diumenge, 29 de novembre del 2009

Jimmy Liao



Jimmy Liao és un autor taiwanès nascut el 1958 que s'ha fet famós a tot el món gràcies als seus àlbums il·lustrats. Aquí en trobem d'editats per Barbara Fiore; en concret els següents: Desencuentros, El sonido de los colores (al qual pertany la il·lustració anterior), Secretos en el bosque i Hermosa soledad. En espanyol, a Mèxic també hi ha editada La piedra azul. Tot i ser àlbums il·lustrats, no són necessàriament llibres per a nens. En tots ells hi ha de rerefons la soledat, la incomunicació, el desarrelament, i com a contraposició, el món interior, que emergeix amb una magnificència sense mesura.

Les biografies d'aquest autor expliquen que inicialment va treballar en el món de la publicitat però que va ser arran d'una malaltia que va reencaminar la seva vida cap a la publicació d'aquests treballs. Ja són divuit els àlbuns il·lustrats i algunes més les versions que se n'han fet en l'àmbit dels musicals, el teatre i el cinema.

Llegiu-vos les ressenyes que he enllaçat a les publicacions esmentades per saber-ne més.

Es busca



Aquest novembre va sortir al mercat la revista Kòmic, editada conjuntament per Dolmen i Esquitx i que té la particularitat que és una revista de còmic per a adults íntegrament en català. A ComiCat llegíem el 20 de novembre que tres dies després, el 23, es presentava a Palma. Des de llavors l'he estat buscant infructuosament pertot arreu. A les llibreries especialitzades on he anat no en sabien res. Pel que vaig llegir d'alguns comentaristes de ComiCat, la revista es distribueix als quioscos i no a les llibreries. Però als quioscos de Girona que he trepitjat tampoc no en saben res. Llegeixo que es troba en un quiosc concret de Tarragona... Bé, tota una aventura!

Qui la trobi que m'ho digui.

dissabte, 28 de novembre del 2009

The Princess and the Frog



S'acosta Nadal i, com cada any per aquesta època, les cartelleres s'emplenen d'estrenes per al públic familiar. Una de les que s'anuncien com a èxit segur és The Princess and the Frog, l'últim film d'animació de la Disney. La pel·lícula té, per mi, una característica que la fa ineludible: és una autèntica pel·lícula de dibuixos animats. Des de fa quants anys no en produïa cap la Disney? Ja ni me'n recordo. Un altre dels al·licients és la música, de Randy Newman, compositor de qui hem de recordar les bandes sonores de Ragtime, The Natural, Toy Story, Monsters Inc. o Cars, entre moltes altres.  

Per primer cop a la història de la Disney la princesa del conte és de raça negra, cosa que ja ha portat controvèrsies, deixant de banda que el títol original semblava que havia de ser The Princess Frog (La princesa granota) i que es va canviar perquè podia fer pensar que es considerava que les dones negres són lletges. La pel·lícula ha estat ambientada a Nova Orleans, zona devastada pel Katrina l'agost del 2005 i poblada majoritàriament per famílies negres. A més a més, la fada madrina de la princesa resulta ser una sacerdotessa budú que té com a company de fatigues un cocodril. Són trets aquests que poden fer que inconscientment es doni una idea de la comunitat negra als Estats Units plena de tòpics i, per tant, fins a cert punt racista?

Disney, per la seva banda, presenta la pel·lícula com un producte sofisticat però fresc, visualment potent i musicalment espectacular, amb una protagonista, la princesa Tiana, que vol ser una mena de nou referent: una dona intel·ligent, complexa, independent, apassionada i moderna..., propera a la Bella de La bella i la bèstia o a l'Ariel de La Sireneta. Una noia d'avui, en definitiva.

