dimarts, 28 de desembre del 2010

El català, a l'escola


Amb aquesta imatge, corresponent a una portada de la revista Cavall Fort de l'octubre de 1970, Rosa Lizandra, des del seu interessantíssim bloc, encapçala un article que, entre altres coses, ens fa de recordatori de com estaven les coses fa quaranta anys i es ressent de com estan en aquests moments pel que fa al nostre model d'immersió lingüística, que una sentència del Tribunal Suprem ara posa en tela de judici.

La immersió lingüística, tal com diu Rosa Lizandra al seu bloc, garanteix "una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d'element integrador" i, malgrat això, tot i que ha estat i és un model que funciona sense posar en perill la convivència a Catalunya, garantint que l'alumnat, en acabar l'ensenyament obligatori, tingui les mateixes competències en català que en castellà, ara és objecte de recurs. La raó que ens dóna la Sentència és que el model d'immersió ha de ser un model transitori que cal aplicar mentre el català no estigui normalitzat. Ara mateix, però, segons la mateixa Sentència, la situació ha canviat, si tenim en compte el que expressa, al seu torn, el Tribunal Constitucional en la Sentència 31/2010, perquè el català ja està normalitzat. El català, doncs, no pot continuar tenint el tracte de favor que li hem donat al llarg de tots aquests anys i el castellà, per tant, ha d'esdevenir llengua vehicular a l'ensenyament en la mateixa proporció que el català. Amb aquests arguments, doncs, sembla que la teoria del castellà com a llengua amenaçada a Catalunya va prenent cos!


És veritat que el català ja està normalitzat, senyors magistrats? Si fos així, en quants àmbits públics (ja no dic privats) hauríem de trobar-nos que la desproporció inicial en detriment del català definitivament ha desaparegut?

Puigbert, a l'edició d'El Punt digital de 25 de desembre, dins la secció "Gat i gos", publicava l'acudit anterior, el qual expressa, certament, el sentiment de molts catalans cap a aquesta nova imposició. Ens sentim agredits, apallissats, anorreats. Amb Catalunya tot s'hi val? A qui pretenen enganyar?

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Les supernenes, a mercè de la indústria


Sovint ens queixem de l'afany dels nord-americans per reconvertir qualsevol èxit forà en un producte al gust del seu públic. El cinema és un mitjà ple d'exponents d'aquest tipus. Nikita, Abre los ojos o Dark water són tres exemples de procedències ben diferents que han acabat versionades pel cinema nord-americà.

En el cas de la sèrie de dibuixos animats Las supernenas, el procés ha estat invers. Creada per Craig McCracken a començaments dels anys noranta, l'any 1996 el projecte va interessar Hanna Barbera i Cartoon Network va començar a emetre-la el 1998. McCracken, per crear aquestes superheroïnes, admet haver-se inspirat, entre altres, en el Batman d'Adam West, en Mister Magoo, George de la jungla i, evidentment, l'anime japonès. L'any 2002 fins i tot se'n va estrenar una pel·lícula, en la qual s'aprofundeix en l'origen de les superheroïnes, que s'enfronten a un Mojo Jojo passat de voltes. Anys més tard, els japonesos en fan la seva pròpìa versió, que és la que es pot veure actualment a l'Estat espanyol, amb el nom de Las supernenas Z.

Las supernenas, sens dubte, són una de les millors sèries dels darrers anys. A part d'estar protagonitzada per uns personatgets d'allò més entranyables, tenen un punt de mala bava que les fa irresistibles. Las supernenas Z, en canvi, en són una mala còpia a l'estil Pretty Cure, en què aquests tres personatges han passat de ser uns cigronets terribles a esdevenir unes noies espigades que, endins d'uns vestits més adequats per ramblejar que per plantar cara al món, es barallen amb malvats de pega sense ni despentinar-se.


A qui se li va acudir aquesta reformulació dins dels estàndards de l'anime japonès més desgastat? Qui va decidir que aquests tres personatges havien d'abandonar l'estètica geometritzant dels orígens i reconvertir-se en un producte típic, sonso i sense extravagàncies estilístiques o de contingut inquietant per agradar als japonesos? Quines són les regles que ho han predeterminat?

Segur que, com jo, molts us deveu preguntar si calen tantes reformulacions. Per què no deixar com està el que està bé? Per què empobrir-ho? Per què?

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Com costa tornar a la normalitat... i, per fer-ho, nova exposició de 4 Rius de Tinta


Ja som a l'octubre i les vacances són ben lluny. Com costa tornar a la normalitat! De moment us avanço que a partir del 14 d'aquest mes 4 Rius de Tinta serà a la Biblioteca de Sant Gregori amb il·lustracions que complementaran l'exposició de llibres titulada Territoris fantàstics. Si hi aneu, hi trobareu il·lustracions de Jose Arnau, Quim Bou, Mercè Fortià, Ivan Hernández, Eva Raji, Dani Saus, Pere Saguer i una servidora. En part es recullen les il·lustracions de la nostra darrera exposició a Celrà, Antologia fantàstica i no tant, però també n'hi ha de noves.

Us convidem a anar-hi perquè, a part del nostre treball, tindreu l'oportunitat de fullejar llibres interessantíssims.

dijous, 26 d’agost del 2010

Vacances fins al setembre


Tornarem a estar en contacte al setembre. Fins llavors, bones vacances!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Harvey Pekar ens ha deixat


Un càncer s'ha emportat Harvey Pekar, un home 'corrent' a qui la vida no va tractar gaire bé però que va tenir la gran sort de poder donar sortida als seus impulsos creatius gràcies a l'amistat amb Robert Crumb, amb qui compartia la passió pel jazz.

Harvey Pekar serà recordat per la sèrie autobiogràfica American Splendor, que va començar a dibuixar-li Crumb i el títol de la qual també dóna nom a l'excel·lent pel·lícula, interpretada magistralment per Paul Giamatti, que en van fer Robert Pulcini i Shari Springer Berman.

Per a més informació, llegiu-vos les ressenyes que n'han fet, amb motiu del decés, els diaris Telegraph, El País o El Periódico

dissabte, 10 de juliol del 2010

Som una nació!


Aquests dies els diaris han anat plens d'acudits referents a l'actual situació política del país. Amb brillantor, els ninotaires han anat esbossant fragments d'aquesta realitat i ens els han ofert amb una lucidesa que ja voldríem, moltes vegades, per als que ens representen. Avui, 10 de juliol, aquests són dos dels acudits que hi podrem veure publicats. La cara i la creu d'una mateixa moneda.

 

El primer, d'en JAP, surt publicat a El Punt, que a la seva edició digital té obert un canal, La punxa d'en JAP, des d'on podrem veure la resta d'acudits. El segon, d'en Tàssies, surt publicat a El Periódico. Per la seva banda, aquests dies a El Web Negre també hi trobem tot d'acudits referents a la sentència del Tribunal Constitucional i a les reaccions que ha provocat entre els polítics. Tot plegat no deixa de ser significatiu, si més no, de la bona salut de què gaudeix l'humor a casa nostra, que de moment no ens han retallat.

La sentència de l'Estatut i el Mundial. Avui, senyeres i estelades; demà banderes espanyoles... Qui mana? Qui fa la feina? Avui, a les 6 de la tarda, si més no, tothom a la manifestació! Pel dret a decidir.

diumenge, 27 de juny del 2010

4 Rius de Tinta al 4t Festival del Còmic de Torroella de Montgrí i l'Estartit


Aquest cap de setmana a Torroella de Montgrí i a l'Estartit celebren el 4t Festival del Còmic,  una iniciativa organitzada per l'Ajuntament de Torroella i la multinacional Panini, amb seu en aquest municipi.

Ahir a la tarda el col·lectiu 4 Rius de Tinta hi va ser present en un estand en el qual va repartir un centenar de revistes que recullen el treball de diversos membres del col·lectiu. L'experiència va ser positiva. Força gent s'acostava a l'estand interessant-se per la tasca del col·lectiu. D'altra banda vam aprofitar per exposar algunes il·lustracions. Esperem poder tornar-hi l'any vinent.

Aquí hi trobareu l'agenda d'activitats del Festival, que s'acaba avui diumenge.

diumenge, 20 de juny del 2010

L'Ornis a Cavall Fort


Aquest juny la revista Cavall Fort  ha publicat la primera aventura de l'Ornis -l'Orn infant-, amb històries curtes, autoconclusives, en les quals de moment no es plantegen grans epopeies, sinó uns petits traços de la vida del personatge, que, juntament amb els seus amics, fa el que faria qualsevol nen de poble: aprendre de la vida tot jugant al carrer.

L'Ornis és el nen que molts nens de ciutat, en sortir d'escola, no poden ser: un nen que fa vida al carrer, que hi juga amb els amics i experimenta en directe. No és un nen tancat a casa, davant d'una pantalla, que es relaciona amb els companys per xat o correu electrònic i té experiències bàsicament virtuals a través del joc. L'Ornis està a les antípodes de tot això. Aquest personatge, doncs, ens recupera un món que per sort encara subsisteix però que en determinats àmbits s'està perdent, i viu de la manera com ho han fet els herois infantils de tots els temps, cercant aventures al carrer, encara que siguin petites aventures.  

Curiosament, si ens fixem en la resta d'històries que s'expliquen en aquest número de Cavall Fort, no n'hi ha cap altra que compleixi les expectatives anteriors. Els nens que hi surten ho fan en entorns urbans o a dins de casa; la minsa disposició al joc o al contacte humà es palesa en una de les històries també. Els animals, per la seva banda, personatges insignes de la literatura infantil, viuen les seves pròpies aventures extravagants o bé ens acosten a la vida dels adults des de la perspectiva de la inadaptació. En algunes, en què els adults han passat a ser-ne directament els protagonistes, es debaten en qüestions que als nens els toquen de ben lluny: què hi fa a Cavall Fort, per exemple, en Manu Lacernet parlant dels seus conflictes amb els editors?

I arribats a aquest punt, jo em pregunto: aquesta adequació de la revista als temps actuals, no fa que perdi el punt d'atractiu que va tenir Cavall Fort  en altres moments, en què l'aventura era el reclam absolut per a l'entreteniment dels petits? L'Ornis ho recupera tot això. Aquest "món molt especial" en què viu el personatge no ho és tant perquè els insectes són gegants i fan de mascotes d'aus i mamífers humanitzats, sinó perquè el que viu l'Ornis és la infantesa ideal.

dilluns, 14 de juny del 2010

Un drama total


TV3, que sempre s'ha avançat a la resta de televisions de l'Estat pel que fa a l'emissió de sèries de dibuixos animats trencadores, actualment emet Un drama total d'illa (Total Drama Island), una sèrie de factura canadenca adreçada a un públic major de tretze anys en la qual vint-i-dos adolescents participen en un reality show envoltats de càmeres arran i arreu i vivint tot un seguit d'experiències que l'únic que aconsegueixen és treure la pitjor part de cadascun. Semblaria que, de rerefons, hi ha una crítica soterrada a aquesta mena de productes mediàtics que s'han incorporat, per saturació, a les nostres vides de manera tan espantosament natural.

Els personatges són un retrat fidel de la tipologia de subjectes que sol prendre-hi part. De moment, als capítols que hem vist, hi hem descobert els que tenen afany de lideratge i els que es deixen emportar pels primers per sobreviure, els que esbatussen i els esbatussats, els que tenen totes les de guanyar i els que tenen totes les de perdre, els que les canten clares i els que amaguen el cap sota l'ala...En aquest cas la ficció no supera la realitat. La reprodueix no sabem si amb un punt encara massa dolç, amb falta d'histrionisme i de mal gust. Cap on ens portarà, no ho sé. A la pàgina de publicitat de la sèrie se'ns explica el següent: "T'imagines 22 adolescents de ciutat que no tenen res en comú convivint 8 setmanes en el campament d'estiu més atrotinat i més ronyós dels boscos d'Ontario? T'imagines que, a sobre, es tracti d'un "reality show" amb reptes tan esbojarrats com ara llançar-se d'un penya-segat dins d'un llac ple de taurons? Un drama total d'illa transporta la realitat i la comèdia a un altre nivell! Històries d'amistat, d'amor, d'odi, de traïció, la tensió cada vegada és més evident, les càmeres sempre són a tot arreu... L'únic que és clar és que només hi pot haver un guanyador. Qui serà el que no acabarà al Moll de la Vergonya per convertir-se en l'estrella mediàtica més ridícula de tota la història?"

Hem de pensar, doncs, que el desenllaç no ha de ser gaire benèvol amb ningú? Tant de bo compleixi aquestes meves expectatives! De moment jo no me la vull perdre, per si de cas. La curiositat em mata.

La podeu veure al Canal Súper 3 els diumenges a les 12.05 i els dilluns a les 16.30.

Per a més informació, us convido a visitar el bloc de la sèrie (en anglès) perquè comproveu fins a quin punt puc tenir raó o això acabarà sent un producte autocomplaent com tants d'altres.

divendres, 11 de juny del 2010

Premsa i còmics: les aventures d'en Siset, de nou, a Operació Iceberg


El diari El Punt, de Girona, va treure diumenge passat una nova aventura d'en Siset, la segona, amb el títol Operació Iceberg. L'autor, Jordi Codina Negre, que signa els seus àlbums com a J.C. Negre, és un advocat que ha dibuixat tota la vida, tal com explica al seu web, i ja des de ben petit li encantava llegir-se les aventures de Cavall Fort. De fet el seu estil és deutor d'una determinada línia promoguda des de sempre per aquesta publicació insígnia, una línia de la qual tenim els màxims exponents en el còmic franco-belga, que tants bons fruits han donat a Catalunya. El personatge, d'altra banda, té una estètica actualitzada: amb aquest tupè glamorós, no sé per què, em fa pensar en la línia de personatges desenvolupats a Cleopatra per Mique Beltran.

Fa  cinc anys, El Punt publicava la primera aventura d'aquest personatge, La llegenda del Tapís, que jo personalment vaig descobrir, amagat, a les lleixes d'una biblioteca.

Les aventures d'en Siset se situen a les comarques gironines. En aquest segon àlbum, aquest agent especial que treballa per a la Generalitat es veu enfrontat a un especulador immobiliari amb el canvi climàtic com a qüestió de rerefons. L'àlbum, de 56 pàgines, es distribuiïa gratuïtament diumenge passat amb el diari (el podrem adquirir a les botigues?) i ha estat editat conjuntament per El Punt i la Diputació de Girona, amb la col·laboració d'Espai Gironès.

L'autor explica a El Punt que ja té en marxa una tercera aventura. Des d'aquí només podem demanar que no trigui tant de temps a publicar-la.

Aquí podreu llegir la notícia sencera i una entrevista amb l'autor.

Còmics en una hora pel col·lectiu 4 Rius de Tinta de la mà de ComiCat


Els amics de ComiCat han fet un muntatge al seu bloc en el qual mostren el col·lectiu 4 Rius de Tinta durant el procés de creació de còmics en una hora, activitat que vam dur a terme aquest cap de setmana passat a la Fira MerCAT Tot Cat. La veritat és que ens fan molt bona propaganda. Són un sol. També donen testimoni de les signatures de còmics d'Aleix Saló i els germans Deamo i de l'activitat que va dur a terme Àlex Solà per ensenyar-nos com es fa un webcomic.

De l'esdeveniment, se'n va fer ressò Nació Digital, l'Agència Catalana de Notícies, directe.cat i el diari Avui, entre altres.

La trobada va ser molt profitosa per a tothom. Alguns ens vam veure per primer cop, després d'intercanviar correus, xerrar als fòrums, etcètera. També feia patxoca veure tants còmics editats en català, tot i que en faltaven un munt! -a ComiCat només hi havia els de Norma i Glénat-. Vam conèixer indirectament alguns projectes interessants -entre ells, aquest-.

En fi, només podem esperar que el proper any es torni a repetir i que la iniciativa vagi molt més enllà. 

divendres, 4 de juny del 2010

La creació d'un còmic


Avui he tingut l'oportunitat d'assistir a una xerrada sobre el procés de creació literària a Celrà. Hi han intervingut els escriptors Miquel Argüelles, Marc Aguilar, Xavier Cortadellas, Núria Esponellà i Lluís Muntada. La primera pregunta que ha sortit del públic ha estat sobre si cal planificar prèviament l'estructura d'una novel·la, el desenvolupament i els personatges, o es pot escriure sense necessitat de fer-ho. I el que més m'ha sorprès ha estat que tots han coincidit a dir que no és del tot necessari i que, fins i tot, si una novel·la es planifica massa, pot córrer el risc d'esdevenir artificiosa i que la bona literatura ha de ser una cosa fresca. Sense contraposar en cap cas com a antagòniques la llibertat creativa i l'ofici d'escriptor -suposo que perquè l'ofici és necessari però sense la capacitat creativa no es va enlloc-, alguns han admès que un cert control dels personatges hi ha de ser -almenys dels principals-, però que també pot passar que comencis a escriure una novel·la sense saber com l'acabaràs o que els personatges agafin vida pròpia i acabin no fent exactament allò que, com a autor, havies decidit fer-los fer prèviament. En aquest sentit, hi ha hagut qui ha confessat haver escrit el seu darrer llibre començant pel final o qui ha afirmat que escriure és anar reculant fins arribar al principi del relat. Així doncs, en la tasca d'escriure, hi ha una part important que consisteix a anar refent allò que l'exercici de l'acte creatiu pot anar modificant, perquè la idea prèvia no és res més que un pretext per exercir una activitat que es fa perquè hi ha alguna cosa a dins teu que et diu que no pots viure sense fer-ho, que no pots viure sense escriure.

Tot plegat m'ha fet pensar que en el còmic hi ha autors que justament defensen el contrari, que la seva idea del que ha de ser el procés de creació difereix bastant d'aquesta altra i que no es concep tant com un acte de llibertat -tot i que ho és-, sinó com un treball que requereix molt d'ofici, i que és important planificar prèviament per no haver de recular i refer allò que ja estava no solament escrit, sinó també dibuixat. Què ho fa que l'èmfasi es posi en aquest altre aspecte? Les peculiaritats del mitjà?

D'altra banda, es pot aprendre a escriure o es pot aprendre a dibuixar o a fer les dues coses alhora o a fer còmics? Si tenim en compte que el procés creatiu té una part de llibertat i una altra d'ofici, suposo que el que es pot aprendre és justament allò que té d'ofici (la tècnica, els recursos propis del mitjà, les característiques del llenguatge que utilitza, etc.), i és en aquest sentit que no ens és estrany sentir a parlar de tallers de creació literària o d'escoles de còmic, per exemple.

Arribats aquí, aprofito per mostrar-vos un parell de pàgines de recursos per fer còmics destinades als més petits. Són aquestes:

http://phobos.xtec.cat/butlletic/?p=2169

http://www.xtec.cat/~pribas/projecte/projecte.htm

També aprofito per recomanar-vos el llibre Cómo se hace un cómic, d'Scott McCloud, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Un llibre divertit i amè que ens ajuda a entendre les peculiaritats del mitjà i a fer-ne un ús que ens permeti esprèmer-ne totes les possibilitats.

4 Rius de Tinta, a l'estand de ComiCat a la Fira MerCAT de Girona


Aquest divendres comença la Fira MerCAT de tot CAT al Palau de Fires de Girona. A part d'estands de tot tipus, pertanyents a diversos sectors comercials i àmbits culturals, hi haurà activitats per a tothom. Pel que fa al còmic, des d'aquesta pàgina celebrem de forma entusiasta la presència de ComiCat, amb qui dissabte al matí, de les 11 a les 13 hores, el col·lectiu 4 Rius de Tinta col·laborarà fent un còmic en viu.

Per a més informació sobre aquesta activitat i d'altres organitzades per ComiCat, aneu aquí.

dissabte, 22 de maig del 2010

Habitació 310


Han estat divuit dies d'estada hospitalària. Divuit dies en què, entre moltes altres coses, he pensat en les poques referències que tenim de còmics relacionats amb aquesta temàtica. Divuit dies, a més, d'hospital amb nen. Un cop a casa, buscant, he trobat això. Es tracta de vuit historietes aplegades sota el nom de 1949 Children's Hospital Fundraising Comic Strips, amb les quals es pretenien aconseguir fons per a un centre mèdic infantil de Boston. Són històries dramàtiques amb final feliç, en què es tracten casos hospitalaris greus, incidint en la importància dels avenços tecnològics com a garantia per guarir determinades malalties.

Aquí ho teniu. I que quedi com un petit homenatge a la tasca que fan dia a dia les persones que treballen als hospitals.

divendres, 23 d’abril del 2010

Alguns còmics que he vist avui a les parades de llibres de la Rambla de Girona

Quim Bou té la sort els darrers anys de figurar entre la munió de novetats editorials de Sant Jordi com una més. Aquest any li tocava el torn a l'últim número de la saga. Un altre autor afortunat ha estat Picanyol, que fa poc va presentar a Girona el segon volum recopilatori de les tires d'Ot el bruixot. Com a productes derivats de l'èxit de determinades pel·lícules tenim la novel·la gràfica de Crepúsculo. I, per acabar, una sorpresa fins i tot per mi: la novel·la gràfica que s'ha fet a partir de la versió cinematogràfica de Tim Burton d'Alícia en el país de les meravelles. A això hi hem d'afegir algun còmic de superherois, Génesis de Robert Crumb i els tradicionals còmics infantils de tota la vida...

I para de comptar!

dijous, 22 d’abril del 2010

El vecino


M'he acabat de llegir El vecino 3, de Santiago García i Pepo Pérez, i després d'una lectura tan profitosa no tindré altre remei que córrer a la llibreria a veure si caço els dos primers volums.

M'ha encantat aquesta història! No té la mala bava d'un Lauzier, perquè és de la mena de còmics en què l'autocomplaença passa a decidir el to general, però els personatges tenen l'atractiu que ens són molt més propers i que, tot i que se'n remarquen les misèries, en surten ufanosos, ja que les entomen amb més barra que no pas vergonya. Això fa que, al contrari del que passa amb els còmics de Gérard Lauzier, les històries d'aquests personatges ens acabin implicant emocionalment, de manera que en comptes de jutjar-los els observem amb els ulls de qui admet i es resigna al fet que l'home -i la dona- és un animal d'allò més imperfecte.

Recomanacions per Sant Jordi i... estrenem bloc!

Per Sant Jordi qui pot estar-se de fer recomanacions? Meri Gil, al seu bloc, recull les recomanacions que li hem fet alguns membres del col·lectiu 4 Rius de Tinta -entre elles la meva, que us avanço amb la il·lustració que encapçala aquest article- i aprofita l'avinentesa per anunciar-vos el nou bloc del nostre col·lectiu.

Aneu-hi i llegiu-vos-ho. Les recomanacions, d'altra banda, són molt diverses i interessantíssimes! 

dissabte, 17 d’abril del 2010

Presentació a Olot de l'àlbum 'Una bomba a la corbata'


Aquest divendres passat, 16 d'abril, a les 7 de la tarda, al Teatre Principal, va tenir lloc la presentació del llibre-còmic Una bomba a la corbata, el quart volum de la col·lecció El Gamarús, de les Edicions Municipals d'Olot. En l'acte van intervenir Quim Bou, autor dels dibuixos; Pep Fargas, guionista; Anna Torrent, regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Olot, i Joan Barnadas, historiador que ha assessorat els autors per fer l'àlbum.

Quim Bou ho anunciava dies enrere al seu bloc.

Altres àlbums de la col·lecció són: L'Orde de l'Escorpí, amb dibuix també de Quim Bou i guió de Pep Fargas, i El Misteri de Sant Esteve i La cabana d'en Marunys, aquests dibuixats per Jaume Cots i amb guió també de Pep Fargas.

