Fa dies que diaris, ràdio i televisió s'han anat fent ressò de les diverses i continuades polèmiques que està suscitant un dels millors programes de TV3 dels darrers anys: Polònia. Una de les primeres coses que van trascendir va ser l'estirada d'orelles de l'expresident Jordi Pujol a Toni Soler per les seves paròdies del Papa. Aquest setembre ens va arribar l'escàndol que va provocar l'aparició del Montilla de Polònia en un spot sobre el programa tot seguit del discurs de l'11 de Setembre del Montilla de debò. Fins i tot la Rahola s'ha queixat més recentment que l'aparició de Hitler havia estat una frivolitat i, en ser contestada per, entre altres, l'escriptora Najat El Hachmi, no s'ha estat de deixar anar improperis impropis, crec, d'una persona del nivell que ella creu tenir.
Bé, tot plegat no deixa de ser patètic.
Avui l'Avui (valgui la redundància) porta la notícia que l'any 2007 la Conselleria de Governació es va gastar 12.000 euros en un informe que, entre altres coses, es proposava estudiar l'impacte que la imatge del Puigcercós de Polònia, enfadat i cridaner, podia tenir sobre el Puigcercós de debò. També El País ens explica que el Ministeri de l'Interior del Marroc ha retirat un diari on sortia caricaturitzat un cosí del rei, Mohamed VI. I encara no hem oblidat -segur- l'allau d'opinions a favor i en contra a propòsit de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten l'any 2006.
Tot plegat no fa res més que confirmar-nos el poder de la caricatura sobre la societat. Ara bé, fins a quin punt una societat que es vana de democràtica resisteix tan malament la caricatura de certes persones públiques per la convicció que això posa en perill les pròpies institucions? Perquè fins a quin punt la caricatura és generadora d'opinions? Més aviat jo diria que és un reflex d'una visió, més o menys particular, estrafeta -sí- i a vegades superdimensionada, d'una realitat concreta, que per alguna raó arriba a connectar amb una determinada visió col·lectiva.
No és la caricatura una manera de fer visible el que existeix, latent, en les nostres consciències? És per això, doncs, que la caricatura té un poder d'alliberament -catàrtic- que ens fa més passadora la mediocritat, la desil·lusió, la decepció o la misèria?
Si ens treuen això tan sa de riure's del mort i de qui el vetlla, què ens quedarà?
Una entrada genial! M'has fet pensar en “El nom de la Rosa”.
ResponEliminaJo també penso que l'humor té un poder catàrtic davant la desgracia o l’avorriment del dia a dia. També penso que és quelcom imprescindible per l’ésser humà. De fet és una de les coses que ens fa persones.
La primera vegada que vaig sentir aquest eufemisme de censura que és el "políticament correcte" va ser a TV3, la televisió que sempre hem volgut jeje Em sembla que és un complot estratègic per que tots els programes siguin con Ànima! l'únic programa que no en té d'ànima. TV3 s’està tornant més pedant, elidits i avorrida que un debat entre l'Albert Serra i l'amic Vicente Molina Foix.