Llegeixo divertida a El País que Jordi Costa (crític de cine) i Darío Adanti (dibuixant) treuen amb Glénat Mis problemas com Amenábar, un còmic ja publicat per entregues a la revista Mondo Brutto que recull la particular obsessió d'aquest crític de cine per un director que, segons ell, l'únic que fa és "generar consens" quan "en l'art el consens és una cosa que no té lloc". "Això està bé per als conflictes socials", continua dient a El País, "Però de l'art s'espera que fascini uns i irriti els altres. El consens no és necessàriament un valor, Per això dic que és l'11-S de l'art. Perquè s'ha convertit en un model per a gent que ha vingut després que creu que ser neutre, inofensiu, és una cosa bona".
Grans paraules les de Jordi Costa! Difícilment es podria haver explicat millor l'efecte Amenábar. Jo, com ell i d'altres, sóc de les que van dient amb la boca petita que no m'agrada l'Amenábar.Cap de les pel·lícules que li he vist ha aconseguit convence'm. Aquest ascens escandalós d'un director trampós com ell, amb una allau de fanàtics al darrere que el veneren com a difusor de veritats, més aviat m'irrita. No vaig poder amb Tesis, vaig tornar a intentar-ho amb Abre los ojos (la d'aquí i l'americana), vaig aguantar amb paciència fins al final matusser de Los otros i ja em vaig acabar d'emprenyar amb el discurs a una sola veu de Mar adentro. No crec que faci un nou intent de reconciliació amb Ágora.
Avui sóc feliç d'haver gosat compartir la meva disensió amb tots vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada