Dins del col·lectiu de còmic 4 Rius de Tinta, una de les persones per les quals sento un afecte especial és la Meri Gil. Ens vam conèixer ja fa uns quants anys per Internet -ella buscava guionista i jo buscava dibuixant-, i a partir de llavors vam començar a col·laborar fent històries de còmic (la primera, Orquídies de Tombuctú, que era, sense que ho sabéssim, una versió boy scout de la pel·lícula Matrix) i unes quantes pel·lícules de cine NIC. La veritat és que van sortir coses profitoses. Fins i tot vam guanyar algun petit premi. Ara, amb els anys, ella continua al peu del canó i fins i tot ha publicat un llibre, Cómo llegué a odiar a mis compañeros de piso, del qual ja us he parlat en aquest bloc, editat per Diábolo.
A part del llibre, alguns cursos sobre art, etcètera, la seva activitat a la xarxa és d'allò més variada. Té bloc propi; fins fa poc gestionava el col·lectiu Un cafè amb la Charlotte i el bloc del mateix nom, amb la intenció d'agrupar un seguit de gent amb inquietuds per fer sortides i comentar l'actualitat artística del moment, i encara manté l'interessant Píldoras de arte, en el qual ens dóna un seguit de pistes per entendre el món complicadíssim de l'art. L'únic que li podria retreure una lletraferida com jo és la seva ortografia, però bé, ella ja n'està al cas...
Avui, però, em ve de gust recomanar-vos el que espero que es converteixi en una llarga saga amb moltes sorpreses: un seguit d'històries que està publicant ara mateix al seu bloc amb el nom de Doblegorra vs. La Calva. (A 'encapçalament, teniu la segona d'elles, que és la meva preferida) Aquestes històries tenen la gràcia de confrontar dues posicions ben conegudes de tothom davant l'art: la de l'home o dona del carrer, incapaç d'entendre algunes iniciatives pròpies de l'art contemporani, i la del pedant (en aquest cas, la pedant) de torn, que s'adscriu per sistema a qualsevol moguda novedosa, es vana d'entendre'n el rerefons i se n'erigeix com a màxima defensora. La dialèctica que s'estableix entre aquests dos personatges és divertidíssima. En fi, us recomano que hi feu una ullada. La lluita va pel tercer round i de moment sembla que guanya en Doblegorra!
Ostres tu, carai quina entrada… Je,je això de la ortografia... en el fons, i ara bé la meva excusa barata de per que faig tantes faltes de ortografia, si nos fos per patates com jo que faríeu els correctors? Ah! I no s’hi val a dir que viure més feliç per que no m’ho crec pas... je, je... De veritat que m’hi esforço però no hi ha manera.
ResponEliminaMés coses, haig de dir que la primera història que vam tirar endavant va ser aquella de prova del guió de la dona que li feien banyes. Després va venir el concurs de “portem-nos bé” (no m’estranya que aquest no el comentis per que va ser algo un pel prefabricat i a sobre fet a corre-cuita). El que vull dir és que el primer de la dona que no vam acabar mai i sobretot Orquidies de Tucmuntú, que tu comentes, encara els tinc ben pendents... Totes dues tenen un guió bo i un dibuix mediocre. Encara penso que hi hauríem de fer alguna cosa...
De les tires de cine nic n’estic especialment orgullosa. Trobo que totes 3 ens van quedar la mar de bé. I de les tires d’en Július també! Ei, que sense saber-ho vam fer un webcomic!