Compareu les tres imatges anteriors. La primera pertany a la ciutat de Centràlia (Pennsilvània), els últims habitants de la qual -segons llegeixo a El Periódico d'avui- han de marxar per un incendi al subsòl provocat per una crema d'escombraries que va encendre als anys seixanta el carbó d'aquest poble miner i que és probable que continuï cremant durant un parell de segles. La segona és extreta de la pel·lícula La carretera, acabada d'estrenar als cinemes, dirigida eficaçment per John Hillcoat i basada en l'apocalíptica novel·la homònima de Cormac McCarthy. La tercera és la portada d'un dels còmics més esfereïdors de Jacques Tardi, La guerra de las trincheras (1914-1918), reeditat per Norma l'estiu passat, que ens explica magistralment els horrors de la guerra prenent com a base l'experiència del seu avi al front durant la Primera Guerra Mundial.
Quin efecte fa cadascuna d'aquestes imatges? No us produeixen totes tres la mateixa sensació de desassossec? Cadascuna mostra una veritat: un paisatge devastat fruit d'una tragèdia que se'ns escapa de les mans. Una nova circumstància que s'imposa i que empeny a fugir.
La fi. La nostra fi o la fi del món. Aquesta és una idea que sovint planeja pels nostres caps. Com serà? Què farà que tot s'acabi de cop? Hi haurà esperança, malgrat aquesta fi? En serem nosaltres mateixos els artífexs? És l'última lliçó que hem de rebre per acabar d'acceptar la nostra petitesa, la nostra existència circumstancial?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada