divendres, 18 de desembre del 2009

Allà on viuen els monstres: llibre o pel·lícula?



Avui s'estrena a les cartelleres, en català i en castellà, la pel·lícula Allà on viuen els monstres, de Spike Jonze, adaptació del conte del mateix nom de Maurice Sendak, publicat el 1963. Diversos diaris en parlen. A El Periódico, per exemple, Desirée de Fez explica l'aportació que fa la pel·lícula a aquesta història, que d'altra banda és un clàssic de la literatura infantil americana, i ens diu que el director "ha heretat l’argument del llibre i ha respectat el disseny dels seus monstres, als quals ha donat un plus de realisme. Però, aconsellat pel mateix Sendak, ha fet seu el conte. En una pel·lícula impossible de comparar amb altres títols per a tots els públics (l’adjectiu infantil no li fa justícia), Jonze crea un món fantàstic però estranyament real, dóna emocions complexes als personatges de la història –tant a Max (l’actor Max Records) com als monstres– i firma una poderosa reflexió sobre les primeres excursions en la infància al difícil món dels adults".

El bon fer del director ja és per si sol una garantia. D'ell recordo l'estranya però estimulant Cómo ser John Malkovich (1999) i l'encara més estranya Adaptation (2002). La primera, protagonitzada per John Cusack, comptava també amb la intervenció del mateix Malkovich. La segona proporcionava a Meryl Streep un paper per al seu lluïment personal que la feia difícilment oblidable.

Pel que fa a l'autor del llibre, Maurice Sendak, escriptor i il·lustrador, és considerat un renovador de la literatura infantil, per les aportacions que hi ha fet, entre altres coses, des del punt de vista il·lustratiu. Ha rebut molts premis: entre altres, dues medalles Caldecott (1964 i 1974), el Premi Hans Christian Andersen (1970) i el premi Memorial Astrid Lindgren (2003).

Una altra adaptació que caurà aviat als cinemes és l'Alícia de Tim Burton. Als vestíbuls de les sales de cinema ja s'hi comencen a trobar els panells publicitaris i evidentment, pel poc que n'hem vist però que ha estat suficient, el film tindrà, com sempre, el segell inconfusible del seu director. L'estètica i l'ètica de qui alguns consideren ja un perversor d'innocents. Bé, esperem que el resultat sigui semblant al que va aconseguir amb Charlie i la fàbrica de xocolata, basada en el relat de Roald Dahl del mateix nom, del qual ja es va fer una versió molt digna l'any 1971.

Arribats a aquest punt, em refermo en la idea que, posats a veure una pel·lícula basada en un relat, allò que més atreu és justament l'aportació pròpia del que s'hi posa i, en el cas de relats tan coneguts com el d'Alícia al país de les meravelles, més que no pas una fidelitat estricta, no ens satisfà encara més una re-creació del clàssic a partir de les obsessions pròpies de qui el versiona?


dissabte, 5 de desembre del 2009

Komic i Orn 4, novetats de Dolmen al desembre



Llegeixo a diferents llocs que Dolmen ja ha fet públiques les novetats editorials d'aquest desembre i, entre elles, n'hi ha dues de molt interessants: el primer número de la revista Komic o Kmic (de la qual us parlava dies enrere) i el quart volum de la sèrie Orn, de Quim Bou. Esperem que a partir d'ara a les llibreries especialitzades sàpiguen de què els parlem quan els demanem la revista.

divendres, 4 de desembre del 2009

Malalts als còmics



Feia temps que la lectura d'un còmic no em subjugava tant. M'acabo de llegir Epiléptico. La ascensión del gran mal, de David B., nom artístic amb què signa les seves obres Pierre-François Beauchard (nascut el 9 de febrer de 1959 a Nîmes). El còmic, en format de novel·la gràfica, està editat per Sins Entido i és una història crua, sense concessions, en què l'epilèpsia del germà del narrador és la raó de ser de tota una família que es mou a la deriva, a la recerca d'una cura inexistent.

És un còmic difícil de llegir. No tant per l'extensió -més de 350 pàgines- com per l'estil punyent, esfereïdor, dels seus dibuixos, en blanc i negre. És un relat angoixant, terrorífic, que ens remou per dins, que ens sacseja, ens convulsiona, ens fa viure de prop l'horror de la malaltia i la desesperança... L'epilèpsia és visualitzada com una mena de serp que s'entortolliga al malalt, el saseja per dins i li vessa per la boca: una espècie de monstre del mal que s'emporta la persona durant la crisi i la fa morir una miqueta, per acabar destruint-la, llevant-li l'ànima, la voluntat, les ganes de fer, de sentir i de viure.

Impressionants són les batalles reproduïdes en la imaginació de l'autor, els somnis, els fantasmes. Esfereïdor el retrat del germà en plena crisi. Impactants les conseqüències de tants tractaments fracassats. És un relat difícilment oblidable.

No és el primer còmic que llegeixo en què la malaltia és la protagonista. Recordo amb satisfacció les lectures d'Arrugas, de Paco Roca, o de Maria i jo, de Miguel Gallardo, que a diferència d'aquesta sí que et donen alguna cosa a què agafar-te. Una sensació semblant a Epilèptico em va provocar Madre, vuelve a casa, de Paul Hornschemeter, que tot i tenir un estil molt diferent, entre altres coses és acolorit, també aconsegueix angoixar-te i en algun moment desesperar-te. Totes elles, excepte Arrugas, són històries autobiogràfiques. Couen en molts moments. T'angunien i et fan reconsiderar la pròpia fragilitat.

Epiléptico va ser elegit el millor còmic per la revista Time i el millor llibre de no-ficció per Metacritic.

Sens dubte és una obra mestra.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Jimmy Liao



Jimmy Liao és un autor taiwanès nascut el 1958 que s'ha fet famós a tot el món gràcies als seus àlbums il·lustrats. Aquí en trobem d'editats per Barbara Fiore; en concret els següents: Desencuentros, El sonido de los colores (al qual pertany la il·lustració anterior), Secretos en el bosque i Hermosa soledad. En espanyol, a Mèxic també hi ha editada La piedra azul. Tot i ser àlbums il·lustrats, no són necessàriament llibres per a nens. En tots ells hi ha de rerefons la soledat, la incomunicació, el desarrelament, i com a contraposició, el món interior, que emergeix amb una magnificència sense mesura.

Les biografies d'aquest autor expliquen que inicialment va treballar en el món de la publicitat però que va ser arran d'una malaltia que va reencaminar la seva vida cap a la publicació d'aquests treballs. Ja són divuit els àlbuns il·lustrats i algunes més les versions que se n'han fet en l'àmbit dels musicals, el teatre i el cinema.

Llegiu-vos les ressenyes que he enllaçat a les publicacions esmentades per saber-ne més.

Es busca



Aquest novembre va sortir al mercat la revista Kòmic, editada conjuntament per Dolmen i Esquitx i que té la particularitat que és una revista de còmic per a adults íntegrament en català. A ComiCat llegíem el 20 de novembre que tres dies després, el 23, es presentava a Palma. Des de llavors l'he estat buscant infructuosament pertot arreu. A les llibreries especialitzades on he anat no en sabien res. Pel que vaig llegir d'alguns comentaristes de ComiCat, la revista es distribueix als quioscos i no a les llibreries. Però als quioscos de Girona que he trepitjat tampoc no en saben res. Llegeixo que es troba en un quiosc concret de Tarragona... Bé, tota una aventura!

Qui la trobi que m'ho digui.

dissabte, 28 de novembre del 2009

The Princess and the Frog



S'acosta Nadal i, com cada any per aquesta època, les cartelleres s'emplenen d'estrenes per al públic familiar. Una de les que s'anuncien com a èxit segur és The Princess and the Frog, l'últim film d'animació de la Disney. La pel·lícula té, per mi, una característica que la fa ineludible: és una autèntica pel·lícula de dibuixos animats. Des de fa quants anys no en produïa cap la Disney? Ja ni me'n recordo. Un altre dels al·licients és la música, de Randy Newman, compositor de qui hem de recordar les bandes sonores de Ragtime, The Natural, Toy Story, Monsters Inc. o Cars, entre moltes altres.  

Per primer cop a la història de la Disney la princesa del conte és de raça negra, cosa que ja ha portat controvèrsies, deixant de banda que el títol original semblava que havia de ser The Princess Frog (La princesa granota) i que es va canviar perquè podia fer pensar que es considerava que les dones negres són lletges. La pel·lícula ha estat ambientada a Nova Orleans, zona devastada pel Katrina l'agost del 2005 i poblada majoritàriament per famílies negres. A més a més, la fada madrina de la princesa resulta ser una sacerdotessa budú que té com a company de fatigues un cocodril. Són trets aquests que poden fer que inconscientment es doni una idea de la comunitat negra als Estats Units plena de tòpics i, per tant, fins a cert punt racista?

Disney, per la seva banda, presenta la pel·lícula com un producte sofisticat però fresc, visualment potent i musicalment espectacular, amb una protagonista, la princesa Tiana, que vol ser una mena de nou referent: una dona intel·ligent, complexa, independent, apassionada i moderna..., propera a la Bella de La bella i la bèstia o a l'Ariel de La Sireneta. Una noia d'avui, en definitiva.

Bé, com diuen altres crítics menys susceptibles, la pel·lícula no deixa de ser un producte típic de la Disney, en què la protagonista viu una història basada en un conte clàssic (tot i que amb l'argument renovat) acompanyada d'animals parlants. No intenta ser una crítica social ni un al·legat de res. És un producte més per a distracció de petits i grans.

divendres, 27 de novembre del 2009

Bernar Yslaire o el preciosisme inútil



M'acabo de llegir el primer volum d'El cielo sobre Bruselas (antes), de Bernar Yslaire, i no m'ha deixat amb ganes de continuar amb el que ve després: El cielo sobre Bruselas (después). És un treball del 2006 que dies enrere vaig trobar en un espai destacat d'una llibreria especialitzada de còmics de Barcelona, tot i no ser novetat ara mateix, potser aprofitant que l'any vinent es llançarà al mercat Le ciel au-dessus du Louvre. No vaig poder resistir la temptació de llegir-me'l. El dibuix és preciós. Però igual com m'ha passat amb altres treballs d'autors que excel·leixen per la seva habilitat com a dibuixants (Manara en general i Bilal en alguns moments en són un clar exponent), en contraposició, l'argument m'ha semblat d'allò més inconsistent. I és una pena, perquè intenta abordar un període de la nostra història recent que encara no ha tingut el desenllaç desitjat i que des del punt de vista argumental podia donar molt de si: el moment immediatament anterior al desplegament de tropes americanes a l'Iraq. Recordo que va ser un moment de mobilitzacions generals a tot Europa, i així es reflecteix al còmic. La gent inundava els carrers per manifestar el seu rebuig a la política de Bush, amb la intenció d'aturar una guerra que era a punt de començar.

Al còmic, s'hi barregen massa coses, i malament. Els dos personatges principals (una mena d'àngel jueu com podien ser-ho els àngels de la genial pel·lícula de Wim Wenders El cielo sobre Berlín i una activista àrab a punt de fer una matança) es mouen constantment entre diverses aigües. Hi ha referències al genocidi dels jueus a l'Alemanya nazi (l'origen de l'àngel); s'esmenta John Lennon i Yoko Ono i la seva bed-in a l'Hotel Hilton per manifestar la seva oposició a la guerra del Vietnam; la lletra d'Imagine acompanya algunes escenes crues al començament; el terrorisme islàmic apareix com una reacció a la desesperada d'un col·lectiu confós que només veu en la venjança (i en la guerra santa) un cert punt de consol a les seves misèries; el sentiment antibel·licista a Europa, amb un escenari de manifestacions, es contraposa a la política sorda i implacable de Bush... L'episodi del polvo, com a esdeveniment que lliga el passat i el futur dels personatges en primer lloc i de la història de la humanitat en segon no deixa de ser un truc pretenciós i força frívol com a manera de canviar si més no el futur dels protagonistes.

D'Yslaire m'agraden sobretot els primers volums de Sambre, que tenen una força visual i argumental magnífiques. No defalleixo en la recerca per continuar llegint-li coses interessants.

dissabte, 21 de novembre del 2009

La dama y la muerte, seleccionada per competir als Oscar



Llegeixo a El Periódico que la cinta en 3D La dama y la muerte, dirigida per Javier Recio i produïda pels estudis andalusos Kandor Graphics (Kandor Moon) i Green Moon, ha estat seleccionada entre les deu finalistes per a la 82a edició dels Oscar en la categoria de curts d'animació. Un dels productors del film és l'actor Antonio Banderas. El curt, que narra el camí d'una àvia cap a la mort, opta a convertir-se en un dels cinc nominats que lluitaran per l'Oscar juntament amb produccions com l'australiana The Cat Piano, les franceses French Toast i Logorama, la irlandesa Granny O'Grimm's Sleeping Beauty, la polonesa The Kinematograph, la britànica A Matter of Loaf and Death (del director Nick Park, quatre vegades guanyador d'una estatueta amb les històries de Wallace and Gromit), Partly Cloudy, dels estudis Pixar, la canadenca Runaway i l'holandesa Variete.

Pel que fa als llargmetratges d'animació, sempre segons El Periódico, hi ha nominats Up, Los mundos de Coraline, Ponyo i Monsters vs. Aliens.

Disney Channel o què veuen els nostres fills



Un dels pitjors canals de televisió infantils i juvenils ara mateix és Disney Channel i curiosament és un dels més vistos pels nostres fills. El producte estàndard que ofereix compleix totes les expectatives d'un públic fàcilment enlluernable:  adolescents especials -o canten o són mags o viuen en un iat envoltats de tota mena de fastuositat- que, tot i ser especials, tenen els mateixos problemes que els adolescents corrents, i ensopeguen però sempre se'n surten! Hannah Montana, Jonas Brothers o els mags de Waverly Place han passat a ser els ídols d'aquests nens amb tanta pressa per créixer. El que ofèn, però, no és el tipus de producte, sinó la manca d'enginy i d'intel·ligència d'uns guions fàcils i recurrents, que exploten fins a l'esgotament uns trucs d'allò més rovellats, senzillament perquè als guionistes no els cal trencar-se el cap, perquè l'èxit, propiciat més que res per una campanya de màrqueting difícilment defugible, ja és segur.

