diumenge, 28 de juny del 2009

Ara que ja no es parla del Saló


Ja fa quasi un mes que es va inaugurar el .27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Molts mitjans se'n van fer ressò aquells dies: televisions, ràdios diaris i revistes. A casa nostra es va parlar molt del còmic Batman Barcelona; El cavaller i el drac, que en realitat en anglès es titulava Dragon's knight (El cavaller del drac), títol que es va respectar en la versió espanyola. Per què aquesta altra traducció? Al Saló, el còmic en català es va esgotar el mateix divendres; en castellà, l'endemà. I és que tothom es va voler apuntar al carro, fins i tot l'actual alcalde de Barcelona, que el va prologar. I se'n va fer una campanya mediàtica fora de tota mida per a un còmic al qual hem d'agrair, en tot cas, una bona documentació pel que fa al patrimoni i les tradicions del nostre país, però del qual hem de lamentar un guió fluíxíssim i un dibuix, en alguns moments, que sembla fet a corre-cuita. I és que El cavaller i el drac, malgrat les implicacions sentimentals que pugui tenir per als barcelonins en particular i per als catalans en general, no deixa de ser un més entre els molts còmics sobre Batman de qualitat mitjana tirant a baixa.

Diuen que a partir del proper any es vol obrir el Saló a la ciutat. Estaria molt bé, evidentment. El recinte on es fa ara mateix s'està fent petit. Per començar la zona fanzinera (on vaig tenir l'oportunitat de saludar l'Aza, l'autor de Pardillos, i de comprar-li els dos primers números de la sèrie) ha anat decreixent any rere any. D'altra banda, hi ha un problema que, amb els anys que fa que se celebra el Saló tot i els canvis de recinte, els organitzadors no han aconseguit solucionar: la necessitat d'un bon aïllament acústic de les sales de presentacions i de conferències. Amb la quantitat d'autors de renom que vénen cada any al Saló, sembla mentida que no hagin trobat la manera que puguin parlar sense soroll de fons i que els qui els anem a escoltar no puguem disfrutar de la seva conversa amb una certa tranquil·litat.

Aprofito per felicitar des d'aquí dos amics que hi van anar a signar: Quim Bou i Meri Gil. La darrera acaba de publicar amb Diávolo Ediciones el seu primer llibre il·lustrat: Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, un producte que hauria de trobar editor en català, perquè està ple de gràcia i l'ha realitzat una autora vigatana a partir de les pròpies experiències en pisos compartits a Girona en la seva època d'estudiant.

Per acabar, m'agradaria fer una menció de les exposicions, de les quals em van agradar molt la dedicada a Paco Roca i la seva excel·lent novel·la gràfica Arrugas, per la qual va obtenir el Premio Nacional del Cómic atorgat pel Ministeri de Cultura, i la de Pascual Ferry.