dilluns, 23 de març de 2009

Antropomorfisme i animalisme en el còmic adult

Les primeres historietes de còmic adult que vaig llegir on s'usaven animals per descriure comportaments humans van ser les del creador francès Régis Franc. Em va encantar la planificació, ja que era capaç de repetir el mateix enquadrament de principi a fi, al llarg de mitja dotzena de pàgines, sense que el resultat estètic i/o narratiu se'n ressentís. Al contrari, era una opció atractiva: un únic pla i un únic punt de vista, un anar i venir de personatges sota un ull inamovible, el del lector, que esdevenia un espectador distanciat, una mena de testimoni d'excepció de la condició humana.

Vint anys més tard va caure a les meves mans Maus, d'Art Spiegelman, còmic pel qual va rebre l'any 1992 un premi Pulitzer. L'ús dels animals aquí em va fer pensar en l'ús que en feia George Orwell a Rebel·lió a la granja. Al còmic cada comunitat té la seva pròpia representació animalesca: els jueus són ratolins, els alemanys són gats, els polonesos són porcs... I a la novel·la cada estament social té els seus propis representants dins l'ordre jeràrquic implantat a la granja. La doble història és commovedora. Doble, perquè hi ha la història de la supervivència de Vladek Spiegelman en els camps d'extermini nazi, i perquè hi ha la història de la reconciliació entre aquest home i el seu fill, el mateix Art Spiegelman, a través de la recuperació del passat del pare.

Però els animals al còmic no han servit només per explicar fets transcendents. El novembre de l'any 2000 Norma publicava Blacksad 1: un lugar entre las sombras (només un mes després que aparegués a França). Els responsables, Juanjo Guarnido (dibuixant) i Juan Díaz Canales (guionista), n'han publicat dos àlbums més, a banda dels especials Cómo se hizo... Blacksad i Blacksad. La historia de las acuarelas. Aquí un gat ens serveix un seguit d'històries que beuen de la més genuïna tradició de novel·la negra. Si bé el dibuix és un prodigi, el guió, per mi, dóna resultats força desiguals. De les tres històries, la que més em va agradar va ser la primera, que potser també és la menys pretensiosa. (Aquí trobareu tota una galeria d'imatges, inclosos esbossos, d'aquesta sèrie.)

I per acabar aquesta petita llista personal d'exemples d'antropomorfisme o animalisme en el còmic adult, deixeu-me esmentar una sèrie concebuda per un autor català, Quim Bou. Es tracta d'Orn, Història Universal, editada per Dolmen, de la qual ja han sortit els dos primers volums i és a punt de sortir-ne el tercer. Aquí el que cal destacar és tot un món personal, que per mi és el principal atractiu, a banda d'un dibuix excel·lent (les panoràmiques i les batalles campals, per exemple, són increïbles), i una eficient construcció de personatges: des dels principals fins als secundaris. A la sèrie, Orn, un gos guerrer de tarannà pacífic, roda pel món, a la recerca d'un objectiu. Al llarg del seu viatge coneix personatges diferents i viu un seguit d'aventures. Com a rerefons, però, hi ha un passat fosc, retalls del qual afloren sobtadament i ens van donant una altra dimensió del personatge. D'aquest personatge s'ha publicat també Orn, Dues Espases: l'integral (Maqui Edicions), que aplega el material editat anteriorment en sis volums per Dude.

4 comentaris:

  1. Bones!
    Hum... crec que hi ha dos corrents molt determinades, no? Els que utilitzen els animals antropomòrfics com a recurs estètic (Blacksad), i els que l'utilitzen com a recurs simbòlic (Mouse). Tot i que res ni blanc ni negre, crec que podríem classificar-los així, no?
    Jo crec que l'Orn estaria més aprop de l'estètic, però sempre s'escapa alguna cosa inconscient i simbòlica (un personatge intel·ligent és una mussol, p.e.). De totes maneres, jo procuro de no caure-hi gaire.

    També hi ha una altra reflexió a fer i que jo particularment hi tinc molta mania. Perquè en gairebé tots els autors fan els caps d'animals molt realistes, excepte en les dones? Llavors s'utilitza un crani humà amb algun petit afegit animal. Bé, és evident perquè es fa, però a mi no m'agrada...
    Coherència davant l'estètica?
    Buf...
    Salut!

    ResponElimina
  2. Sí, en això dels dos corrents tens raó. En el cas d'ús simbòlic, n'hi ha que parla més aviat d'animalització més que no pas d'antropomorfisme. Potser es podria fer aquesta distinció?

    I pel que fa a les dones, és evident el propòsit. Estaria bé fer una revisió de com es resol aquest tema: des de Disney (o potser més enllà, no ho sé) fins als nostres dies.

    ResponElimina
  3. Jo tenia pensada una història curta (1 pàgina?)de l'Orn en que passava el següent:
    L'Orn i algú altre estan badant, i veuen passar un parell de noies. Una té cara, p.e., de guineu real, i l'altra, cara d'humana però amb un nas petit i orelles d'animal. L'Orn i l'altre se les queden mirant dient: mira quina noia més guapa, etc...
    Finalment, diuen que l'altra és més aviat estranya, com desfigurada. I per les vinyetes, s'acaba veient que troben guapa a la noia cara de guineu i estranya/lletja a la noia cara d'humana. Seria el més lògic, no?
    Però vaja, no crec que faci mai aquesta història. Com a argument, és dolenta, i només és el reflex de la meva idea. I tampoc vull faltar el respecte dels que ho fan així... (ja m'agradaria dibuixar la meitat de bé que en Guarnido).

    ResponElimina
  4. Sí, suposo que fer una femella amb cara d'animal és més difícil. Primer perquè ha de semblar una femella i no un mascle i, segon, perquè si a més a més volem que sigui sexy hi ha un seguit d'estereotips que no hi ajuden gaire... Però bé, el que té mèrit és arriscar-se i no recórrer a la via fàcil, crec jo.

    ResponElimina