Tanino Liberatore va ser un dels autors que més em van sacsejar interiorment durant la meva adolescència. Etiquetat com a autor underground, va ser amb Stefano Tamburini amb qui va començar a publicar les primeres aventures de Ranxerox. Alguns deuen recordar la portada que va fer per al disc de Frank Zappa The man from Utopia. L'any 2003, a més, va guanyar el Cèsar pel millor vestuari a la pel·lícula Astérix y Obélix: misión Cleopatra.
Per mi Liberatore és el que anomenaria un autor gamberro, ja que els seus còmics són qualsevol altra cosa que políticament correctes. Rellegint les aventures de Ranxerox, una s'adona de la manca de prejudicis creatius cap a determinades qüestions en una època en què la consciència social era força diferent a la d'ara. Són històries en les quals és impossible trobar-hi cap rerefons moral. Potser és una apreciació molt personal la que faré, però actualment només he trobat un autor que se li acosti en aquesta proposta per mi radical: el japonès Suehiro Maruo (autor convidat al Saló fa pocs anys), que aborda el sexe i la violència amb una amoralitat fora del que és habitual. En Liberatore, potser, la manera d'abordar-ho és més feliç, en el sentit que els personatges assumeixen amb naturalitat l'entorn en el qual viuen i s'hi adapten sense patiment; en Maruo és més tràgica, sofrent, deliberadament traumàtica. Res hi té a veure, per exemple, el discurs d'un altre autor a qui li encanta provocar: Frank Miller. A Sin City, per exemple, el discurs moral és ben patent. En els seus còmics no deixa d'haver-hi bons i dolents.
Com a testimoni d'aquesta felicitat en un entorn degradat a què em referia en parlar de la sèrie Ranxerox, us deixo amb la il·lustració amb què he encapçalat aquest article, gairebé una foto de família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada