Allà on viuen els monstres: llibre o pel·lícula?

Avui s'estrena a les cartelleres, en català i en castellà, la pel·lícula Allà on viuen els monstres, de Spike Jonze, adaptació del conte del mateix nom de Maurice Sendak, publicat el 1963. Diversos diaris en parlen. A El Periódico, per exemple, Desirée de Fez explica l'aportació que fa la pel·lícula a aquesta història, que d'altra banda és un clàssic de la literatura infantil americana, i ens diu que el director "ha heretat l’argument del llibre i ha respectat el disseny dels seus monstres, als quals ha donat un plus de realisme. Però, aconsellat pel mateix Sendak, ha fet seu el conte. En una pel·lícula impossible de comparar amb altres títols per a tots els públics (l’adjectiu infantil no li fa justícia), Jonze crea un món fantàstic però estranyament real, dóna emocions complexes als personatges de la història –tant a Max (l’actor Max Records) com als monstres– i firma una poderosa reflexió sobre les primeres excursions en la infància al difícil món dels adults".

El bon fer del director ja és per si sol una garantia. D'ell recordo l'estranya però estimulant Cómo ser John Malkovich (1999) i l'encara més estranya Adaptation (2002). La primera, protagonitzada per John Cusack, comptava també amb la intervenció del mateix Malkovich. La segona proporcionava a Meryl Streep un paper per al seu lluïment personal que la feia difícilment oblidable.

Pel que fa a l'autor del llibre, Maurice Sendak, escriptor i il·lustrador, és considerat un renovador de la literatura infantil, per les aportacions que hi ha fet, entre altres coses, des del punt de vista il·lustratiu. Ha rebut molts premis: entre altres, dues medalles Caldecott (1964 i 1974), el Premi Hans Christian Andersen (1970) i el premi Memorial Astrid Lindgren (2003).

Una altra adaptació que caurà aviat als cinemes és l'Alícia de Tim Burton. Als vestíbuls de les sales de cinema ja s'hi comencen a trobar els panells publicitaris i evidentment, pel poc que n'hem vist però que ha estat suficient, el film tindrà, com sempre, el segell inconfusible del seu director. L'estètica i l'ètica de qui alguns consideren ja un perversor d'innocents. Bé, esperem que el resultat sigui semblant al que va aconseguir amb Charlie i la fàbrica de xocolata, basada en el relat de Roald Dahl del mateix nom, del qual ja es va fer una versió molt digna l'any 1971.

Arribats a aquest punt, em refermo en la idea que, posats a veure una pel·lícula basada en un relat, allò que més atreu és justament l'aportació pròpia del que s'hi posa i, en el cas de relats tan coneguts com el d'Alícia al país de les meravelles, més que no pas una fidelitat estricta, no ens satisfà encara més una re-creació del clàssic a partir de les obsessions pròpies de qui el versiona?