveix, que obliga els presos a fer règim de tant en tant per no engreixar-se massa, etc., ens aboquen a un món desconcertant per a nosaltres.

A banda, hi ha l'estil de l'autor. El dibuix, a una tinta, no té l'expressionisme d'un Roger Crumb, però sí que fa la funció d'il·lustrar fredament cadascun dels esdeveniments del dia a dia dels presos i lliurar-nos a una atmosfera asfixiant.

L'obra, a més a més, està complementada amb una conversa de l'autor amb dues de les persones que el van ajudar durant el procés judicial: Yukihiro Abe (crític de còmic) i Kyoko Abe (dramaturga), i ens permet esbrinar les circumstàncies en què es va crear el còmic i com les va viure el mateix autor.

Aquí hi trobareu una entrevista amb l'autor.

Aquí, un bloc interessant que comenta, entre altres, mangues.

Ara que ja no es parla del Saló

Ja fa quasi un mes que es va inaugurar el .27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Molts mitjans se'n van fer ressò aquells dies: televisions, ràdios diaris i revistes. A casa nostra es va parlar molt del còmic Batman Barcelona; El cavaller i el drac, que en realitat en anglès es titulava Dragon's knight (El cavaller del drac), títol que es va respectar en la versió espanyola. Per què aquesta altra traducció? Al Saló, el còmic en català es va esgotar el mateix divendres; en castellà, l'endemà. I és que tothom es va voler apuntar al carro, fins i tot l'actual alcalde de Barcelona, que el va prologar. I se'n va fer una campanya mediàtica fora de tota mida per a un còmic al qual hem d'agrair, en tot cas, una bona documentació pel que fa al patrimoni i les tradicions del nostre país, però del qual hem de lamentar un guió fluíxíssim i un dibuix, en alguns moments, que sembla fet a corre-cuita. I és que El cavaller i el drac, malgrat les implicacions sentimentals que pugui tenir per als barcelonins en particular i per als catalans en general, no deixa de ser un més entre els molts còmics sobre Batman de qualitat mitjana tirant a baixa.

Diuen que a partir del proper any es vol obrir el Saló a la ciutat. Estaria molt bé, evidentment. El recinte on es fa ara mateix s'està fent petit. Per començar la zona fanzinera (on vaig tenir l'oportunitat de saludar l'Aza, l'autor de Pardillos, i de comprar-li els dos primers números de la sèrie) ha anat decreixent any rere any. D'altra banda, hi ha un problema que, amb els anys que fa que se celebra el Saló tot i els canvis de recinte, els organitzadors no han aconseguit solucionar: la necessitat d'un bon aïllament acústic de les sales de presentacions i de conferències. Amb la quantitat d'autors de renom que vénen cada any al Saló, sembla mentida que no hagin trobat la manera que puguin parlar sense soroll de fons i que els qui els anem a escoltar no puguem disfrutar de la seva conversa amb una certa tranquil·litat.

Aprofito per felicitar des d'aquí dos amics que hi van anar a signar: Quim Bou i Meri Gil. La darrera acaba de publicar amb Diávolo Ediciones el seu primer llibre il·lustrat: Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, un producte que hauria de trobar editor en català, perquè està ple de gràcia i l'ha realitzat una autora vigatana a partir de les pròpies experiències en pisos compartits a Girona en la seva època d'estudiant.

Per acabar, m'agradaria fer una menció de les exposicions, de les quals em van agradar molt la dedicada a Paco Roca i la seva excel·lent novel·la gràfica Arrugas, per la qual va obtenir el Premio Nacional del Cómic atorgat pel Ministeri de Cultura, i la de Pascual Ferry.

11-M

Llegeixo a El Punt que Panini acaba de publicar, amb format de novel·la gràfica, 11-M, sobre els atemptats terroristes esdevinguts l'11 de març de 2004 a Madrid. El còmic, el prologa Pilar Manjón, presidenta de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme, que en diu que "Un còmic com aquest és una abraçada solidària per al record". Segons la mateixa notícia, el còmic té 104 pàgines i incorpora tres personatges ficticis: un periodista, un policia i un familiar d'una de les víctimes, que condueixen el relat. En el projecte, hi han intervingut diferents guionistes, Antoni Guiral i Pepe Gálvez, i el dibuixant Joan Mundet (tot i que inicialment s'hi havia previst la participació també dels dibuixants Jesús Redondo i Francis González, que no sabem finalment si hi han col·laborat, pel que llegim a les notícies). Tots plegats han intentat elaborar una història tenint en compte la base documental de què es disposa: entre elles, la sentència de l'Audiència Nacional, diversos documentals i entrevistes.

Recordem que anys enrere Edicions De Ponent va publicar l'àlbum 11-M: Once miradas, sobre els mateixos atemptats, en el qual diversos autors donaven el seu propi punt de vista sobre els fets i la repercussió personal, social i política que van tenir.

A més a més Panini ja va publicar al març de 2007 El informe 11-S, adaptat per Sid Jacobson i dibuixat per Ernie Colon, que en versió llibre va ser un best-seller als Estats Units.

Un altre còmic conegut sobre els atemptats de l'11-S és Sense l'ombra de les torres, d'Art Spiegelman, publicat al nostre país en castellà i en català per Norma Editorial. Aquí Spiegelman, més que no pas un relat fidel dels fets, ens ofereix tot un món de sensacions, representatiu, crec, del terror i el desconcert que va patir tan de prop la societat nord-americana.

Esperem a veure el resultat.

(A l'encapçalament, una de les pàgines de la novel·la gràfica editada per Panini.)