Enmig d'aquest panorama desolador, a Disney Channel sobresurt, però, una sèrie de dibuixos animats divertidíssima, que protagonitzen dos germanastres amb el cervell d'un geni, capaços de crear els artefactes més sofisticats per defugir l'avorriment en què es veuen immersos durant les vacances estiuenques: Phineas i Ferb. Phineas és l'extrovertit i Ferb, el silenciós (si arriba a parlar durant l'episodi, amb prou feines dirà una frase o dues). Candance, la germana gran, se les veurà i desitjarà per trastocar les seves epopeies creatives, entestada a caçar-los in fraganti perquè la mare els renyi. I mentrestant Perry l'ornitorinc, la seva mascota, que en realitat és un agent secret, lluitarà contra la bogeria del doctor Doofenshmirtz, obsedit a destruir el món i que generalment el que acaba destruint són les creacions dels germans abans que Candance pugui mostrar-les a la seva mare. Els episodis, a més a més, són complementats per uns números musicals que emulen sovint diferents exponents del cinema musical d'ahir i d'avui. Dins l'acció acostuma a haver-hi almenys una persecució trepidant i el desenllaç, tot i predictible, té un punt d'humor genial.

La sèrie es va estrenar al 2008 als Estats Units. Els creadors, Dan Povenmire i Jeff Swampy Marsh, han rebut diferents premis i nominacions des que es va estrenar, entre ells un premi Emmy l'any 2008 per la cançó I Ain't Got No Rhythm (Jo no tinc ritme). Ara mateix hi ha un joc per a Nintendo amb el mateix nom de la sèrie i es preveu que pròximament n'aparegui un altre per a Wii.

Aquí hi trobareu un dels temes musicals més famosos.

dimecres, 18 de novembre del 2009

El amor duele, de Kiriko Nananan



El amor duele (Ponent Món) és un recull de vint-i-tres històries, a manera de pinzellades, en les quals els personatges, joves tots ells, experimenten el vessant menys idíl·lic de l'amor. Les primeres no deixen de ser un traç gruixut, amb alguns tòpics, de situacions que ja hem vist reproduïdes altres vegades, però a mesura que anem avançant en la lectura els arguments van adquirint consistència i els traços gruixuts es van matisant. El resultat, llavors, esdevé força satisfactori.

I és que Kiriko Nananan, de qui ja coneixíem Blue, editat també per Ponent Món, aprofita per entreteixir, història rere història, una teranyina de sentiments ben variats: l'enyor, la melangia, la sensació de buit, el sentiment de pèrdua, el desencant, la rutina en la relació, l'avorriment, el sexe com a negoci, joc fructífer o escapatòria, la mentida, la sinceritat, el desig d'estabilitat, la ingenuïtat, etcètera, en uns personatges que no tenen la profunditat dels joves de les novel·les d'Haruki Murakami, però sí comparteixen un cert nihilisme, que al còmic els personatges conjuguen a favor seu.

I a sobre Kiriko Nananan ho fa amb una simplicitat en el dibuix, de línies primes i elegants, contraposant moltes vegades el blanc i el negre i matisant-los amb grisos ben col·locats, que fan de les vinyetes petites estampes. I amb una habilitat a alternar el primeríssim pla i el pla general, ens acosta a les situacions en els moments més intensos, fragmentant-ne l'escenari, fins a descobrir-nos-en detalls amb què es va modelant la nostra percepció, portant-nos aquí i allà sense estridències, amb mesura, i tot seguit ens n'allunya, deixant-nos amb el suspens que aconsegueixen uns finals gens rotunds, oberts.

Una autora interessant dins aquest corrent anomenat nouvelle manga, tant o més que Kan Takahama.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Fun Home, un tragicòmic familiar, d'Alison Bechdel



Per a una lectora hètero de còmics com jo, Ralf König i Alison Bechdel són els autors més representatius de temàtica homosexual en aquest mitjà. Potser perquè són dos autors que han aconseguit que les seves històries arribin a connectar amb un públic no necessàriament homosexual. (Ralf König, en algunes entrevistes, explicava com se sorprenia ell mateix de la quantitat de fans femenines que té; Alison Bechdel és una de les poques autores lesbianes, si no l'única, que podem trobar a les biblioteques.) Sigui per la raó que sigui, són a hores d'ara els primers referents que em vénen al cap quan parlem d'autors que aborden aquesta temàtica al còmic.

De fet, l'homosexualitat ja fa temps que va deixar de ser un tema latent (o el contrapunt còmic) en les diferents formes d'expressió culturals i cada cop més ocupa un lloc destacat en la cultura de masses, és a dir, la televisió i el cinema. Malgrat l'aparició de la sida, que va suposar un pas enrere en l'acceptació del col·lectiu gai, o potser a conseqüència d'ella, pel revulsiu que va significar a partir dels anys noranta per a la cultura, amb un seguit de productes que abordaven la temàtica gai lligada amb aquesta malaltia, el cas és que ara mateix no hi ha sèrie d'èxit on no s'abordi l'homosexualitat (masculina o femenina) d'alguns personatges amb una naturalitat de vegades que ja voldríem en la nostra vida diària. No sé si al darrere de tot això hi ha més un afany per fer productes políticament correctes o bé el fenomen respon al major pes social i econòmic del col·lectiu gai en les darreres dècades. L'explicació de tot plegat la deixo als especialistes.

A Fun Home, editada en català per La Magrana en format de novel·la gràfica, l'homosexualitat s'aborda en forma autobiogràfica. Alison Bechdel (lesbiana declarada) ens en parla explicant-nos com va marcar la seva pròpia vida, la del seu pare (un homosexual reprimit) i la de la resta de la família. En aquest relat l'autora contraposa la seva vivència personal a la vivència del seu pare. Dues generacions i dues maneres diferents d'afrontar-la. El pare, reprimint-la. La filla, autoafirmant-la i gaudint-la. Aquesta contraposició, però, no es produeix de manera tan feliç. Alison ens n'explica el recorregut, a partir d'un fet dramàtic, el suïcidi del seu pare, que la porta a reflexionar sobre allò que no deixen de ser els temes de sempre (la vida, la mort, l'autorealització personal, la felicitat, la desgràcia...) i ens fa partíceps de la complexitat de cada situació i de les conseqüències que han tingut totes elles en el si de la seva família.

Fun Home suposa la consagració d'aquesta autora, de la qual coneixíem la sèrie de tires còmiques Unas bollos de cuidado, publicada per La Cúpula, un treball interessant en conjunt però que evidentment no té la complexitat (i profunditat) d'aquest altre.

dijous, 12 de novembre del 2009

Inside Moebius



Llegeixo a diferents blocs que Moebius ha estat de gira aquests dies per l'Estat espanyol presentant el primer tom d'un dels seus treballs més personals, Inside Moebius, editat aquí per Norma Editorial, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Diversos mitjans se n'han fet ressò, entre ells el diari El Mundo, que en la seva versió digital publica aquesta entrevista i l'acompanya d'un reportatge igualment interessant on fa un repàs de la trajectòria d'aquest genial autor. Així mateix, el diari El País també li ha fet una entrevista en què Moebius manifesta les seves reticències amb el manga. A l'Estat francès també van aparèixer al seu moment tot un seguit d'informacions a l'entorn de la publicació d'aquesta obra. A Univers BD, un referent en llengua francesa per a tots els aficionats al còmic, hi trobem una entrevista, publicada al maig del 2008, en què l'autor parla dels homes -Moebius/Giraud- que s'amaguen darrere de les seves creacions i ens explica les motivacions d'Inside Moebius, de la qual ja s'han editat cinc volums i encara continua oberta. Segons  explica, amb aquesta obra ell mateix, acompanyat dels seus personatges, s'endinsa al Desert B i fa un recorregut que, segons diu, "C’est une vision impressionniste, subjective et humoristique de l’humeur passagère dans le rapport au dessin et à la narration: il n’y a pas de scénario, ni de projet d’histoire, je fais simplement avancer des personnages par le dessin avec, en toile de fond, l’état dans lequel je me trouve. Je dégage donc une certaine forme de réactivité par rapport à la pression du monde qui m’entoure. C’est à la fois ténu et expérimental, c’est pour cela que je parle d’impressionnisme".

De Moebius/Giraud, una llegenda viva del còmic com se'l defineix sovint, allò que he seguit més fidelment ha estat el seu particular univers futurista més que no pas l'èpica sui generis dels seus westerns, de la mà del tinent Blueberry. Les delirants aventures d'Arzach o de Mayor Fatal a El garaje hermético ens mostren un autor amb maneres de brètol incorregible que es repeteix a L'Incal, aquest cop amb guió d'un altre clàssic, Jodorowsky, i se suavitza a sèries com ara El mundo de Edena. Les seves aportacions al món del cinema en films com Alien, Tron, Willow o El quinto elemento tampoc no deixen indiferent.

Si voleu tenir més informació sobre Inside Moebius, cliqueu aquí.

No us perdeu l'article que hi dedica Álvaro Pons a La Cárcel de Papel.

dilluns, 2 de novembre del 2009

L'arbre vermell, de Shaun Tan



Barbara Fiore Editora sempre s'ha caracteritzat per publicar llibres il·lustrats amb una exquisidesa que difícilment trobes en altres editorials. Un dels últims treballs que m'ha caigut a les mans és aquest llibre, L'arbre vermell, de l'australià Shaun Tan, el cinquè d'aquest autor, que vaig descobrir per primer cop amb Emigrantes, editat també per Barbara Fiore en llengua castellana.

L'arbre vermell podria ser un llibre d'autoajuda. De fet, condensa en molt poques pàgines allò que els psicòlegs es dediquen a explicar prolixament en els seus manuals. Ara bé, a banda d'això, que no deixa de ser una mena de broma immerescuda, aquest llibre sí que és un conte il·lustrat per a adults (tot i que els nens també el poden disfrutar), amb un text mínim però essencial i unes il·lustracions que són una meravella, entre altres coses per la màgia que destil·len.

L'arbre vermell és una metàfora del revifament de les il·lusions, de la recuperació de l'esperança, una crida a l'optimisme. L'obscuritat, la incertesa, la soledat, davant del que és inevitable, són subjugats a un afany de viure per sobre de qualsevol altra cosa. Una obra absolutament recomanable.

Barbara Fiore té editades altres obres d'aquest autor imprescindible: Los Conejos, Contes de la perifèria i La cosa perduda.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Shin Chan al Saló del Manga



Enguany el Saló del Manga ret homenatge al malaguanyat Yoshito Usui, el creador de Shin Chan, amb una exposició en la qual han col·laborat Planeta DeAgostini i Luk Internacional, feta a partir de divers material gràfic i de merchandising. A banda d'això hi ha previst organitzar una taula rodona per donar a conèixer els altres treballs d'aquest autor, menys coneguts, i projectar els millors episodis de la seva sèrie estrella.

Shin Chan va arribar al nostre país de la mà de TV3, que va començar a emetre-la en horari infantil uns quants anys enrere. El fenomen Shin Chan va esdevenir d'unes proporcions semblants al de Dragon Ball. Fans i detractors van fer que la sèrie assolís un èxit brutal. La incorrecció d'aquest nen de cinc anys va ser present en més d'una tertúlia o article d'opinió on psicòlegs i pedagogs deien la seva pel que feia a la nefasta influència d'aquest personatge en els nens.

Per mi Shin Chan sempre ha estat una sèrie per a adults. Irreverent, sarcàstica, verinosa, genial... La capacitat d'aquest nen per desmuntar les més resistents estructures d'una societat hipòcritament perfecta, confusament ordenada, veladament injusta, eren la bomba de rellotgeria que més esqueia a un públic adult, que assistia desconcertat a aquest retrat sense pietat de les pròpies petiteses, despullats com ens mostrava davant la ridiculesa, indefensos als ulls d'aquest nen massa despert, predictibles i vulnerables, capritxosos i tremendament avorrits.

Mai una sèrie amb nen havia aconseguit un retrat tan descarnat del món dels adults.


dijous, 29 d’octubre del 2009

Arròs covat: el preludi d'un fenomen?


Aquest setembre passat TV3 va estrenar la sèrie d'animació per a adults Arròs covat, de Juanjo Sáez, que va en camí d'esdevenir un fenomen de masses. Des de la seva aparició, la sèrie ha rebut lloances de tot arreu; al Facebook ja compta amb més de 2.800 fans; a Internet se situa entre els cinc programes més vistos dels que emeten TV3 i el Canal 33; té un bloc, que és un dels més llegits dels que ofereix la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i, fa uns dies solament, ja s'anunciava una nova temporada, amb 13 capítols més.

El Xavi, la Sònia, la Luz, en Lluís, en Ricard i la tieta Paquita ja comencen a formar part del nostre imaginari. Arròs covat, tot i ser una sèrie molt barcelonina (la ciutat hi és molt present), ha estat capaç de connectar amb un públic jove de Barcelona i d'una mica més enllà. Internet ha tingut molt a veure amb aquest èxit, ja que a la televisió Arròs covat s'emet a horaris força intempestius. A més a més, el boca-orella ha fet que entre els seguidors hi hagi gent de fora de casa nostra. Amb tot plegat, Xavi Masdéu està esdevenint una icona del conflicte de fer-se gran. Amb un dibuix d'estil modern, de traços simples, infantils, amb uns personatges de cares inexistents marca de la casa, un acompanyament musical encertadíssim, un llenguatge que no té complexos a l'hora de reflectir la llengua del carrer i, sobretot, guions intel·ligents i moltes dosis d'enginy, Juanjo Sáez ens ha demostrat que aquest tipus de sèries també tenen un públic.

La idea en si ja és una troballa. Arròs covat, que jo recordi, no té cap altre precedent a l'Estat espanyol. (Si no és així, corregiu-me.) ¿Marcarà escola, a la manera com ho han fet a tot el món els Simpson, per exemple? Esperem, si més no, que se sàpiga aprofitar degudament aquest boom i que en un futur a la nostra televisió puguem gaudir de productes -joves i no tant- amb tanta capacitat per connectar i de tanta qualitat com aquest.

Si voleu veure els capítols que s'han emès per televisió fins al moment, aneu aquí.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

L'última dècada del còmic al País Basc


Gràcies a Diario de lectura de cómics Jiro Taniguchi m'assabento que la Xarxa de biblioteques de Donòstia acaba d'editar la guia Komik10 : Euskal komikia azkeneko hamarkadan = El cómic vasco de la última década, en la qual fa difusió del còmic basc editat els últims deu anys. Segons el text del bloc referit a la guia, "A més a més de la ressenya de l'obra i una breu biografia dels autors, té una introducció de Juan Manuel Díaz de Guereñu, en la qual repassa l'evolució del còmic basc on són referència noms com Trama, Habeko Mik, TMEO, Astiberri... Per Díez de Guereñu principalment el mercat del còmic i les seves característiques condicionen la situació actual del còmic basc, que viu alhora la millor i la pitjor situació de la seva història". I continua dient: "La guia conté també un resum de les Jornades que se celebren a Donòstia-Sant Sebastià des de l'any 2004 fins a l'actualitat. Molt bones resssenyes d'autors i obres molt interessants, reflex de la vitalitat d'aquest gènere al País Basc".

Una bona notícia que s'afegeix a la que ens dóna ComiCat sobre la publicació del tercer número del butlletí Carabàs (El butlletí familiar de la biblioteca) per la Xarxa de biblioteques de Girona: un monogràfic sobre el manga, que recull un article de Rosa Montañà descriptiu de les característiques principals del gènere, del perquè del seu èxit entre els adolescents i una ressenya d'alguns títols i autors importants.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El contador de contes i Millennium



Hi havia una vegada tres nens molt inquiets que viatjaven en un vagó de tren acompanyats de la seva tieta. La tieta intentava entretenir-los explicant-los històries moralitzants que no feien altra cosa que avorrir-los sobiranament. I els nens, per divertir-se, feien tota mena de malifetes dins el vagó. Fins que el viatger que seia davant seu va decidir intervenir-hi i va començar a explicar-los un conte una mica estrany -però d'allò més divertit- en què una nena, a força de fer bondat, acabava devorada per un monstre!

Aquest conte, quan el vaig llegir, em va fer pensar molt en la saga Millennium, de Stieg Larsson, en què dones bones acaben devorades per monstres inclements i dones dolentes acaben sortint-se'n. I quan dic bones i dolentes no ho dic en el sentit literal de les paraules -ja m'enteneu-; dic bones en el sentit de corrents i dolentes en el sentit de marginals.

Què té aquest tipus de literatura que ens enganxa? Doncs, a banda d'una història ben construïda, situacions d'enjòlit portades magistralment d'un llibre a l'altre i uns personatges -estranyament propers alguns- amb dilemes interessantíssims, té la capacitat d'anar més enllà del que seria una trama de novel·la negra de l'estil més pur. A partir de les vivències dels seus protagonistes ens qüestionem la fortalesa d'allò que podríem anomenar els pilars bàsics de la nostra civilització, i se'ns descobreixen realitats paral·leles que se sustenten paradoxalment en aquests pilars, que són capaces d'erosionar-los sense que es noti. (Us sona això?) I alhora ens parlen d'actituds, valentes o covardes, convencionals o alternatives, davant d'això, davant la vida en general, que ens aporten un ventall variadíssim d'existències. Ens diuen, en definitiva, que no hi ha un únic camí i que, potser, els camins traçats de sempre ja no són (els únics) viables.

Més pessimisme hi ha, potser, a les novel·les de Henning Mankell, que de la mateixa manera com es feia a la pel·lícula No country for old men, dels germans Cohen, ens presenten homes (o dones) incapaços d'abordar els nous reptes d'una societat que ha evolucionat fins en les formes de violència. Aquí la història és diferent. El desencant és més palpable.

Avui s'estrena la segona part de Millennium als cinemes. A més a més s'estrena en català. No podia deixar de referir-m'hi.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Exposició: Maus. Relat d'un supervivent, d'Art Spiegelman



Del 5 al 27 d'octubre, a la Biblioteca Antònia Adroher de Girona podem veure l'exposició Maus. Relat d'un supervinent, d'Art Spiegelman, sobre la novel·la gràfica del mateix nom que va ser premi Pulitzer l'any 1992 i que té com a tema central el genocidi dels jueus als camps d'extermini nazi. Avui justament conclou a la Biblioteca Pública de Salt l'exposició Palestina i Iraq als ulls de Kalvellido i Azagra, de la qual ja us parlava dies enrere, i ens anuncien que tindran aquesta altra exposició sobre Maus del 3 al 24 de novembre. Segons el calendari que ens facilita la web de les Biblioteques Públiques de Catalunya, ja ha estat al llarg d'aquest any i serà fins l'any vinent en diferents indrets de les comarques catalanes (més de 100) i va acompanyada d'una selecció bibliogràfica, una guia de lectura i una guia didàctica.

El projecte és una producció conjunta d’Inrevés Edicions i la Subdirecció General de Biblioteques, que compta amb la direcció artística dels dibuixants Pere Joan i Max.

Aquí podreu completar-ne la informació, consultar el calendari de localitats on es farà i descarregar-vos la guia de lectura i la guia didàctica. A més a més, podreu accedir a un seguit d'enllaços d'allò més interessants: un documental de RTVE sobre la novel·la gràfica, un seguit de vídeos sobre Maus i el fòrum Què llegeixes, entre altres.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Els 50 anys d'Astèrix o una crònica de la nostàlgia



Als anys seixanta i setanta, la mainada jugàvem al carrer, vèiem molta tele i llegíem tebeos i els clàssics il·lustrats de Bruguera (Mujercitas, Alicia en el país de las maravillas o les aventures de Sissí per a les nenes; Sandokan, Miguel Strogoff o Un capitán de quince años per als nens).

Els tebeos que entraven a les cases també eren predominantment de Bruguera: Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, Pepe Gotera y Otilio... Però n'hi havia d'altres, els Astèrix, Umpah-pah, Tintin Lucky Luke, que vaig tenir la sort de conèixer gràcies a un tiet llegit que els havia abandonat, amb la seva infantesa, al fons d'un armari a casa dels avis. Quantes hores vaig passar rellegint-me aquells àlbums magnífics: a tot color, enormes, divertidíssims! Encara els conservo, esgrogueïts, amb els lloms destrossats i les vores de les tapes dures rosegades. Formen part d'un tros entranyable de la meva infantesa que han recollit els meus fills.

Cinquanta anys d'Astèrix, Obèlix i el poblat de gals irreductibles que em porten un munt de records, tones i tones de nostàlgia. Amb ells vaig créixer i em vaig fer gran. I ells continuen resistint, en un món on cada cop més la mainada ja no juga al carrer, sinó a dins de casa, encara mira molt la tele i... continua llegint-se les aventures d'aquests gals que han envellit d'allò més bé.

Per celebrar aquest magne esdeveniment, dijous vinent, 22 d'octubre, es posa a la venda L'aniversari d'Astèrix i Obèlix. El llibre d'or, amb dibuixos inèdits de Goscinny. Tres milions i mig d'exemplars repartits en quinze països de tot el món. Serà un àlbum diferent, amb històries curtes, que faran referència a l'aniversari. París, a més a més, acollirà una exposició, a partir del 28 d'octubre, amb originals d'Albert Uderzo i textos mecanografiats del mateix Goscinny. També s'exposaran algunes paròdies de l'art pictòric protagonitzades pels dos gals i s'han editat segells commemoratius de l'esdeveniment. Durant un any França celebrarà les noces d'or d'aquesta saga amb actes ben diversos.

No sé com serà el món d'aquí a cinquanta anys. Espero, però, que els còmics dels meus fills passin a mans d'altres nens que els puguin disfrutar tant com jo.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Presentació de Cómics 2.0


El dissabte 10 d'octubre a Barcelona va tenir lloc la presentació del llibre Cómics 2.0,  una antologia del webcòmic en la qual diversos autors, entre més o menys consagrats i principiants, ens fan arribar els seus treballs. A l'acte, que s'ha promogut fins i tot a les xarxes socials (mireu aquí, si no) hi va assistir Meri Gil, que en dóna informació de primera mà al seu bloc. A més a més, podeu accedir al vídeo de la presentació clicant aquí.

Abans d'aquest acte, però, la notícia de l'edició d'aquest llibre ja va sortir a la premsa diària. El Mundo se'n va fer ressò dies enrere amb l'article El salto de la pantalla al papel, en el qual s'explica la presentació feta a Madrid i se'ns parla del responsable màxim del projecte, David Prieto.

Un total de 67 autors exposen els seus treballs, entre els quals hi ha els esmentats al diari: Monteys, Aitor Eraña, Morán, i Àlex S. Roca. Xavier Àgueda, dibuixant d'El Listo, prologa el llibre.

Una plataforma, el webcòmic, amb cada vegada més adeptes, que permet que els autors puguin difondre la seva feina sense haver de passar pel filtre de les editorials i que els lectors la puguin conèixer sense haver de gratar-se la butxaca.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

La crisi de Ponent Món



Llegeixo a La Cárcel de Papel un comunicat de Ponent Món en què demanen als lectors que els ajudin a superar la crisi comprant algun àlbum dels editats fins ara.  Expliquen, a més a més, que alguns dels projectes que tenien a la vista publicar trigaran a sortir. És una pena tot plegat. Ponent Món és una de les petites editorials amb una línia de publicacions més coherent i una qualitat fora de tot dubte. Gràcies a Ponent Món els lectors de còmics del país hem pogut accedir a autors que d'una altra manera no sé si ens haurien arribat. Alguns dels comentaristes del comunicat es queixen del preu dels àlbums, del fet que poc després d'haver tret segons quines publicacions es trobessin que eren reeditades en format més barat, etc. Jo l'única queixa que els podria fer és que hagin esperat a publicar les obres en versió catalana un cop han comprovat l'èxit de la castellana.

Jiro Taniguchi, Kan Takahama, Fréderic BoiletBenoit Peeters, entre altres, han estat les descobertes possibles que han fet que em miri el manga japonès -o no- amb uns altres ulls. La quotidianeïtat d'algunes històries, la màgia sublim d'altres, una visió particular del sexe i les relacions amoroses, la dona, els joves, la història del Japó, s'han anat desgranant en un seguit de còmics que han enriquit el gruix de publicacions amb una aportació especial. I és aquest afany d'especialitat el que ha fet de Ponent Món una editorial de relleu.

Esperem que se'n surtin. Jo, per si de cas, em compraré La montaña mágica, que encara no tinc.

divendres, 9 d’octubre del 2009

A mi tampoc m'agrada l'Amenábar



Llegeixo divertida a El País que Jordi Costa (crític de cine) i Darío Adanti (dibuixant) treuen amb Glénat Mis problemas com Amenábar, un còmic ja publicat per entregues a la revista Mondo Brutto que recull la particular obsessió d'aquest crític de cine per un director que, segons ell, l'únic que fa és "generar consens" quan "en l'art el consens és una cosa que no té lloc". "Això està bé per als conflictes socials", continua dient a El País, "Però de l'art s'espera que fascini uns i irriti els altres. El consens no és necessàriament un valor, Per això dic que és l'11-S de l'art. Perquè s'ha convertit en un model per a gent que ha vingut després que creu que ser neutre, inofensiu, és una cosa bona".

Grans paraules les de Jordi Costa! Difícilment es podria haver explicat millor l'efecte Amenábar. Jo, com ell i d'altres, sóc de les que van dient amb la boca petita que no m'agrada l'Amenábar.Cap de les pel·lícules que li he vist ha aconseguit convence'm. Aquest ascens escandalós d'un director trampós com ell, amb una allau de fanàtics al darrere que el veneren com a difusor de veritats, més aviat m'irrita. No vaig poder amb Tesis, vaig tornar a intentar-ho amb Abre los ojos (la d'aquí i l'americana)vaig aguantar amb paciència fins al final matusser de Los otros i ja em vaig acabar d'emprenyar amb el discurs a una sola veu de Mar adentro. No crec que faci un nou intent de reconciliació amb Ágora.

Avui sóc feliç d'haver gosat compartir la meva disensió amb tots vosaltres.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Connexió Papyrus



Connexió Papyrus no és el títol d'un còmic, tot i que ho podria semblar. És una mena d'espai paradisíac que s'acaba d'inaugurar a Celrà (Gironès) on els llibres no volguts tenen una última oportunitat abans d'acabar a la trituradora. Llibres usats esperen, ben ordenats en prestatgeries disposades per atreure ànimes voraces, que una mà se'ls endugui per només 2 euros! Allà hi trobareu de tot: llibres cedits per biblioteques o donats per particulars, bíblies, diccionaris, manuals d'idiomes, enciclopèdies, llibres de poesia, novel·les, contes infantils, relats per a joves, assaigs, llibres de viatge, biografies... i algun còmic de Zipi i Zape o de Mortadel·lo i Filemó. Alguns estan molt ben conservats, d'altres encara els trobem a les llibreries... Si us en feu socis, us guardaran allò que us interessi.

Obren cada dissabte, de 4 a 7 de la tarda. El lloc, al costat de La Fàbrica. Estan recollint fotografies, dibuixos, qualsevol cosa, de gent llegint i en volen fer una exposició al novembre. D'altra banda, tenen previst convocar un concurs properament de logos per a aquesta iniciativa i ja han programat activitats com tallers de cartró, etc.

Aquí hi trobareu més informació.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Infants terribles


Les últimes converses que he mantingut últimament amb Meri Gil m'han portat a revisar algunes de les coses que vam fer plegades. Entre altres, m'ha fet gràcia retrobar-me amb un personatge molt sentit, en Július, a l'hemeroteca digital de Ciutat Oci, web en el qual vam col·laborar entre els anys 2006 i 2007, publicant-hi Les tires d'en Július. En total, 12 tires.

Július era una mena d'infant terrible que pretenia emular, encara que fos a distància, les trapelleries dels genials Totó, Calvin o Shin Chan. La seva germana, Adriana, no es quedava enrere. Els pares, la cangur i el seu xicot acabaven d'amanir l'entorn d'aquest personatge. No ens inventàvem res, però ens ho vam passar bé fent-les. A l'encapçalament, teniu l'última tira que hi vam publicar. Si voleu llegir-vos-en la resta, aneu aquí.

(Espero que a la Meri no li faci res que us ho ensenyi.)

dijous, 1 d’octubre del 2009

Exposició sobre Palestina i Iraq per Azagra i Kalvellido a la Biblioteca de Salt


M'assabento per Quim Bou que el pròxim 5 d'octubre s'inaugura a Salt, a la sala polivalent de l'edifici de la Coma Cros, l'exposició Palestina i Iraq als ulls de Kalvellido i Azagra i que a les 19.30 hi haurà una conferència de premsa del mateix Azagra.

A la mateixa web de la biblioteca se'ns explica el següent:

 "Amb els conflictes de Palestina i Irak com a teló de fons, les il·lustracions de Kalvellido i Azagra repassaran d’una manera crítica la violència que els països més poderosos exerceixen sobre els més dèbils, el patiment d’una família que perd a algun membre en un bombardeig, la desesperació de sentir-se abandonat per les altres nacions, la inhumanitat dels mercenaris, etc.

"L’exposició, que ja ha passat pel Festival Interpueblos de Madrid, per l’Ateneu Barcelonès i pel Claustre de l’Escola d’Art de Vic, està formada per 24 quadres a gran format i a tot color que, sense cap mena de dubte, no deixen indiferent a ningú."

I en acabat se'ns fa una ressenya d'aquests dos dibuixants, el més conegut dels quals és, sens dubte, Carlos Azagra, per les seves col·laboracions a la revista El Jueves.

Per a més informació sobre aquests autors podeu visitar el bloc de Carlos Azagra i aquest altre de Kalvellido, que es fa ressò d'aquesta exposició en una de les últimes entrades.

Aprofito l'avinentesa per dir-vos que la Biblioteca de Salt organitzava, des del gener de 2008, un club de lectura de còmics que en aquests moments està aturat. Esperem que puguin reiniciar-lo aviat. Si voleu estar informats del que han llegit des que va començar, entreu aquí.

dimarts, 29 de setembre del 2009

El poder de la caricatura



Fa dies que diaris, ràdio i televisió s'han anat fent ressò de les diverses i continuades polèmiques que està suscitant un dels millors programes de TV3 dels darrers anys: Polònia. Una de les primeres coses que van trascendir va ser l'estirada d'orelles de l'expresident Jordi Pujol a Toni Soler per les seves paròdies del Papa. Aquest setembre ens va arribar l'escàndol que va provocar l'aparició del Montilla de Polònia en un spot sobre el programa tot seguit del discurs de l'11 de Setembre del Montilla de debò. Fins i tot la Rahola s'ha queixat més recentment que l'aparició de Hitler havia estat una frivolitat i, en ser contestada per, entre altres, l'escriptora Najat El Hachmi, no s'ha estat de deixar anar improperis impropis, crec, d'una persona del nivell que ella creu tenir.

Bé, tot plegat no deixa de ser patètic.

Avui l'Avui (valgui la redundància) porta la notícia que l'any 2007 la Conselleria de Governació es va gastar 12.000 euros en un informe que, entre altres coses, es proposava estudiar l'impacte que la imatge del Puigcercós de Polònia, enfadat i cridaner, podia tenir sobre el Puigcercós de debò. També El País ens explica que el Ministeri de l'Interior del Marroc ha retirat un diari on sortia caricaturitzat un cosí del rei, Mohamed VI. I encara no hem oblidat -segur- l'allau d'opinions a favor i en contra a propòsit de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten l'any 2006.

Tot plegat no fa res més que confirmar-nos el poder de la caricatura sobre la societat. Ara bé, fins a quin punt una societat que es vana de democràtica resisteix tan malament la caricatura de certes persones públiques per la convicció que això posa en perill les pròpies institucions? Perquè fins a quin punt la caricatura és generadora d'opinions? Més aviat jo diria que és un reflex d'una visió, més o menys particular, estrafeta -sí- i a vegades superdimensionada, d'una realitat concreta, que per alguna raó arriba a connectar amb una determinada visió col·lectiva.

No és la caricatura una manera de fer visible el que existeix, latent, en les nostres consciències? És per això, doncs, que la caricatura té un poder d'alliberament -catàrtic- que ens fa més passadora la mediocritat, la desil·lusió, la decepció o la misèria?

Si ens treuen això tan sa de riure's del mort i de qui el vetlla, què ens quedarà?


divendres, 25 de setembre del 2009

Inauguració de l'Oficina Jove i presentació de revista de còmic a Girona


Aquest divendres 25 de setembre, a 3/4 de 7 de la tarda, es fa l'acte d'inauguració de l'Oficina Jove a l'antiga Estació, creada a fi d'assessorar el jovent en tots aquells aspectes relacionats amb habitatge, formació i ocupació, i, dins les activitats que s'hi organitzaran, el col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta presentarem la revista que hem elaborat amb el suport de la Regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Girona i l'Espai Jove (L'Estació) sota el lema L'emancipació. D'aquesta manera, acomplim un doble objectiu: participar en una iniciativa interessant de cara al jovent de Girona i promoure el còmic, aprofitant la capacitat que té de connectar amb la població juvenil.

La revista aplega més de 20 treballs entre textos, il·lustracions i historietes de còmic, que tracten, la majoria, el tema de l'emancipació sota diferents perspectives i amb tons i estils d'allò més variats. Per ordre d'aparició, hi han col·laborat: Iván Hernández, Antonio Sánchez, Àngel Aguirregomozcorta, Dani Saus, David Gómez, Emma Pumarola, Eva Maria Ramon, Ferran Sellarés, Héctor González, Marc Vicens, Albert Carreras, Meritxell Gil, Miquel Casals, Pisibel, Carles Ponsí, José Izquierdo, Quim Bou, Tònia Bauçà (una servidora), Joan Puig Jr, José Arnau i Pere Saguer. La portada ha anat a càrrec d'Antonio Sánchez; la contraportada, de Pere Saguer, i la compaginació, de José Arnau. La majoria de membres del col·lectiu no té més de vint-i-tants anys.

L'Oficina Jove ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament d'Acció Social i Ciutadania (Secretaria de Joventut) de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès. En l'acte d'inauguració de l'Oficina i presentació de la revista hi haurà representants de les tres institucions.

Durant l'acte, el col·lectiu 4 Rius de Tinta aprofitarem per explicar la iniciativa a tothom qui hi estigui interessat i repartirem exemplars de la revista entre els assistents.

Hi esteu convidats.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Doblegorra vs. La Calva, una sèrie a la xarxa de Meri Gil



Dins del col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta, una de les persones per les quals sento un afecte especial és la Meri Gil. Ens vam conèixer ja fa uns quants anys per Internet -ella buscava guionista i jo buscava dibuixant-, i a partir de llavors vam començar a col·laborar fent històries de còmic (la primera, Orquídies de Tombuctú, que era, sense que ho sabéssim, una versió boy scout de la pel·lícula Matrix) i unes quantes pel·lícules de cine NIC. La veritat és que van sortir coses profitoses. Fins i tot vam guanyar algun petit premi. Ara, amb els anys, ella continua al peu del canó i fins i tot ha publicat un llibre, Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, del qual ja us he parlat en aquest bloc, editat per Diábolo.

A part del llibre, alguns cursos sobre art, etcètera, la seva activitat a la xarxa és d'allò més variada. Té bloc propi; fins fa poc gestionava el col·lectiu Un cafè amb la Charlotte i el bloc del mateix nom, amb la intenció d'agrupar un seguit de gent amb inquietuds per fer sortides i comentar l'actualitat artística del moment, i encara manté l'interessant Píldoras de arte, en el qual ens dóna un seguit de pistes per entendre el món complicadíssim de l'art. L'únic que li podria retreure una lletraferida com jo és la seva ortografia, però bé, ella ja n'està al cas... 

Avui, però, em ve de gust recomanar-vos el que espero que es converteixi en una llarga saga amb moltes sorpreses: un seguit d'històries que està publicant ara mateix al seu bloc amb el nom de Doblegorra vs. La Calva. (A 'encapçalament, teniu la segona d'elles, que és la meva preferida) Aquestes històries tenen la gràcia de confrontar dues posicions ben conegudes de tothom davant l'art: la de l'home o dona del carrer, incapaç d'entendre algunes iniciatives pròpies de l'art contemporani, i la del pedant (en aquest cas, la pedant) de torn, que s'adscriu per sistema a qualsevol moguda novedosa, es vana d'entendre'n el rerefons i se n'erigeix com a màxima defensora. La dialèctica que s'estableix entre aquests dos personatges és divertidíssima. En fi, us recomano que hi feu una ullada. La lluita va pel tercer round i de moment sembla que guanya en Doblegorra!

dissabte, 12 de setembre del 2009

'Yellow Submarine' en 3D de la mà de Disney

Pocs dies després d'assabentar-nos que Disney ha comprat Marvel, llegeixo al diari El País que a més a més prepara un remake en 3D de Yellow Submarine, l'entranyable film d'animació basat en el tema dels Beatles del mateix títol. La pel·lícula, la dirigirà Robert Zemeckis (Tras el corazón verde, Regreso al futuro I, II i III, ¿Quién engañó a Roger Rabitt? i Monster House entre altres) i incorporarà setze cançons i gravacions originals de la banda. 

L'última pel·lícula que he vist en 3D ha estat Up!, de Disney/Pixar justament, i em va agradar moltíssim, tot i que és veritat que no vaig saber apreciar del tot la novetat de veure-la en aquest format, potser perquè m'esperava una pel·lícula com les que es poden veure al parc Futuroscope o als cinemes Imax de Barcelona, tangible, desequilibrant, plena a vessar dels efectes visuals que ofereix aquest tipus de cinema. I Up!, tot i ser en format 3D, no produeix aquests efectes més que en escenes molt determinades. No obstant això, el 3D s'està imposant als nostres cinemes: sense abandonar els tradicionals documentals del fons marí o de l'era juràssica, s'està introduint a les cartelleres, potser per contrarestar els efectes del pirateig? Tenen l'agreujant, però, de suposar una entrada un pèl més cara per als espectadors i la incompatibilitat, aquí a casa nostra, amb les versions doblades al català. 

Em queda el dubte de si amb aquest remake es respectarà l'animació original en un moment en què l'animació digital està desbancant el cinema de dibuixos animats de sempre. Espero que sí.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Del petit Nicolas al dietari del Greg o l'escola del llibre vista abans i ara


És evident que el món editorial infantil i juvenil ha canviat molt en les últimes dècades. Els nous textos, per exemple, cada vegada van més carregats de reclams visuals, tàctils o olfactius. Les lletres agafen formes i colors diferents o s'amaguen per aflorar gràcies a una fricció o a una lupa feta expressament. Els dibuixos han deixat enrere la tradicional funció il·lustrativa i ara van acompanyats de superfícies tàctils de tota mena o d'olors que ens evoquen els boscos més frondosos o les clavegueres més pudents. El llibre ha abandonat els formats clàssics i les estrelles d'aquest nou firmament són la Penya dels Tigres, Geronimo Stiltton, el Capità Calçotets o el Greg. Nous herois -o antiherois- que apareixen secundats per unes noves formes de presentació inimaginables quaranta anys enrere, que potser es començaven a esbossar amb la iniciativa d'una Editorial Bruguera que editava els clàssics acompanyats d'una versió resumida en còmic que feia les delícies dels nens més mantes per llegir. Les històries, però, són si fa no fa les de sempre. Allò que les fa originals és el guarniment.

En fi, això és el que es porta ara.

De El petit Nicolas (vegeu la versió cinematogràfica que se n'està preparant) al Diari del Greg hi ha hagut un salt. Però de quina mena? El petit Nicolas significava -i significa- una rebel·lió conceptual en el tractament del món del nen. El Diari del Greg és probable que en una petita proporció també la representi. Ara bé, dins del nou panorama editorial que hem retratat, hi ha gaires llibres més que siguin representatius d'una revolta conceptual i no d'una revolta purament en les formes? I, d'altra banda, què passarà amb els clàssics: Verne, Stevenson, Salgari...? Els lectors tenen la paraula.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Vacances merescudes

Per fi vacances! A finals d'agost, principis de setembre, tornaré a ser amb vosaltres. Bon estiu... i llegiu molts còmics!

diumenge, 9 d’agost del 2009

2n aniversari de 20pocos

Si hi ha dues coses que li envejo a Miquel Casals són, en primer lloc, la seva joventut i, en segon lloc, la seva gràcia natural, característiques totes dues que fan dels seus acudits una cosa fresca i divertidíssima.

A més a més, Miquel Casals és un autor que no sap estar-se quiet, perquè a part de treballar en el vessant del còmic i la il·lustració i ser membre del col·lectiu 4 Rius de Tinta, també ha dirigit curtmetratges que ha presentat en diversos festivals i algun programa musical.

Quan el vaig conèixer, allò que millor li sortia eren les paròdies. En recordo especialment les de Pulp Fiction i El exorcista. Ara, però, ha aconseguit crear un univers propi amb un toc de qualitat que és marca de la casa. Ja fa dos anys que Miquel Casals va començar la sèrie 20pocos i ara, de tot aquest treball, en podem disfrutar al seu bloc, en el qual, a més a més, aquests dies, del 8 al 25 d'agost, celebra el segon aniversari de la sèrie. Més d'una quinzena d'autors li retran el seu particular homenatge. Ja hem començat a veure'n alguns i la veritat és que són boníssims!