Les supernenes, a mercè de la indústria

Sovint ens queixem de l'afany dels nord-americans per reconvertir qualsevol èxit forà en un producte al gust del seu públic. El cinema és un mitjà ple d'exponents d'aquest tipus. Nikita, Abre los ojos o Dark water són tres exemples de procedències ben diferents que han acabat versionades pel cinema nord-americà.

En el cas de la sèrie de dibuixos animats Las supernenas, el procés ha estat invers. Creada per Craig McCracken a començaments dels anys noranta, l'any 1996 el projecte va interessar Hanna Barbera i Cartoon Network va començar a emetre-la el 1998. McCracken, per crear aquestes superheroïnes, admet haver-se inspirat, entre altres, en el Batman d'Adam West, en Mister Magoo, George de la jungla i, evidentment, l'anime japonès. L'any 2002 fins i tot se'n va estrenar una pel·lícula, en la qual s'aprofundeix en l'origen de les superheroïnes, que s'enfronten a un Mojo Jojo passat de voltes. Anys més tard, els japonesos en fan la seva pròpìa versió, que és la que es pot veure actualment a l'Estat espanyol, amb el nom de Las supernenas Z.

Las supernenas, sens dubte, són una de les millors sèries dels darrers anys. A part d'estar protagonitzada per uns personatgets d'allò més entranyables, tenen un punt de mala bava que les fa irresistibles. Las supernenas Z, en canvi, en són una mala còpia a l'estil Pretty Cure, en què aquests tres personatges han passat de ser uns cigronets terribles a esdevenir unes noies espigades que, endins d'uns vestits més adequats per ramblejar que per plantar cara al món, es barallen amb malvats de pega sense ni despentinar-se.

A qui se li va acudir aquesta reformulació dins dels estàndards de l'anime japonès més desgastat? Qui va decidir que aquests tres personatges havien d'abandonar l'estètica geometritzant dels orígens i reconvertir-se en un producte típic, sonso i sense extravagàncies estilístiques o de contingut inquietant per agradar als japonesos? Quines són les regles que ho han predeterminat?

Segur que, com jo, molts us deveu preguntar si calen tantes reformulacions. Per què no deixar com està el que està bé? Per què empobrir-ho? Per què?

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta

Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.

Vacances fins al setembre

Tornarem a estar en contacte al setembre. Fins llavors, bones vacances!

Harvey Pekar ens ha deixat

Un càncer s'ha emportat Harvey Pekar, un home 'corrent' a qui la vida no va tractar gaire bé però que va tenir la gran sort de poder donar sortida als seus impulsos creatius gràcies a l'amistat amb Robert Crumb, amb qui compartia la passió pel jazz.

Harvey Pekar serà recordat per la sèrie autobiogràfica American Splendor, que va començar a dibuixar-li Crumb i el títol de la qual també dóna nom a l'excel·lent pel·lícula, interpretada magistralment per Paul Giamatti, que en van fer Robert Pulcini i Shari Springer Berman.

Per a més informació, llegiu-vos les ressenyes que n'han fet, amb motiu del decés, els diaris Telegraph, El País o El Periódico. 

Som una nació!

Aquests dies els diaris han anat plens d'acudits referents a l'actual situació política del país. Amb brillantor, els ninotaires han anat esbossant fragments d'aquesta realitat i ens els han ofert amb una lucidesa que ja voldríem, moltes vegades, per als que ens representen. Avui, 10 de juliol, aquests són dos dels acudits que hi podrem veure publicats. La cara i la creu d'una mateixa moneda.

 

El primer, d'en JAP, surt publicat a El Punt, que a la seva edició digital té obert un canal, La punxa d'en JAP, des d'on podrem veure la resta d'acudits. El segon, d'en Tàssies, surt publicat a El Periódico. Per la seva banda, aquests dies a El Web Negre també hi trobem tot d'acudits referents a la sentència del Tribunal Constitucional i a les reaccions que ha provocat entre els polítics. Tot plegat no deixa de ser significatiu, si més no, de la bona salut de què gaudeix l'humor a casa nostra, que de moment no ens han retallat.

La sentència de l'Estatut i el Mundial. Avui, senyeres i estelades; demà banderes espanyoles... Qui mana? Qui fa la feina? Avui, a les 6 de la tarda, si més no, tothom a la manifestació! Pel dret a decidir.

4 Rius de Tinta al 4t Festival del Còmic de Torroella de Montgrí i l'Estartit

Aquest cap de setmana a Torroella de Montgrí i a l'Estartit celebren el 4t Festival del Còmic,  una iniciativa organitzada per l'Ajuntament de Torroella i la multinacional Panini, amb seu en aquest municipi.

Ahir a la tarda el col·lectiu 4 Rius de Tinta hi va ser present en un estand en el qual va repartir un centenar de revistes que recullen el treball de diversos membres del col·lectiu. L'experiència va ser positiva. Força gent s'acostava a l'estand interessant-se per la tasca del col·lectiu. D'altra banda vam aprofitar per exposar algunes il·lustracions. Esperem poder tornar-hi l'any vinent.

Aquí hi trobareu l'agenda d'activitats del Festival, que s'acaba avui diumenge.

L'Ornis a Cavall Fort

Aquest juny la revista Cavall Fort  ha publicat la primera aventura de l'Ornis -l'Orn infant-, amb històries curtes, autoconclusives, en les quals de moment no es plantegen grans epopeies, sinó uns petits traços de la vida del personatge, que, juntament amb els seus amics, fa el que faria qualsevol nen de poble: aprendre de la vida tot jugant al carrer.

L'Ornis és el nen que molts nens de ciutat, en sortir d'escola, no poden ser: un nen que fa vida al carrer, que hi juga amb els amics i experimenta en directe. No és un nen tancat a casa, davant d'una pantalla, que es relaciona amb els companys per xat o correu electrònic i té experiències bàsicament virtuals a través del joc. L'Ornis està a les antípodes de tot això. Aquest personatge, doncs, ens recupera un món que per sort encara subsisteix però que en determinats àmbits s'està perdent, i viu de la manera com ho han fet els herois infantils de tots els temps, cercant aventures al carrer, encara que siguin petites aventures.  

Curiosament, si ens fixem en la resta d'històries que s'expliquen en aquest número de Cavall Fort, no n'hi ha cap altra que compleixi les expectatives anteriors. Els nens que hi surten ho fan en entorns urbans o a dins de casa; la minsa disposició al joc o al contacte humà es palesa en una de les històries també. Els animals, per la seva banda, personatges insignes de la literatura infantil, viuen les seves pròpies aventures extravagants o bé ens acosten a la vida dels adults des de la perspectiva de la inadaptació. En algunes, en què els adults han passat a ser-ne directament els protagonistes, es debaten en qüestions que als nens els toquen de ben lluny: què hi fa a Cavall Fort, per exemple, en Manu Lacernet parlant dels seus conflictes amb els editors?

I arribats a aquest punt, jo em pregunto: aquesta adequació de la revista als temps actuals, no fa que perdi el punt d'atractiu que va tenir Cavall Fort  en altres moments, en què l'aventura era el reclam absolut per a l'entreteniment dels petits? L'Ornis ho recupera tot això. Aquest "món molt especial" en què viu el personatge no ho és tant perquè els insectes són gegants i fan de mascotes d'aus i mamífers humanitzats, sinó perquè el que viu l'Ornis és la infantesa ideal.

Un drama total

TV3, que sempre s'ha avançat a la resta de televisions de l'Estat pel que fa a l'emissió de sèries de dibuixos animats trencadores, actualment emet Un drama total d'illa (Total Drama Island), una sèrie de factura canadenca adreçada a un públic major de tretze anys en la qual vint-i-dos adolescents participen en un reality show envoltats de càmeres arran i arreu i vivint tot un seguit d'experiències que l'únic que aconsegueixen és treure la pitjor part de cadascun. Semblaria que, de rerefons, hi ha una crítica soterrada a aquesta mena de productes mediàtics que s'han incorporat, per saturació, a les nostres vides de manera tan espantosament natural.