Bé, com diuen altres crítics menys susceptibles, la pel·lícula no deixa de ser un producte típic de la Disney, en què la protagonista viu una història basada en un conte clàssic (tot i que amb l'argument renovat) acompanyada d'animals parlants. No intenta ser una crítica social ni un al·legat de res. És un producte més per a distracció de petits i grans.

divendres, 27 de novembre del 2009

Bernar Yslaire o el preciosisme inútil



M'acabo de llegir el primer volum d'El cielo sobre Bruselas (antes), de Bernar Yslaire, i no m'ha deixat amb ganes de continuar amb el que ve després: El cielo sobre Bruselas (después). És un treball del 2006 que dies enrere vaig trobar en un espai destacat d'una llibreria especialitzada de còmics de Barcelona, tot i no ser novetat ara mateix, potser aprofitant que l'any vinent es llançarà al mercat Le ciel au-dessus du Louvre. No vaig poder resistir la temptació de llegir-me'l. El dibuix és preciós. Però igual com m'ha passat amb altres treballs d'autors que excel·leixen per la seva habilitat com a dibuixants (Manara en general i Bilal en alguns moments en són un clar exponent), en contraposició, l'argument m'ha semblat d'allò més inconsistent. I és una pena, perquè intenta abordar un període de la nostra història recent que encara no ha tingut el desenllaç desitjat i que des del punt de vista argumental podia donar molt de si: el moment immediatament anterior al desplegament de tropes americanes a l'Iraq. Recordo que va ser un moment de mobilitzacions generals a tot Europa, i així es reflecteix al còmic. La gent inundava els carrers per manifestar el seu rebuig a la política de Bush, amb la intenció d'aturar una guerra que era a punt de començar.

Al còmic, s'hi barregen massa coses, i malament. Els dos personatges principals (una mena d'àngel jueu com podien ser-ho els àngels de la genial pel·lícula de Wim Wenders El cielo sobre Berlín i una activista àrab a punt de fer una matança) es mouen constantment entre diverses aigües. Hi ha referències al genocidi dels jueus a l'Alemanya nazi (l'origen de l'àngel); s'esmenta John Lennon i Yoko Ono i la seva bed-in a l'Hotel Hilton per manifestar la seva oposició a la guerra del Vietnam; la lletra d'Imagine acompanya algunes escenes crues al començament; el terrorisme islàmic apareix com una reacció a la desesperada d'un col·lectiu confós que només veu en la venjança (i en la guerra santa) un cert punt de consol a les seves misèries; el sentiment antibel·licista a Europa, amb un escenari de manifestacions, es contraposa a la política sorda i implacable de Bush... L'episodi del polvo, com a esdeveniment que lliga el passat i el futur dels personatges en primer lloc i de la història de la humanitat en segon no deixa de ser un truc pretenciós i força frívol com a manera de canviar si més no el futur dels protagonistes.

D'Yslaire m'agraden sobretot els primers volums de Sambre, que tenen una força visual i argumental magnífiques. No defalleixo en la recerca per continuar llegint-li coses interessants.

dissabte, 21 de novembre del 2009

La dama y la muerte, seleccionada per competir als Oscar



Llegeixo a El Periódico que la cinta en 3D La dama y la muerte, dirigida per Javier Recio i produïda pels estudis andalusos Kandor Graphics (Kandor Moon) i Green Moon, ha estat seleccionada entre les deu finalistes per a la 82a edició dels Oscar en la categoria de curts d'animació. Un dels productors del film és l'actor Antonio Banderas. El curt, que narra el camí d'una àvia cap a la mort, opta a convertir-se en un dels cinc nominats que lluitaran per l'Oscar juntament amb produccions com l'australiana The Cat Piano, les franceses French Toast i Logorama, la irlandesa Granny O'Grimm's Sleeping Beauty, la polonesa The Kinematograph, la britànica A Matter of Loaf and Death (del director Nick Park, quatre vegades guanyador d'una estatueta amb les històries de Wallace and Gromit), Partly Cloudy, dels estudis Pixar, la canadenca Runaway i l'holandesa Variete.

