Ja fa quasi un mes que es va inaugurar el .27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Molts mitjans se'n van fer ressò aquells dies: televisions, ràdios diaris i revistes. A casa nostra es va parlar molt del còmic Batman Barcelona; El cavaller i el drac, que en realitat en anglès es titulava Dragon's knight (El cavaller del drac), títol que es va respectar en la versió espanyola. Per què aquesta altra traducció? Al Saló, el còmic en català es va esgotar el mateix divendres; en castellà, l'endemà. I és que tothom es va voler apuntar al carro, fins i tot l'actual alcalde de Barcelona, que el va prologar. I se'n va fer una campanya mediàtica fora de tota mida per a un còmic al qual hem d'agrair, en tot cas, una bona documentació pel que fa al patrimoni i les tradicions del nostre país, però del qual hem de lamentar un guió fluíxíssim i un dibuix, en alguns moments, que sembla fet a corre-cuita. I és que El cavaller i el drac, malgrat les implicacions sentimentals que pugui tenir per als barcelonins en particular i per als catalans en general, no deixa de ser un més entre els molts còmics sobre Batman de qualitat mitjana tirant a baixa.
Diuen que a partir del proper any es vol obrir el Saló a la ciutat. Estaria molt bé, evidentment. El recinte on es fa ara mateix s'està fent petit. Per començar la zona fanzinera (on vaig tenir l'oportunitat de saludar l'Aza, l'autor de Pardillos, i de comprar-li els dos primers números de la sèrie) ha anat decreixent any rere any. D'altra banda, hi ha un problema que, amb els anys que fa que se celebra el Saló tot i els canvis de recinte, els organitzadors no han aconseguit solucionar: la necessitat d'un bon aïllament acústic de les sales de presentacions i de conferències. Amb la quantitat d'autors de renom que vénen cada any al Saló, sembla mentida que no hagin trobat la manera que puguin parlar sense soroll de fons i que els qui els anem a escoltar no puguem disfrutar de la seva conversa amb una certa tranquil·litat.
Aprofito per felicitar des d'aquí dos amics que hi van anar a signar: Quim Bou i Meri Gil. La darrera acaba de publicar amb Diávolo Ediciones el seu primer llibre il·lustrat: Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, un producte que hauria de trobar editor en català, perquè està ple de gràcia i l'ha realitzat una autora vigatana a partir de les pròpies experiències en pisos compartits a Girona en la seva època d'estudiant.
Per acabar, m'agradaria fer una menció de les exposicions, de les quals em van agradar molt la dedicada a Paco Roca i la seva excel·lent novel·la gràfica Arrugas, per la qual va obtenir el Premio Nacional del Cómic atorgat pel Ministeri de Cultura, i la de Pascual Ferry.
Ostres, feia temps que volia dir-hi la meva i anava pensant que mentre no escrivissis res de nou encara hi era a temps però ara veig que la que va endarrerida sóc jo. Aquesta setmana tinc feina sobretot per aquest sobre les burka babes (només la portada ja m’ha fet riure!).
ResponEliminaPrimer de tot volia donar-te les gràcies pel comentari del meu llibre. Ja saps que tant el vaig enviar a editorials espanyoles com catalanes. No se si t’ho havia explicat però d’editorial catalana (sense dir-ne el nom je,je) es va interessar una. Em van demanar el currículum i quan van veure que era l’obra d’una pringada que no havia escrit res més van passar de mi olimpicament. Bé, això no es cert del tot: ara tenen la barra d’enviar-me un munt de propaganda dels seus llibres... Quina gent! XD Espero sincerament que el problema fos meu, que no ho vaig enviar a prous editorials per que si el que van fer aquesta gent és gaire representatiu del funcionament de les altres no m’estranya que sempre hi hagin les mateixes cares ja, ja, ja!
Sobre lo de Batman no m’hi havia fixat amb això del títol. A vegades les ànsies d’escombrar cap a casa (i aquest cop tampoc calia, penso jo) fa que algunes coses quedin un pel ridícules. Això de canviar els títols per catalanitzar-los, menys que realment no es pugui traduir d’un altre manera, em sembla força trist. És la meva opinió.
Sobre el fet que el saló es quedi petit no hi estic pas d’acord. El recinte firal de Montjuïc és enorme i hi ha la tira d’espais buits el que passa és que cada any és més car i cada vegada hi ha menys gent (particulars com els fanzines i les editorials petites) que no s’ho poden permetre. Els de Diabolo mateix m’ho van comentar això i em sona molt que en Quim també ho va comentar.
Això de que el Saló miri cap a fora em deixa completament freda per que em sembla (diguem malpensada) que ja se per on van: els últims anys, aprofitant el ressò del saló diferents centres culturals públics o privats com bars i botigues s’apunten al carro i fan les seves propostes paral•leles sobre còmic per arrossegar part del públic del Saló. Tenint en compte que el Saló del Còmic de Barcelona és, d’entre tots els que es fan a Espanya, el més “peserero” jo diria que va per aprofitar l’èxit de les propostes dels altres i intentar recuperar aquest públic que se’n va per Barcelona a veure altres coses. Tot sigui per que no es disgregui per altres bandes un públic que es gasta un “pastón” en tot el que estigui relacionat amb els còmics.
I per últim només comentar que a mi també em va encantar la exposició de la novel•la gràfica aquesta de Arrugas. No es limitava a un auto-bombo buit, sinó que t’aportava el com s’havia fet i era molt interessant. Em va agradar molt.
Potser tens raó amb això dels espais buits del Saló. La idea que tenia jo és que l'espai dedicat a les editorials havia crescut tant, que la zona fanzine irremissiblement s'havia anat quedant petita.
ResponEliminaPel que fa al fet d'obrir-se a la ciutat, és veritat que hi ha una qüestió de peles que pot interessar molts comerços, bars, etc., que queden desplaçats geogràficament de l'entorn del Saló. Tot dependrà que com s'enfoqui. Si la cosa acaba dispersant-se gaire, pot ser un bon merder. La concentració de tot en un únic espai és el sistema més còmode per a organitzadors i visitants. Per mi que aquesta obertura es reduirà a una qüestió purament decorativa o propagandística... Amb actes paral·lels? Potser sí. Però l'organització del Saló és probable que cregui que el gruix dels actes importants s'hagi de limitar a un únic punt, i que es continuï fent com ara.