Aquesta iniciativa pretén divulgar la història local d'Olot entre els joves, mitjançant una col·lecció d'àlbums el 50 % dels quals és text i l'altre 50 % còmic. Pep Fargas, exregidor de l'Ajuntament d'Olot, a més de ser-ne el guionista, és el pare del projecte. El primer àlbum es va editar fa quatre anys. La pega, segons diu el mateix Quim Bou, és que fora d'Olot costen molt de trobar.

dijous, 15 d’abril del 2010

La maduresa creativa de Daniel Torres a 'Burbujas'


Dies enrere, en un article en el qual parlava de la infantilització dels còmics, exposava el cas de Daniel Torres com a autor que, durant un temps, ens havia semblat que es passaria indefectiblement al còmic infantil. Fa gairebé un any, però, va publicar la seva primera novel·la gràfica, Burbujas, en la qual desmentia aquesta idea. Burbujas va ser celebrada com un retorn reeixidíssim de Daniel Torres al còmic adult, amb una temàtica i un estil inèdits en la seva trajectòria. El mateix format de novel·la gràfica era nou. Pel que fa a la temàtica, allunyada de les epopeies fantàstiques dels seus personatges anteriors, ens duia cap a un viatge introspectiu en la vida d'un home de mitjana edat en plena crisi vital. L'estil del dibuix, fresc, gens encotillat, però fidel a la línia clara, ens mostrava un home, Ramón, amb l'aparença d'un Tintín crescudet, i una dona, Marga, l'esposa, fent ostentació de la seva faceta més desagradable.

És interessant la història. Les reflexions que es fa el personatge en plena crisi, els seus alters ego i la visió que ens ofereixen del món masculí i del món femení, contraposats però víctimes i botxins dins el mateix engany, la vida, en la qual allò que salva els uns pot enfonsar els altres... I interessant també és el paper que hi tenen els amics, els seus recursos per sortir-se'n, o el paper dels fills, i la seva clarividència. És una visió amarga, però, la que ens ofereix, que ens pessiga dolorosament sense deixar-nos anar.

Si no l'heu llegit, no us n'estigueu. I menys ara que ja es comença a trobar en algunes biblioteques.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Picanyol, a Girona, commemora els quaranta anys d'Ot el bruixot

El personatge de Picanyol Ot el bruixot ha complert quaranta anys i per commemorar-ho Norma Editorial ha publicat de moment dos àlbums recopilatoris de les seves tires. Divendres passat Picanyol va ser a Girona per presentar aquest treball i parlar d'ell mateix i del personatge que li ha donat més popularitat, en un acte organitzat per la Llibreria Empúries.

L'acte va ser concorregut. Molts familiars i coneguts omplien la sala de la Casa de Cultura de Girona. Em va estranyar no veure-hi els mitjans de comunicació de la ciutat ni cap personalitat representativa de la cultura i de la política gironines. El diari El Punt va ser l'únic que es va fer ressò de l'esdeveniment. El mateix dia publicava una nota breu anunciant-lo. La cobertura informativa de la presència de tota una institució cultural del país a Girona, però, s'acabava aquí.

L'acte el van presentar l'escriptor David Pagès i la mestra i escriptora Alegria Julià, que van fer una remembrança de la trajectòria d'aquest dibuixant i van comentar algunes de les vinyetes més representatives de la seva manera de fer.

Picanyol va aprofitar per agrair la presència a familiars i coneguts i en un acte entranyable ens va parlar d'ell mateix, dels orígens del personatge, de les seves crisis creatives i de les seves fonts d'inspiració. Va tenir paraules d'agraïment a Albert Jané, que, a part de donar-li nom al personatge, des de Cavall Fort va propiciar que aquest bruixot anés creixent fins avui, i al director de la revista Lecturas Juli Bou Gubert, que durant els vint-i-cinc anys que Picanyol va col·laborar en aquest mitjà li va deixar llibertat total per fer la seva tasca. Va explicar-nos la seva passió pels llibres d'aventures i, en concret, "pels llibres que expliquen històries verídiques de supervivència, com ara les que surten al llibre Terra d'homes, de l'aviador i escriptor Antoine de Saint-Exupéry". També ens va dir tot divertit que sovint trobava inspiració al tren per a les seves històries i que per dedicar-se a dibuixar calia "estar una mica tocat de l'ala".

                                          
Aquí veiem Picanyol signant exemplars dels dos àlbums recopilatoris al final de l'acte de presentació.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Com entrenar el teu drac, estrena en català


Dreamers acaba d'estrenar Com entrenar el teu drac, que des del 26 de març es pot veure en català a les nostres pantalles. L'inconvenient, però, continua sent el mateix: per veure-la en 3D, l'has de veure doblada al castellà.

Al marge d'això, us he de dir que la pel·lícula és un prodigi visualment parlant. No tan sols pels escenaris o la mateixa animació, sinó també per la galeria de personatges que retrata, que, lluny de mostrar-se excessius i, per tant, lluny de saturar-nos, confegeixen un món que a voltes és terrible i d'altres és magnífic.

El protagonista, Singlot, és un nen víking fora de lloc, en una terra on el que més es valora és el coratge associat a la força física i a l'habilitat per matar dracs. Cansat de ser la riota de tothom i una vergonya per al seu pare, decideix sortir en plena batalla contra els dracs i caçar una Fúria Nocturna, una espècie de drac que mai cap víking ha aconseguit ni tan sols veure. La història es capgira quan el nen descobreix que els dracs amaguen un gran secret.

L'argument és ple de llocs comuns (ja ho veieu), però la història flueix fàcilment i els detalls són allò que fan d'aquest treball un film absolutament recomanable. 

dilluns, 5 d’abril del 2010

Joan Sanz, la veu d'en Vegeta en català, saluda els fans de 'Bola de drac'



Joan Sanz, la veu d'en Vegeta en català, ens escriu al bloc per comentar-nos com està d'astorat de veure la repercussió de la sèrie Bola de drac encara avui i en concret del personatge que ell doblava, en Vegeta, que ha desfermat un corrent de seguidors, nostàlgics del català que parlava el personatge a la sèrie.

Així mateix, ens convida a veure aquest document d'homenatge a en Vegeta.

dimecres, 31 de març del 2010

Glénat publica les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll



Glénat anuncia com a novetats del mes d'abril les dues obres guanyadores del III Premi Josep Coll d'àlbum de còmic, convocat per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya. Es tracta de Low Cost, de Martín Tognola i Aníbal Mendoza, i d'Abulio, de Joan Cornellà, totes dues publicades en català  i en castellà.
                                         
Low Cost ens explica la història d'en Santi, la Bea i en Durruti, que són a la trentena i tenen estudis, però malgrat la seva preparació es veuen abocats a una subsistència low cost a Barcelona.
                                                 
Abulio, per la seva banda, és un relat surrealista que ens relata les vivències d'Abulio, un paio -segons diu el text de promoció- massa normal.

El Premi Josep Coll té dues categories: una per a autors de 18 a 30 anys i una altra per a autors de 31 anys en amunt. Hi poden participar aficionats i professionals del còmic que siguin catalans o visquin a Catalunya, presentant una proposta d'àlbum.

Esperem que ambdós àlbums tinguin un gran èxit de vendes i que aquesta iniciativa, que ens permet conèixer nous valors i disfrutar-los en la nostra llengua, no es quedi aquí i en vegem noves edicions.

dimarts, 30 de març del 2010

Disponible la segona conferència del cicle de lectures de còmic de l'ETSEIB

Al bloc de Jordi Ojeda ja hi ha l'enllaç per poder veure i escoltar la segona sessió del cicle de conferències sobre còmic que hi va haver l'11 de març passat a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona. En aquesta sessió es va parlar de tecnologia i terrorisme sobre la base de la novel·la gràfica 11-M.

Ens quedem sense família?


Llegeixo que a partir de l'1 d'abril ja no sortirà l'entranyable tira d'Horacio Altuna 'Família tipus', la qual ens ha acompanyat durant deu anys dia rere dia.

Al seu bloc, Aleix Gordo Hostau ens ho explica -motius econòmics?- i ens anima a fer campanya perquè la tira continuï sortint. A més a més, ens deriva cap a diverses pàgines on trobar part d'aquest treball per quan ens agafi la nostàlgia.

És una pena!

dissabte, 27 de març del 2010

Processos creatius (IV)

Juanjo Sáez és un autor barceloní que ha esdevingut una icona del còmic underground tan coneguda com les icones que ell mateix ataca, arran sobretot de la publicació de Viviendo del cuento, un "diari de deu anys de professió", com el bateja a la portada, en el qual expressa la seva visió sobre el món de la il·lustració, fa una declaració de principis i carrega contra el disseny de l'stablishment amb crítiques incisives contra Jordi Labanda o Paulina Rio, entre altres. Després publica El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre, en el qual aprofundeix un xic més en aquesta visió seva en què sembla que vulgui deixar les coses clares, agafant l'art en majúscules com a base del seu discurs i duent-lo al menjador de casa mitjançant aquestes converses imaginàries amb la seva mare. I ara acaba de sortir Yo, otro libro egocéntrico de Juanjo Sáez, que per a qui no l'hagi llegit La Cárcel de Papel ofereix una ressenya molt interessant. 

Hi ha qui no el pot sofrir (pel que diu, pel que fa o per la mena de personatge que s'ha creat al seu voltant). En definitiva, això és una cosa buscada per aquest mateix autor, que creu que la provocació és una condició sine qua non en la seva feina. Ara bé, és evident que el que diu no és banal ni postís, que està amarat d'una sinceritat que és el que més enganxa i el que fa justament interessant el seu missatge.

De les entrevistes que n'he trobat, la majoria relacionades amb l'èxit de la sèrie d'animació Arròs covat, us n'he seleccionat aquesta, feta al programa Silenci fa cinc anys, que és la que millor reflecteix Juanjo Sáez com a autor. Hi trobareu, també, referències a altres icones del còmic underground com Daniel Clowes, a l'autor japonès Suehiro Maruo o al fenomen South Park i les conseqüències que ha tingut en el món creatiu.

Processos creatius (III)


Milo Manara és l'autor que millor treballa la branca del còmic eròtic. Per mi altres intencions al marge d'aquesta han estat infructuoses en aquest gran dibuixant. Potser en salvaria Verano indio i encara... Però bé, l'autor d'El clic ens ha deixat un munt d'imatges que difícilment et deixen indiferent.

Tot seguit, veureu quina és la seva visió del món i el paper que hi té l'erotisme, a partir d'una entrevista feta per Vilaweb (subtitulada en català).

Si no en feu prou, aquí teniu un minidocumental d'un parell de minuts amb Manara en ple procés creador.

Processos creatius (II)


Jaime Martín, que aviat traurà amb Norma Todo el polvo del camino, àlbum la portada del qual reproduïm, ens explica al seu bloc com fa el guió d'un còmic. Aneu aquí si ho voleu saber.

dijous, 25 de març del 2010

Processos creatius (I)



Una de les coses que més m'han interessat sempre ha estat conèixer amb tots els ets i uts el procés creatiu d'un autor. Això vol dir no solament saber què el motiva a dibuixar, sinó també saber com ho fa. Per això començo aquesta sèrie, en la qual us vull mostrar diferents maneres d'entendre el còmic a partir de les pròpies paraules o del propi treball de l'autor.

Començarem amb Moebius, de qui he trobat aquest interessantíssim documental en el qual explica les motivacions que el van dur a dibuixar i fa un repàs exhaustiu de la seva trajectòria. Tot seguit us convido que vegeu aquest altre, en el qual es veu Moebius en ple procés creatiu. Us aviso que tots dos testimonis només són aptes per a paladars fins.

Que vagi de gust, doncs!

Algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant"

Aquí teniu algunes fotos de l'exposició "Antologia fantàstica i no tant".

Il·lustracions d'Emma Pumarola.

Il·lustracions de Jose Arnau.

Les meves il·lustracions amb Meri Gil mirant-se-les.


Il·lustracions de Quim Bou.

Il·lustracions de Meri Gil.

Il·lustracions de Dani Saus amb el mateix Dani Saus i Meri Gil comentant la jugada.

Aquí ens teniu a uns quants membres del col·lectiu: en primer pla, jo; tot seguit Meri Gil i Mercè Fortià, i al darrere, Albert Carreras i Dani Saus.

Il·lustracions de Mercè Fortià.

Il·lustracions d'Ivan Hernández.


Il·lustracions de Pere Saguer.

La veritat és que estem molt satisfets de com ha quedat.

dimarts, 23 de març del 2010

Mique Beltran o la infantilització dels còmics


Una de les sorpreses que em vaig dur dies enrere va ser comprovar que Marco Antonio, el fill de l'entranyable Cleopatra de Mique Beltran, no solament havia desbancat la seva mare com a protagonista de les històries en còmic d'aquests dos personatges, sinó que havia passat a ser el personatge principal d'una sèrie infantil de dibuixos animats a Clan TV. He de confessar que a Mique Beltran li havia perdut la pista fa molt de temps i que fa relativament poc que em vaig assabentar que havia publicat una tira a El Pequeño País amb aquests personatges. Per tant, segons he pogut llegir després, el pas com a sèrie d'animació estava més que cantat.

El problema és que, mentre mirava la sèrie, em va costar moltíssim reconèixer la Cleopatra que recordava dels primers còmics. El traç ha variat per adaptar-se a una estètica més infantil. I amb les històries ha passat el mateix, tot i que encara conserven un cert punt descarat.

Un altre autor que ha tingut una derivació semblant és Daniel Torres, tot i que de manera diferent, ja que ell ha estat capaç de crear nous personatges per al públic infantil i tornar des de fa poc a conrear amb més assiduïtat el gènere adult. Actualment, des de Cromosoma, és l'artífex de la sèrie de dibuixos animats Tom. A mi, però, si us he de dir la veritat, el que sempre m'ha agradat d'ell són les històries d'Opium. És clar que ha plogut molt des de llavors, però a Opium hi havia una mala bava que m'encantava, una manca de preciosisme que feia dels còmics una cosa fresca, fresquíssima... 


En fi, que, com veieu, sóc una nostàlgica.