Pel que fa als llargmetratges d'animació, sempre segons El Periódico, hi ha nominats Up, Los mundos de Coraline, Ponyo i Monsters vs. Aliens.

Disney Channel o què veuen els nostres fills



Un dels pitjors canals de televisió infantils i juvenils ara mateix és Disney Channel i curiosament és un dels més vistos pels nostres fills. El producte estàndard que ofereix compleix totes les expectatives d'un públic fàcilment enlluernable:  adolescents especials -o canten o són mags o viuen en un iat envoltats de tota mena de fastuositat- que, tot i ser especials, tenen els mateixos problemes que els adolescents corrents, i ensopeguen però sempre se'n surten! Hannah Montana, Jonas Brothers o els mags de Waverly Place han passat a ser els ídols d'aquests nens amb tanta pressa per créixer. El que ofèn, però, no és el tipus de producte, sinó la manca d'enginy i d'intel·ligència d'uns guions fàcils i recurrents, que exploten fins a l'esgotament uns trucs d'allò més rovellats, senzillament perquè als guionistes no els cal trencar-se el cap, perquè l'èxit, propiciat més que res per una campanya de màrqueting difícilment defugible, ja és segur.

Enmig d'aquest panorama desolador, a Disney Channel sobresurt, però, una sèrie de dibuixos animats divertidíssima, que protagonitzen dos germanastres amb el cervell d'un geni, capaços de crear els artefactes més sofisticats per defugir l'avorriment en què es veuen immersos durant les vacances estiuenques: Phineas i Ferb. Phineas és l'extrovertit i Ferb, el silenciós (si arriba a parlar durant l'episodi, amb prou feines dirà una frase o dues). Candance, la germana gran, se les veurà i desitjarà per trastocar les seves epopeies creatives, entestada a caçar-los in fraganti perquè la mare els renyi. I mentrestant Perry l'ornitorinc, la seva mascota, que en realitat és un agent secret, lluitarà contra la bogeria del doctor Doofenshmirtz, obsedit a destruir el món i que generalment el que acaba destruint són les creacions dels germans abans que Candance pugui mostrar-les a la seva mare. Els episodis, a més a més, són complementats per uns números musicals que emulen sovint diferents exponents del cinema musical d'ahir i d'avui. Dins l'acció acostuma a haver-hi almenys una persecució trepidant i el desenllaç, tot i predictible, té un punt d'humor genial.

La sèrie es va estrenar al 2008 als Estats Units. Els creadors, Dan Povenmire i Jeff Swampy Marsh, han rebut diferents premis i nominacions des que es va estrenar, entre ells un premi Emmy l'any 2008 per la cançó I Ain't Got No Rhythm (Jo no tinc ritme). Ara mateix hi ha un joc per a Nintendo amb el mateix nom de la sèrie i es preveu que pròximament n'aparegui un altre per a Wii.

Aquí hi trobareu un dels temes musicals més famosos.

dimecres, 18 de novembre del 2009

El amor duele, de Kiriko Nananan



El amor duele (Ponent Món) és un recull de vint-i-tres històries, a manera de pinzellades, en les quals els personatges, joves tots ells, experimenten el vessant menys idíl·lic de l'amor. Les primeres no deixen de ser un traç gruixut, amb alguns tòpics, de situacions que ja hem vist reproduïdes altres vegades, però a mesura que anem avançant en la lectura els arguments van adquirint consistència i els traços gruixuts es van matisant. El resultat, llavors, esdevé força satisfactori.

I és que Kiriko Nananan, de qui ja coneixíem Blue, editat també per Ponent Món, aprofita per entreteixir, història rere història, una teranyina de sentiments ben variats: l'enyor, la melangia, la sensació de buit, el sentiment de pèrdua, el desencant, la rutina en la relació, l'avorriment, el sexe com a negoci, joc fructífer o escapatòria, la mentida, la sinceritat, el desig d'estabilitat, la ingenuïtat, etcètera, en uns personatges que no tenen la profunditat dels joves de les novel·les d'Haruki Murakami, però sí comparteixen un cert nihilisme, que al còmic els personatges conjuguen a favor seu.

