dimarts, 29 de setembre del 2009

El poder de la caricatura



Fa dies que diaris, ràdio i televisió s'han anat fent ressò de les diverses i continuades polèmiques que està suscitant un dels millors programes de TV3 dels darrers anys: Polònia. Una de les primeres coses que van trascendir va ser l'estirada d'orelles de l'expresident Jordi Pujol a Toni Soler per les seves paròdies del Papa. Aquest setembre ens va arribar l'escàndol que va provocar l'aparició del Montilla de Polònia en un spot sobre el programa tot seguit del discurs de l'11 de Setembre del Montilla de debò. Fins i tot la Rahola s'ha queixat més recentment que l'aparició de Hitler havia estat una frivolitat i, en ser contestada per, entre altres, l'escriptora Najat El Hachmi, no s'ha estat de deixar anar improperis impropis, crec, d'una persona del nivell que ella creu tenir.

Bé, tot plegat no deixa de ser patètic.

Avui l'Avui (valgui la redundància) porta la notícia que l'any 2007 la Conselleria de Governació es va gastar 12.000 euros en un informe que, entre altres coses, es proposava estudiar l'impacte que la imatge del Puigcercós de Polònia, enfadat i cridaner, podia tenir sobre el Puigcercós de debò. També El País ens explica que el Ministeri de l'Interior del Marroc ha retirat un diari on sortia caricaturitzat un cosí del rei, Mohamed VI. I encara no hem oblidat -segur- l'allau d'opinions a favor i en contra a propòsit de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten l'any 2006.

Tot plegat no fa res més que confirmar-nos el poder de la caricatura sobre la societat. Ara bé, fins a quin punt una societat que es vana de democràtica resisteix tan malament la caricatura de certes persones públiques per la convicció que això posa en perill les pròpies institucions? Perquè fins a quin punt la caricatura és generadora d'opinions? Més aviat jo diria que és un reflex d'una visió, més o menys particular, estrafeta -sí- i a vegades superdimensionada, d'una realitat concreta, que per alguna raó arriba a connectar amb una determinada visió col·lectiva.

No és la caricatura una manera de fer visible el que existeix, latent, en les nostres consciències? És per això, doncs, que la caricatura té un poder d'alliberament -catàrtic- que ens fa més passadora la mediocritat, la desil·lusió, la decepció o la misèria?

Si ens treuen això tan sa de riure's del mort i de qui el vetlla, què ens quedarà?


divendres, 25 de setembre del 2009

Inauguració de l'Oficina Jove i presentació de revista de còmic a Girona


Aquest divendres 25 de setembre, a 3/4 de 7 de la tarda, es fa l'acte d'inauguració de l'Oficina Jove a l'antiga Estació, creada a fi d'assessorar el jovent en tots aquells aspectes relacionats amb habitatge, formació i ocupació, i, dins les activitats que s'hi organitzaran, el col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta presentarem la revista que hem elaborat amb el suport de la Regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Girona i l'Espai Jove (L'Estació) sota el lema L'emancipació. D'aquesta manera, acomplim un doble objectiu: participar en una iniciativa interessant de cara al jovent de Girona i promoure el còmic, aprofitant la capacitat que té de connectar amb la població juvenil.

La revista aplega més de 20 treballs entre textos, il·lustracions i historietes de còmic, que tracten, la majoria, el tema de l'emancipació sota diferents perspectives i amb tons i estils d'allò més variats. Per ordre d'aparició, hi han col·laborat: Iván Hernández, Antonio Sánchez, Àngel Aguirregomozcorta, Dani Saus, David Gómez, Emma Pumarola, Eva Maria Ramon, Ferran Sellarés, Héctor González, Marc Vicens, Albert Carreras, Meritxell Gil, Miquel Casals, Pisibel, Carles Ponsí, José Izquierdo, Quim Bou, Tònia Bauçà (una servidora), Joan Puig Jr, José Arnau i Pere Saguer. La portada ha anat a càrrec d'Antonio Sánchez; la contraportada, de Pere Saguer, i la compaginació, de José Arnau. La majoria de membres del col·lectiu no té més de vint-i-tants anys.

L'Oficina Jove ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament d'Acció Social i Ciutadania (Secretaria de Joventut) de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès. En l'acte d'inauguració de l'Oficina i presentació de la revista hi haurà representants de les tres institucions.

Durant l'acte, el col·lectiu 4 Rius de Tinta aprofitarem per explicar la iniciativa a tothom qui hi estigui interessat i repartirem exemplars de la revista entre els assistents.

Hi esteu convidats.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Doblegorra vs. La Calva, una sèrie a la xarxa de Meri Gil



Dins del col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta, una de les persones per les quals sento un afecte especial és la Meri Gil. Ens vam conèixer ja fa uns quants anys per Internet -ella buscava guionista i jo buscava dibuixant-, i a partir de llavors vam començar a col·laborar fent històries de còmic (la primera, Orquídies de Tombuctú, que era, sense que ho sabéssim, una versió boy scout de la pel·lícula Matrix) i unes quantes pel·lícules de cine NIC. La veritat és que van sortir coses profitoses. Fins i tot vam guanyar algun petit premi. Ara, amb els anys, ella continua al peu del canó i fins i tot ha publicat un llibre, Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, del qual ja us he parlat en aquest bloc, editat per Diábolo.

A part del llibre, alguns cursos sobre art, etcètera, la seva activitat a la xarxa és d'allò més variada. Té bloc propi; fins fa poc gestionava el col·lectiu Un cafè amb la Charlotte i el bloc del mateix nom, amb la intenció d'agrupar un seguit de gent amb inquietuds per fer sortides i comentar l'actualitat artística del moment, i encara manté l'interessant Píldoras de arte, en el qual ens dóna un seguit de pistes per entendre el món complicadíssim de l'art. L'únic que li podria retreure una lletraferida com jo és la seva ortografia, però bé, ella ja n'està al cas... 

Avui, però, em ve de gust recomanar-vos el que espero que es converteixi en una llarga saga amb moltes sorpreses: un seguit d'històries que està publicant ara mateix al seu bloc amb el nom de Doblegorra vs. La Calva. (A 'encapçalament, teniu la segona d'elles, que és la meva preferida) Aquestes històries tenen la gràcia de confrontar dues posicions ben conegudes de tothom davant l'art: la de l'home o dona del carrer, incapaç d'entendre algunes iniciatives pròpies de l'art contemporani, i la del pedant (en aquest cas, la pedant) de torn, que s'adscriu per sistema a qualsevol moguda novedosa, es vana d'entendre'n el rerefons i se n'erigeix com a màxima defensora. La dialèctica que s'estableix entre aquests dos personatges és divertidíssima. En fi, us recomano que hi feu una ullada. La lluita va pel tercer round i de moment sembla que guanya en Doblegorra!

dissabte, 12 de setembre del 2009

'Yellow Submarine' en 3D de la mà de Disney

Pocs dies després d'assabentar-nos que Disney ha comprat Marvel, llegeixo al diari El País que a més a més prepara un remake en 3D de Yellow Submarine, l'entranyable film d'animació basat en el tema dels Beatles del mateix títol. La pel·lícula, la dirigirà Robert Zemeckis (Tras el corazón verde, Regreso al futuro I, II i III, ¿Quién engañó a Roger Rabitt? i Monster House entre altres) i incorporarà setze cançons i gravacions originals de la banda. 

L'última pel·lícula que he vist en 3D ha estat Up!, de Disney/Pixar justament, i em va agradar moltíssim, tot i que és veritat que no vaig saber apreciar del tot la novetat de veure-la en aquest format, potser perquè m'esperava una pel·lícula com les que es poden veure al parc Futuroscope o als cinemes Imax de Barcelona, tangible, desequilibrant, plena a vessar dels efectes visuals que ofereix aquest tipus de cinema. I Up!, tot i ser en format 3D, no produeix aquests efectes més que en escenes molt determinades. No obstant això, el 3D s'està imposant als nostres cinemes: sense abandonar els tradicionals documentals del fons marí o de l'era juràssica, s'està introduint a les cartelleres, potser per contrarestar els efectes del pirateig? Tenen l'agreujant, però, de suposar una entrada un pèl més cara per als espectadors i la incompatibilitat, aquí a casa nostra, amb les versions doblades al català. 

Em queda el dubte de si amb aquest remake es respectarà l'animació original en un moment en què l'animació digital està desbancant el cinema de dibuixos animats de sempre. Espero que sí.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Del petit Nicolas al dietari del Greg o l'escola del llibre vista abans i ara


És evident que el món editorial infantil i juvenil ha canviat molt en les últimes dècades. Els nous textos, per exemple, cada vegada van més carregats de reclams visuals, tàctils o olfactius. Les lletres agafen formes i colors diferents o s'amaguen per aflorar gràcies a una fricció o a una lupa feta expressament. Els dibuixos han deixat enrere la tradicional funció il·lustrativa i ara van acompanyats de superfícies tàctils de tota mena o d'olors que ens evoquen els boscos més frondosos o les clavegueres més pudents. El llibre ha abandonat els formats clàssics i les estrelles d'aquest nou firmament són la Penya dels Tigres, Geronimo Stiltton, el Capità Calçotets o el Greg. Nous herois -o antiherois- que apareixen secundats per unes noves formes de presentació inimaginables quaranta anys enrere, que potser es començaven a esbossar amb la iniciativa d'una Editorial Bruguera que editava els clàssics acompanyats d'una versió resumida en còmic que feia les delícies dels nens més mantes per llegir. Les històries, però, són si fa no fa les de sempre. Allò que les fa originals és el guarniment.

En fi, això és el que es porta ara.

De El petit Nicolas (vegeu la versió cinematogràfica que se n'està preparant) al Diari del Greg hi ha hagut un salt. Però de quina mena? El petit Nicolas significava -i significa- una rebel·lió conceptual en el tractament del món del nen. El Diari del Greg és probable que en una petita proporció també la representi. Ara bé, dins del nou panorama editorial que hem retratat, hi ha gaires llibres més que siguin representatius d'una revolta conceptual i no d'una revolta purament en les formes? I, d'altra banda, què passarà amb els clàssics: Verne, Stevenson, Salgari...? Els lectors tenen la paraula.