divendres, 27 de març del 2009

I ja van tres!

Ja ha sortit el tercer volum de la sèrie Orn, història universal: Berseker, de Quim Bou, editat per Dolmen en català i en castellà simultàniament. Dels tres que han sortit, és el que més m'ha agradat. Hi ha més tensió, més màgia i també potser més aventura...

Per començar, els que hagueu llegit el volum anterior, fixeu-vos en el personatge de la mussol, que continua apareixent en aquest tercer lliurament. Com pot sobreviure una dona impedida per caminar en un món on sembla imperar la raó de la força més que no pas la força de la raó? I a banda d'això, ja des d'un punt de vista narratiu, com pot un personatge com aquest, tan fora de lloc, que depèn dels altres per moure's, quedar integrat tan perfectament a la trama, i, per tant, més que no pas ser un obstacle per a l'acció, contribuir-hi com a element enriquidor? I és que Quim Bou s'arrisca a aportar a la història elements inhabituals i se'n surt!

A part, és clar, hi ha els elements comuns d'aquest tipus d'històries. Malvats que afinen les tensions i desgraciadets que aporten el contrapunt còmic, entre molts altres. Però a més a més es comença a concretar una faceta del protagonista que ens pot arribar a capgirar els esquemes. Perquè l'Orn no és un personatge d'una sola peça: té punts obscurs, portes tancades que comencen a obrir-se i ens presenten un animal desconegut. Com han de ser els bons herois de totes les històries.

Tot plegat fa d'aquesta saga una promesa d'emocions futures. Per molts anys!

dimecres, 25 de març del 2009

Lo que el viento trae

Ja han sortit les nominacions als premis Saló del Còmic 2009. Entre els nominats a l'autor espanyol revelació 2008 hi ha Alfonso Zapico, de qui ja vaig parlar en un article anterior, i pel que fa al millor guió i millor dibuix d'autor espanyol Lo que el viento trae, de Jaime Martín, editat per Norma.

M'acabo de llegir aquest còmic i, si bé el dibuix i el tractament del color m'han impressionat, la història no m'ha deixat un regust gaire bo. Ambientada a la Rússia de 1916, en una època convulsa pel desfermament de la revolta bolxevic i el debilitament del tsar i el seu exèrcit, un metge acabat de llicenciar és destinat a un poblet dels Urals per dirigir-hi un hospital, en substitució del metge anterior, mort en estranyes circumstàncies. Allà haurà de lluitar contra les supersticions dels vilatans, atemorits pel vent i el que porta cada cop que bufa.

El plantejament, doncs, pinta d'allò més bé. Només començar, hi ha un fet sagnant que sembla cosa de fantasmes. Continua amb una descripció de l'entorn del protagonista, a Moscou, enmig de la convulsió política i social emergent, fins que aterra en aquest poblet perdut de la mà de Déu i topa amb una població recelosa amb la ciència, "ignorant", que actua bàsicament moguda per impulsos. El problema, però, ve amb el desenllaç, completament previsible. En acabat, la història no deixa de ser un conte de por dels que ens han explicat mil i una vegades.

Tot i això, el llibre val la pena. L'edició és acurada i va acompanyada, al final, d'esbossos de l'autor, estudis de personatges i documentació gràfica utilitzada per recrear un ambient fidel a l'època de què ens parla.

dilluns, 23 de març del 2009

Antropomorfisme i animalisme en el còmic adult

Les primeres historietes de còmic adult que vaig llegir on s'usaven animals per descriure comportaments humans van ser les del creador francès Régis Franc. Em va encantar la planificació, ja que era capaç de repetir el mateix enquadrament de principi a fi, al llarg de mitja dotzena de pàgines, sense que el resultat estètic i/o narratiu se'n ressentís. Al contrari, era una opció atractiva: un únic pla i un únic punt de vista, un anar i venir de personatges sota un ull inamovible, el del lector, que esdevenia un espectador distanciat, una mena de testimoni d'excepció de la condició humana.

Vint anys més tard va caure a les meves mans Maus, d'Art Spiegelman, còmic pel qual va rebre l'any 1992 un premi Pulitzer. L'ús dels animals aquí em va fer pensar en l'ús que en feia George Orwell a Rebel·lió a la granja. Al còmic cada comunitat té la seva pròpia representació animalesca: els jueus són ratolins, els alemanys són gats, els polonesos són porcs... I a la novel·la cada estament social té els seus propis representants dins l'ordre jeràrquic implantat a la granja. La doble història és commovedora. Doble, perquè hi ha la història de la supervivència de Vladek Spiegelman en els camps d'extermini nazi, i perquè hi ha la història de la reconciliació entre aquest home i el seu fill, el mateix Art Spiegelman, a través de la recuperació del passat del pare.

Però els animals al còmic no han servit només per explicar fets transcendents. El novembre de l'any 2000 Norma publicava Blacksad 1: un lugar entre las sombras (només un mes després que aparegués a França). Els responsables, Juanjo Guarnido (dibuixant) i Juan Díaz Canales (guionista), n'han publicat dos àlbums més, a banda dels especials Cómo se hizo... Blacksad i Blacksad. La historia de las acuarelas. Aquí un gat ens serveix un seguit d'històries que beuen de la més genuïna tradició de novel·la negra. Si bé el dibuix és un prodigi, el guió, per mi, dóna resultats força desiguals. De les tres històries, la que més em va agradar va ser la primera, que potser també és la menys pretensiosa. (Aquí trobareu tota una galeria d'imatges, inclosos esbossos, d'aquesta sèrie.)

I per acabar aquesta petita llista personal d'exemples d'antropomorfisme o animalisme en el còmic adult, deixeu-me esmentar una sèrie concebuda per un autor català, Quim Bou. Es tracta d'Orn, Història Universal, editada per Dolmen, de la qual ja han sortit els dos primers volums i és a punt de sortir-ne el tercer. Aquí el que cal destacar és tot un món personal, que per mi és el principal atractiu, a banda d'un dibuix excel·lent (les panoràmiques i les batalles campals, per exemple, són increïbles), i una eficient construcció de personatges: des dels principals fins als secundaris. A la sèrie, Orn, un gos guerrer de tarannà pacífic, roda pel món, a la recerca d'un objectiu. Al llarg del seu viatge coneix personatges diferents i viu un seguit d'aventures. Com a rerefons, però, hi ha un passat fosc, retalls del qual afloren sobtadament i ens van donant una altra dimensió del personatge. D'aquest personatge s'ha publicat també Orn, Dues Espases: l'integral (Maqui Edicions), que aplega el material editat anteriorment en sis volums per Dude.

dijous, 19 de març del 2009

Los monstruos tienen miedo de la luna

Norma Editorial acaba de publicar Los monstruos tienen miedo de la luna, un conte infantil de Marjane Satrapi publicat a França l'any 2001. En aquest llibre Maria intenta foragitar els monstres que l'espanten cada nit quan se'n va a dormir introduint la lluna a la seva habitació. No és la primera publicació de literatura infantil d'aquesta autora a l'Estat espanyol. Anteriorment, l'any 2006, Norma ja n'havia publicat Ajdar, en el qual la protagonista, Matilde, rep l'encàrrec d'arreglar el món després que un tremolor de terra ho hagi capgirat tot. Queden pendents de publicar Ulysse au pays de fous i Sagesses et malices de la Perse, fruit de la col·laboració amb altres autors.

El día que cambié a mi padre por dos peces de colores

Vet aquí un bon llibre, editat per Norma Editorial. Un conte infantil escrit per Neil Gaiman i dibuixat per Dave McKean que ens explica fins on pot arribar un nen per aconseguir dos peixos de colors.

Aquests dos autors també van fer conjuntament un altre conte infantil, Llops dins les parets (Astiberri), que com l'anterior té moltes coses que poden interessar el públic adult; l'àlbum Mr Punch (Norma Editorial), i les portades de la sèrie The Sandman, molt valorada en els circuits del còmic però de la qual em desconcerta la diversitat d'il·lustradors que l'han dibuixat, amb resultats, sota el meu punt de vista, desiguals.

És una llàstima que un llibre com aquest no es pugui trobar en català. Es troba pràcticament a totes les biblioteques de Catalunya. Va adreçat principalment a un públic, l'infantil, acostumat a llegir en català. Caldria que les editorials de còmic es replantegessin les dobles edicions simultànies (en castellà i en català, basc o gallec) amb una mica més de rigor.

dimarts, 17 de març del 2009

El còmic com a objecte de definició

M'ha fet gràcia trobar-me aquesta pàgina a Ice Haven, de Daniel Clowes, després d'haver esbossat aquella mitja reflexió a propòsit del còmic a l'article anterior. Aquí us ho deixo. Aquest personatge és tota una creació.

dilluns, 16 de març del 2009

L'origen de tots els mals

Café Budapest, d'Alfonso Zapico, ens explica les vivències d'un jove violinista jueu que arriba a Jerusalem des de Budapest en un moment polític decisiu: just abans que els anglesos abandonin Palestina. Al cafè del seu oncle conviuen àrabs, jueus i occidentals. Un cop els anglesos abandonen la colònia, àrabs i jueus volen fer-se seu el territori. Jerusalem es converteix en una ciutat dividida. La violència es desferma i ella mateixa contribueix a retroalimentar els radicalismes.

A banda de reconèixer l'habilitat del narrador en aquesta història, llegint aquestes pàgines, una es pregunta què té el còmic que és capaç d'explicar-nos de manera tan entenedora els temes més obscurs o enrevessats. Què fa que allò que als diaris ens pot sonar com a matèria impermeable ens arribi tan directe a la vena? L'estructura narrativa? La forma dialogada? El dibuix mateix? Una combinació reeixida de la quotidianeïtat dels personatges amb la rellevància del fet històric? Gràcies a còmics de tall historicopolític com aquest, noms com Art Spiegelman o Marjane Satrapi han transcendit l'àmbit massa restringit en què se sol acotar el novè art i han passat a formar part de la cultura estàndard.

Aquesta capacitat no és exclusiva del còmic, evidentment; també ho hem vist en el cinema o en la novel·la. M'agradaria esmentar-ne dos exemples: la pel·lícula Before the rain (1994), de Milcho Manchevski, que ens explica de manera molt colpidora els orígens dels conflictes ètnics a l'ex-Iugoslàvia, i la novel·la Les sirenes de Bagdad (2007), de Yasmina Kadra, que ens descriu el procés de gestació d'un terrorista a l'Iraq. Tots dos expliquen l'origen d'alguna cosa, i no són ni de bon tros simplistes en les seves anàlisis ni dogmàtics en les seves apreciacions.

Són aquestes les històries que aconseguiran que es reconegui la capacitat del còmic per explicar coses serioses i que es deixi de pensar que és un pur divertiment?

(No deixeu de passar-vos pel bloc d'Alfonso Zapico, interessantíssim, per saber més coses d'aquest autor i de la seva obra: http://zapiburgotelegraph.blogspot.com/)

divendres, 13 de març del 2009

Lauzier versus Loisel

Ja fa anys demanar per un còmic de Gérard Lauzier a les llibreries tenia els seus inconvenients. Primer, faltava que t'entenguessin. Lo... què? Després, faltava que sabessin a qui et referies: Lauzier o Loisel? Més d'un cop m'havia passat que en demanar pel primer m'havien entès el segon. I és que Lauzier va desaparèixer del món del còmic sobtadament. I tot i les seves incursions en el món del teatre i del cinema, va arribar un punt que ja no en vam saber res. Fins que va morir, el desembre passat.

Dagoll Dagom va estrenar dues obres basades en còmics seus: Glups! (1983) i Cacao (2000). La primera bevia d'historietes publicades a la sèrie Cosas de la vida (1975). La segona agafava com a referent el còmic La carrera de la rata (1978).

El seu dibuix, funcional, i el seu estil, mordaç, van emplenar pàgines i pàgines que encara avui em llegeixo amb devoció. Vaig tenir l'oportunitat de llegir Lili fatale (1974) a la revista Bésame mucho i Las crónicas de la Isla Grande (1976) i La cabeza entre las tetas (1980) a Vértigo, l'edició espanyola de la francesa Pilote. Grijalbo/Dargaud va publicar, entre altres, els àlbums Cosas de la vida i La carrera de la rata. Als anys 80 encara era possible llegir-te els grans en revistes de còmic com les desaparegudes Cairo, Cimoc o Metal Hurlant, per esmentar-ne algunes.

Caldria reeditar Lauzier? Evidentment. És un clàssic. És clar que potser aquest és el problema.

Trobareu més informació de Gérard Lauzier a: http://www.tebeosfera.com/autores/lauzier.html.

Pel que fa a Régis Loisel, aquesta és la seva web: http://www.regisloisel.com/.

dijous, 12 de març del 2009

80 jours

80 jours és el títol d'un còmic de Nicolas Vadot i Olivier Guéret publicat per Casterman, a França, el 2006, en el qual Edmon, vell i malalt, inexplicablement comença a rejovenir a raó d'un any per dia, quan és a punt de morir, als 80 anys. D'aquí el títol.

"Dans moins de deux mois, j'aurai 20 ans. L'âge de tous les possibles...", pensa Edmon en un moment donat. Us sona, oi? I és que la idea del rejoveniment no és nova. Scott Fitzgerald ja la va abordar en un conte escrit l'any 1922, The Curious Case of Benjamin Button, que ha estat la base per a la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Brad Pitt i dirigida per David Fincher. I fa només un parell d'anys Francis Ford Coppola estrenava, injustament amb més pena que glòria (a l'Estat espanyol encara no ens ha arribat), la pel·lícula Youth without youth, interpretada magistralment per Tim Roth, i en la qual un vell lingüista comença a rejovenir després que un llamp li caigui a sobre.

Pel que fa al còmic, es tracta d'una història sense pretensions grandiloqüents que ens descriu amb correcció les vivències d'Edmon en aquest procés invers. El dibuix és al servei completament de la història. El traç és fresc; no té l'hermetisme d'altres dibuixants que pretenen una línia més clara.

Trobareu més informació d'aquest còmic a la web oficial del seu dibuixant: http://www.nicolasvadot.com/.

dimecres, 11 de març del 2009

Inici de trajecte

Com la jove que acaba d'agafar l'autobús, inicio aquest trajecte sense saber, però, on em portarà, si el camí serà llarg o curt, si serà avorrit o accidentat, si em durà bones o males experiències... En tot cas, poc importa. Ja sóc a dins i el motor s'escalfa. La benzina amb què es farà el recorregut ja comença a cremar. Llibres, còmics i pel·lícules n'han de ser el component bàsic, la substància.