I a sobre Kiriko Nananan ho fa amb una simplicitat en el dibuix, de línies primes i elegants, contraposant moltes vegades el blanc i el negre i matisant-los amb grisos ben col·locats, que fan de les vinyetes petites estampes. I amb una habilitat a alternar el primeríssim pla i el pla general, ens acosta a les situacions en els moments més intensos, fragmentant-ne l'escenari, fins a descobrir-nos-en detalls amb què es va modelant la nostra percepció, portant-nos aquí i allà sense estridències, amb mesura, i tot seguit ens n'allunya, deixant-nos amb el suspens que aconsegueixen uns finals gens rotunds, oberts.

Una autora interessant dins aquest corrent anomenat nouvelle manga, tant o més que Kan Takahama.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Fun Home, un tragicòmic familiar, d'Alison Bechdel



Per a una lectora hètero de còmics com jo, Ralf König i Alison Bechdel són els autors més representatius de temàtica homosexual en aquest mitjà. Potser perquè són dos autors que han aconseguit que les seves històries arribin a connectar amb un públic no necessàriament homosexual. (Ralf König, en algunes entrevistes, explicava com se sorprenia ell mateix de la quantitat de fans femenines que té; Alison Bechdel és una de les poques autores lesbianes, si no l'única, que podem trobar a les biblioteques.) Sigui per la raó que sigui, són a hores d'ara els primers referents que em vénen al cap quan parlem d'autors que aborden aquesta temàtica al còmic.

De fet, l'homosexualitat ja fa temps que va deixar de ser un tema latent (o el contrapunt còmic) en les diferents formes d'expressió culturals i cada cop més ocupa un lloc destacat en la cultura de masses, és a dir, la televisió i el cinema. Malgrat l'aparició de la sida, que va suposar un pas enrere en l'acceptació del col·lectiu gai, o potser a conseqüència d'ella, pel revulsiu que va significar a partir dels anys noranta per a la cultura, amb un seguit de productes que abordaven la temàtica gai lligada amb aquesta malaltia, el cas és que ara mateix no hi ha sèrie d'èxit on no s'abordi l'homosexualitat (masculina o femenina) d'alguns personatges amb una naturalitat de vegades que ja voldríem en la nostra vida diària. No sé si al darrere de tot això hi ha més un afany per fer productes políticament correctes o bé el fenomen respon al major pes social i econòmic del col·lectiu gai en les darreres dècades. L'explicació de tot plegat la deixo als especialistes.

A Fun Home, editada en català per La Magrana en format de novel·la gràfica, l'homosexualitat s'aborda en forma autobiogràfica. Alison Bechdel (lesbiana declarada) ens en parla explicant-nos com va marcar la seva pròpia vida, la del seu pare (un homosexual reprimit) i la de la resta de la família. En aquest relat l'autora contraposa la seva vivència personal a la vivència del seu pare. Dues generacions i dues maneres diferents d'afrontar-la. El pare, reprimint-la. La filla, autoafirmant-la i gaudint-la. Aquesta contraposició, però, no es produeix de manera tan feliç. Alison ens n'explica el recorregut, a partir d'un fet dramàtic, el suïcidi del seu pare, que la porta a reflexionar sobre allò que no deixen de ser els temes de sempre (la vida, la mort, l'autorealització personal, la felicitat, la desgràcia...) i ens fa partíceps de la complexitat de cada situació i de les conseqüències que han tingut totes elles en el si de la seva família.

