diumenge, 26 de juliol del 2009

Tamara Drewe


Un dels còmics que vaig comprar al darrer Saló del Còmic va ser Tamara Drewe (Sins Entido, 2009), de Posy Simmonds, una autora britànica nascuda el 1945 que va començar la seva carrera com a dibuixant fent tires per al diari The Sun i després per al diari The Guardian.

Va ser tota una descoberta!

Primer per l'estil narratiu d'aquesta veterana autora: barreja de text i d'il·lustració d'una manera inusual (vegeu la pàgina reproduïda a l'encapçalament), que els lectors de Gemma Bovery (Destino, 2001), l'altra obra seva publicada a l'Estat espanyol, ja devien conèixer. A més a més, per la manera com va entreteixint la història que ens vol explicar: a partir dels punts de vista dels diferents personatges. Després pel seu estil com a dibuixant: utilitzant colors suaus (en determinants moments, flash backs, un sol color per a tota una sèrie de vinyetes) i una línia suggerent i elegant, pròpia de l'estètica de les revistes femenines (de les quals es descobreix com a lectora assídua i li serveixen de font d'inspiració). I finalment per la temàtica (les relacions humanes i especialment les relacions amoroses), els personatges de què se serveix per il·lustrar-la (la classe mitjana-alta intel·lectual britànica), l'indret on es desenvolupa (en una tranquil·la vila rural de Bretanya) i el to irònic, de vegades mordaç, amb què la desenvolupa.

Curiosament tant Gemma Bovery (fixeu-vos en la coincidència amb la gran novel·la Madame Bovary) com Tamara Drewe es van publicar per entregues al diari The Guardian abans d'esdevenir novel·la gràfica.

No us la podeu perdre!

divendres, 24 de juliol del 2009

Burka babes

Llegeixo a El Periódico d'ahir que una nova sèrie sobre dones musulmanes que ironitza sobre l'ús de la burca està triomfant a Holanda. El responsable, Peter de Wit, publica les tires al diari progressista d'Amsterdam Volkskrant (La Veu del Poble) i han tingut tant d'èxit que se n'ha fet una selecció (la portada de la qual reproduïm a l'encapçalament) de la qual s'han venut 20.000 exemplars només al seu país.

Tot i que els acudits no agraden a molts musulmans, l'autor s'ha sorprès en comprovar que té seguidores en estudiants musulmanes del seu país que porten mocador al cap i a les quals agraden els seus acudits.

Fent una recerca pel google comprovem com se n'han fet ressò alguns blocs, entre ells aquest bloc libanès, que comenta que el dolent d'aquest recull és que només ha sortit publicat en holandès, però que si més no la portada és entenedora per a tothom. (No obstant això, a Amazon, hi trobareu l'edició en anglès.)

Peter de Wit explica al mateix article d'El Periódico que, lluny de voler ridiculitzar ningú, el que pretén és presentar les burka babes com a dones "que haurien preferit no vestir-se així", "dones divertides però fortes, decidides a sobreviure, que en el fons del cor saben que al final guanyaran".

Les burka babes, doncs, han començat a esdevenir una icona, un símbol. La mateixa geometrització en la representació dels personatges contribueix a això. Esperem que la sèrie arribi aviat entre nosaltres.

dilluns, 20 de juliol del 2009

En la prisión


Sempre he dit que Jiro Taniguchi és per al còmic el que ha estat Akira Kurosawa per al cinema: un creador sense precedents. Curosos en l'estètica, profunds en l'anàlisi del drama personal o col·lectiu, mestres en els seus gèneres, gràcies a ells el Japó ha deixat de ser un referent purament exòtic i les seves històries han aconseguit, traspassant fronteres, tocar el fons de l'ànima de lectors i públic. Una plaer semblant m'ha provocat la lectura d'En la prisión, una novel·la gràfica de Kazuichi Hanawa editada per Ponent Món l'any 2000.

He de confessar que desconeixia aquest autor, del qual no existeix una obra gaire àmplia, almenys editada a Occident. El còmic en qüestió parteix de l'experiència del mateix Hanawa a les presons japoneses, on va ser tancat durant tres anys per possessió il·legal d'armes. Hi ha moments que l'obra sembla un manual d'instruccions per viure entre reixes. El detallisme del seu relat, l'expressió exacta del règim disciplinari a què es veuen sotmesos els presos, etc., sorprenen en constatar com difereix la realitat del Japó de la nostra pel que fa al món carcerari. Una obsessió extrema per l'ordre i la pulcritud, que passa per una manera concreta de vestir-se o d'haver de plegar els pijames i deixar-los sobre el llit; la varietat i quantitat del menjar que se serveix, que obliga els presos a fer règim de tant en tant per no engreixar-se massa, etc., ens aboquen a un món desconcertant per a nosaltres.

A banda, hi ha l'estil de l'autor. El dibuix, a una tinta, no té l'expressionisme d'un Roger Crumb, però sí que fa la funció d'il·lustrar fredament cadascun dels esdeveniments del dia a dia dels presos i lliurar-nos a una atmosfera asfixiant.

L'obra, a més a més, està complementada amb una conversa de l'autor amb dues de les persones que el van ajudar durant el procés judicial: Yukihiro Abe (crític de còmic) i Kyoko Abe (dramaturga), i ens permet esbrinar les circumstàncies en què es va crear el còmic i com les va viure el mateix autor.

Aquí hi trobareu una entrevista amb l'autor.

Aquí, un bloc interessant que comenta, entre altres, mangues.