Chico & Rita

Després de llegir-me el còmic, no em va quedar cap dubte que havia d'anar a veure la pel·lícula.

Chico & Rita és una història de les d'abans, una història clàssica, de pel·lícula dels anys quaranta, que no pretén altra cosa que homenatjar una música i una època, sense allunyar-se en cap moment dels dos protagonistes, que són l'eix al voltant del qual gira l'argument. I això es fa amb un dibuix, elegant i esteticista, que ens evoca una manera de fer trencadora amb el passat que vam descobrir dècades enrere, de la qual la revista Cairo era la principal impulsora, amb la col·laboració essencial d'artistes tan diferents com el mateix Mariscal, Daniel Torres, Gallardo, Montesol o Pere Joan, entre molts altres, i que encara avui dóna boníssims resultats.

En aquest treball reeixit, a Mariscal l'únic que se li pot retreure en algun moment és la falta d'expressivitat dels seus personatges. Aquest esteticisme a ultrança imposa un hermetisme en les faccions de les seves criatures que algun cop arriba a molestar. Malgrat això, excel·leix en la recreació d'atmosferes i en la posada en escena, de la qual deu tenir part de culpa el mateix Fernando Trueba, ja que la pel·lícula es va rodar primer amb actors reals i després es va dibuixar.

Per mi hi ha dos moments a la pel·lícula que haurien de passar a la història: el primer, el moment en què Rita es desperta després d'haver passat la primera nit d'amor amb Chico; el segon, el moment en què Chico somnia el retrobament amb Rita.

L'ús que es fa del color és impressionant. T'embolcalla, senzillament.

No us la podeu perdre!