Fun Home suposa la consagració d'aquesta autora, de la qual coneixíem la sèrie de tires còmiques Unas bollos de cuidado, publicada per La Cúpula, un treball interessant en conjunt però que evidentment no té la complexitat (i profunditat) d'aquest altre.

dijous, 12 de novembre del 2009

Inside Moebius



Llegeixo a diferents blocs que Moebius ha estat de gira aquests dies per l'Estat espanyol presentant el primer tom d'un dels seus treballs més personals, Inside Moebius, editat aquí per Norma Editorial, al qual pertany la imatge que encapçala aquest article. Diversos mitjans se n'han fet ressò, entre ells el diari El Mundo, que en la seva versió digital publica aquesta entrevista i l'acompanya d'un reportatge igualment interessant on fa un repàs de la trajectòria d'aquest genial autor. Així mateix, el diari El País també li ha fet una entrevista en què Moebius manifesta les seves reticències amb el manga. A l'Estat francès també van aparèixer al seu moment tot un seguit d'informacions a l'entorn de la publicació d'aquesta obra. A Univers BD, un referent en llengua francesa per a tots els aficionats al còmic, hi trobem una entrevista, publicada al maig del 2008, en què l'autor parla dels homes -Moebius/Giraud- que s'amaguen darrere de les seves creacions i ens explica les motivacions d'Inside Moebius, de la qual ja s'han editat cinc volums i encara continua oberta. Segons  explica, amb aquesta obra ell mateix, acompanyat dels seus personatges, s'endinsa al Desert B i fa un recorregut que, segons diu, "C’est une vision impressionniste, subjective et humoristique de l’humeur passagère dans le rapport au dessin et à la narration: il n’y a pas de scénario, ni de projet d’histoire, je fais simplement avancer des personnages par le dessin avec, en toile de fond, l’état dans lequel je me trouve. Je dégage donc une certaine forme de réactivité par rapport à la pression du monde qui m’entoure. C’est à la fois ténu et expérimental, c’est pour cela que je parle d’impressionnisme".

De Moebius/Giraud, una llegenda viva del còmic com se'l defineix sovint, allò que he seguit més fidelment ha estat el seu particular univers futurista més que no pas l'èpica sui generis dels seus westerns, de la mà del tinent Blueberry. Les delirants aventures d'Arzach o de Mayor Fatal a El garaje hermético ens mostren un autor amb maneres de brètol incorregible que es repeteix a L'Incal, aquest cop amb guió d'un altre clàssic, Jodorowsky, i se suavitza a sèries com ara El mundo de Edena. Les seves aportacions al món del cinema en films com Alien, Tron, Willow o El quinto elemento tampoc no deixen indiferent.

Si voleu tenir més informació sobre Inside Moebius, cliqueu aquí.

No us perdeu l'article que hi dedica Álvaro Pons a La Cárcel de Papel.

dilluns, 2 de novembre del 2009

L'arbre vermell, de Shaun Tan



Barbara Fiore Editora sempre s'ha caracteritzat per publicar llibres il·lustrats amb una exquisidesa que difícilment trobes en altres editorials. Un dels últims treballs que m'ha caigut a les mans és aquest llibre, L'arbre vermell, de l'australià Shaun Tan, el cinquè d'aquest autor, que vaig descobrir per primer cop amb Emigrantes, editat també per Barbara Fiore en llengua castellana.

L'arbre vermell podria ser un llibre d'autoajuda. De fet, condensa en molt poques pàgines allò que els psicòlegs es dediquen a explicar prolixament en els seus manuals. Ara bé, a banda d'això, que no deixa de ser una mena de broma immerescuda, aquest llibre sí que és un conte il·lustrat per a adults (tot i que els nens també el poden disfrutar), amb un text mínim però essencial i unes il·lustracions que són una meravella, entre altres coses per la màgia que destil·len.

L'arbre vermell és una metàfora del revifament de les il·lusions, de la recuperació de l'esperança, una crida a l'optimisme. L'obscuritat, la incertesa, la soledat, davant del que és inevitable, són subjugats a un afany de viure per sobre de qualsevol altra cosa. Una obra absolutament recomanable.

Barbara Fiore té editades altres obres d'aquest autor imprescindible: Los Conejos, Contes de la perifèria i La cosa perduda.