dissabte, 16 d’octubre del 2010

Les supernenes, a mercè de la indústria


Sovint ens queixem de l'afany dels nord-americans per reconvertir qualsevol èxit forà en un producte al gust del seu públic. El cinema és un mitjà ple d'exponents d'aquest tipus. Nikita, Abre los ojos o Dark water són tres exemples de procedències ben diferents que han acabat versionades pel cinema nord-americà.

En el cas de la sèrie de dibuixos animats Las supernenas, el procés ha estat invers. Creada per Craig McCracken a començaments dels anys noranta, l'any 1996 el projecte va interessar Hanna Barbera i Cartoon Network va començar a emetre-la el 1998. McCracken, per crear aquestes superheroïnes, admet haver-se inspirat, entre altres, en el Batman d'Adam West, en Mister Magoo, George de la jungla i, evidentment, l'anime japonès. L'any 2002 fins i tot se'n va estrenar una pel·lícula, en la qual s'aprofundeix en l'origen de les superheroïnes, que s'enfronten a un Mojo Jojo passat de voltes. Anys més tard, els japonesos en fan la seva pròpìa versió, que és la que es pot veure actualment a l'Estat espanyol, amb el nom de Las supernenas Z.

Las supernenas, sens dubte, són una de les millors sèries dels darrers anys. A part d'estar protagonitzada per uns personatgets d'allò més entranyables, tenen un punt de mala bava que les fa irresistibles. Las supernenas Z, en canvi, en són una mala còpia a l'estil Pretty Cure, en què aquests tres personatges han passat de ser uns cigronets terribles a esdevenir unes noies espigades que, endins d'uns vestits més adequats per ramblejar que per plantar cara al món, es barallen amb malvats de pega sense ni despentinar-se.


A qui se li va acudir aquesta reformulació dins dels estàndards de l'anime japonès més desgastat? Qui va decidir que aquests tres personatges havien d'abandonar l'estètica geometritzant dels orígens i reconvertir-se en un producte típic, sonso i sense extravagàncies estilístiques o de contingut inquietant per agradar als japonesos? Quines són les regles que ho han predeterminat?

Segur que, com jo, molts us deveu preguntar si calen tantes reformulacions. Per què no deixar com està el que està bé? Per què empobrir-ho? Per què?

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta


Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.