Els personatges són un retrat fidel de la tipologia de subjectes que sol prendre-hi part. De moment, als capítols que hem vist, hi hem descobert els que tenen afany de lideratge i els que es deixen emportar pels primers per sobreviure, els que esbatussen i els esbatussats, els que tenen totes les de guanyar i els que tenen totes les de perdre, els que les canten clares i els que amaguen el cap sota l'ala...En aquest cas la ficció no supera la realitat. La reprodueix no sabem si amb un punt encara massa dolç, amb falta d'histrionisme i de mal gust. Cap on ens portarà, no ho sé. A la pàgina de publicitat de la sèrie se'ns explica el següent: "T'imagines 22 adolescents de ciutat que no tenen res en comú convivint 8 setmanes en el campament d'estiu més atrotinat i més ronyós dels boscos d'Ontario? T'imagines que, a sobre, es tracti d'un "reality show" amb reptes tan esbojarrats com ara llançar-se d'un penya-segat dins d'un llac ple de taurons? Un drama total d'illa transporta la realitat i la comèdia a un altre nivell! Històries d'amistat, d'amor, d'odi, de traïció, la tensió cada vegada és més evident, les càmeres sempre són a tot arreu... L'únic que és clar és que només hi pot haver un guanyador. Qui serà el que no acabarà al Moll de la Vergonya per convertir-se en l'estrella mediàtica més ridícula de tota la història?"

Hem de pensar, doncs, que el desenllaç no ha de ser gaire benèvol amb ningú? Tant de bo compleixi aquestes meves expectatives! De moment jo no me la vull perdre, per si de cas. La curiositat em mata.

La podeu veure al Canal Súper 3 els diumenges a les 12.05 i els dilluns a les 16.30.

Per a més informació, us convido a visitar el bloc de la sèrie (en anglès) perquè comproveu fins a quin punt puc tenir raó o això acabarà sent un producte autocomplaent com tants d'altres.

Premsa i còmics: les aventures d'en Siset, de nou, a Operació Iceberg

El diari El Punt, de Girona, va treure diumenge passat una nova aventura d'en Siset, la segona, amb el títol Operació Iceberg. L'autor, Jordi Codina Negre, que signa els seus àlbums com a J.C. Negre, és un advocat que ha dibuixat tota la vida, tal com explica al seu web, i ja des de ben petit li encantava llegir-se les aventures de Cavall Fort. De fet el seu estil és deutor d'una determinada línia promoguda des de sempre per aquesta publicació insígnia, una línia de la qual tenim els màxims exponents en el còmic franco-belga, que tants bons fruits han donat a Catalunya. El personatge, d'altra banda, té una estètica actualitzada: amb aquest tupè glamorós, no sé per què, em fa pensar en la línia de personatges desenvolupats a Cleopatra per Mique Beltran.

Fa  cinc anys, El Punt publicava la primera aventura d'aquest personatge, La llegenda del Tapís, que jo personalment vaig descobrir, amagat, a les lleixes d'una biblioteca.

Les aventures d'en Siset se situen a les comarques gironines. En aquest segon àlbum, aquest agent especial que treballa per a la Generalitat es veu enfrontat a un especulador immobiliari amb el canvi climàtic com a qüestió de rerefons. L'àlbum, de 56 pàgines, es distribuiïa gratuïtament diumenge passat amb el diari (el podrem adquirir a les botigues?) i ha estat editat conjuntament per El Punt i la Diputació de Girona, amb la col·laboració d'Espai Gironès.

L'autor explica a El Punt que ja té en marxa una tercera aventura. Des d'aquí només podem demanar que no trigui tant de temps a publicar-la.

Aquí podreu llegir la notícia sencera i una entrevista amb l'autor.

Còmics en una hora pel col·lectiu 4 Rius de Tinta de la mà de ComiCat

Els amics de ComiCat han fet un muntatge al seu bloc en el qual mostren el col·lectiu 4 Rius de Tinta durant el procés de creació de còmics en una hora, activitat que vam dur a terme aquest cap de setmana passat a la Fira MerCAT Tot Cat. La veritat és que ens fan molt bona propaganda. Són un sol. També donen testimoni de les signatures de còmics d'Aleix Saló i els germans Deamo i de l'activitat que va dur a terme Àlex Solà per ensenyar-nos com es fa un webcomic.

De l'esdeveniment, se'n va fer ressò Nació Digital, l'Agència Catalana de Notícies, directe.cat i el diari Avui, entre altres.

La trobada va ser molt profitosa per a tothom. Alguns ens vam veure per primer cop, després d'intercanviar correus, xerrar als fòrums, etcètera. També feia patxoca veure tants còmics editats en català, tot i que en faltaven un munt! -a ComiCat només hi havia els de Norma i Glénat-. Vam conèixer indirectament alguns projectes interessants -entre ells, aquest-.

En fi, només podem esperar que el proper any es torni a repetir i que la iniciativa vagi molt més enllà.